Com s que aquest final d'any, tot i havent marcat full de ruta, encara ens sembla que torna

a ser feixuc i difcil reprendre el cam cap a la nostra llibertat perduda? Com s que ens costa tant creure-ho, tot i que ho tenim a tocar i veient el dia a dia ens donem compte que totes les peces estan disposades i noms cal encaixar-les? s que ens ven la porugia de tres segles venuts i encadenats i a la nostra nima ja no hi niua aquell anhel lluny dels venuts de Barcelona que l'endem de la desfeta ja tornaven a treballar? Com s que el misteri del riure illusionats sha esvanit? Com s que no tenim aquells nims tant ferms i aquella secreta illusi tamb per a fer-ho amb aquell mateix coratge i no ens hi posem tots fent pinya? Com s que no ens lluirem a la joia d'un nou comenament, segurs que com hem fet any rere any, fins avui mateix, mai hem defallit? Quina s la secreta fora o el desencs que no ens empeny en la cerca de la franca rialla? Ser que potser s precisament aquesta la nostra fora, la de no acabar-nosho mai de creure, la que ens fa buscar cada dia un nou repte, una fita, l'arrodoniment precs i simtricament perfecte d'all que volem aconseguir, i a cada dia que passa ho volem perfeccionar? Com s que el paradigma d'sser catalans i ser-ho a fons no ens t mai prou contents i busquem com es pot millorar el nou somriure del dia abans de la llibertat. Qu hi tenim a dintre que ens fa ser tant exigents i que a voltes tanta perfecci ens fa perdre el sentit de la orientaci? Potser s aquell sentiment mai acaronat, que per tres cents anys de no tenir-lo ens ha fet perdre el sentit de les coses i ens les torna difcils d'aconseguir i a voltes, d'entendre. El que volem no s una tendresa fugissera que en una cantonada amagada i solitria ens espera. El que volem s Ptria i la volem lliure i la volem rica i tamb neta i amb aquesta fita tant potent l'exigncia de tenir-la aviat quasi no ens deixa marge per creure que el miracle s possible. Potser haurem d'aprendre a mirar-ho tot de nou, els objectes quotidians, per a descobrir amb sorpresa que son all, invisibles de tant mirar-los, i que els tenim all, tant catalans i a l'abast de la m i que noms cal allargar-la per a fer-los altre vegada totalment nostres. Fem-ho amb ulls de Nadal, poc a poc, i fent-ho amb molta cura en percebrem tot el sabor a cosa nostra, a cosa amb consistncia, catalana. Fem-ho aix i al anomenar-los fem-ho mastegant cada mot, ara ja no amb veu baixa com abans, per a nosaltres mateixos, per fem-ho tamb per a tots, si cal, cridant, si s que volen

escoltar-nos. Els anomenarem i parlarem tamb de Catalunya, aquesta nostra ptria turmentada al llarg de tants segles i tant reiteradament Wertxada altra vegada i el nostre cor bategar encara amb ms fora, ja que estarem parlant de la cosa que ms estimem i a la qual encaminem ara mateix les nostres illusions i en tot aquest proper any que aviat estrenarem tots, els nostres millors pensaments i secretes mancances. Bones Festes a tots els amics de la xarxa, famlia i companys de batalletes poltiques. Una part d'aquest text, totalment desdibuixat i ara ja amb molts i maldestres retocs personals i escrit ms o menys al revs de com el va fer el poeta, fent-ne una adaptaci lliure i actualitzat a dia d'avui, s o era den Miquel Mart i Pol, al qual -si aix fos possible- demanaria humilment perd per la gosadia de voler-lo replicar capgirant tot el que ell encertadament ens va deixar escrit. Que tingueu un bon any 2013 i si no es possible ple de coses materials per a molts de nosaltres, almenys penseu que s l'avantsala de la llibertat!