Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XIV, 2002, pp.

91-207

ALEXANDRE GAL FILOSOFIA A CATALUNYA (1900-1936)

Selecci de textos i edici a cura de Pere Llus Font i Josep Monserrat Molas

91

92

NDEX
Nota dels editors .................................................................................................................................... 95 I. Societat Catalana de Filosofia ........................................................................................ 97 II. Filosofia ............................................................................................................................................ 105 1. Un poble que troba la seva filosofia nacional i es queda sense filosofia. De Llorens i Barba a Torras i Bages ..................... 107 2. La filosofia en el primer Congrs Universitari Catal. Un estudiant de vint anys denuncia violentament la crisi de la nostra filosofia i acusa .................................................................................. 120 3. Eugeni dOrs defrauda amb un espectacular sistema ds personal ......................................................................................................................... 123 4. Ramon Turr. Un polemista del segle XIX fa bona cincia i una filosofia primria i arborada .................................................................. 135 5. Jaume Serra i Hnter i la filosofia universitria ................................... 149 6. Joan Crexells. Una vida breu in vitro, que s una gran lli ....... 156 7. Els deixebles de Jaume Serra i Hnter [Joaquim Xirau, Joaquim Carreras i Artau, Francesc Mirabent] .................................... 166 8. La filosofia eclesistica ............................................................................................... 170 a) Filosofia i Cincies afins ............................................................................. 170 b) Concrecions ........................................................................................................... 182 c) Criterion, revista trimestral de filosofia .......................................... 186 9. Miscellnia dheterodoxos i diletants [Francesc Pujols, Diego Ruiz, Cristfor de Domnech, Josep Farran i Mayoral] . 189 10. Lullisme ................................................................................................................................... 195 11. Historiadors de la Filosofia catalana [Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, els germans Carreras i Artau] ............................... 197 12. Branques especials de la filosofia [lgica, psicologia, tica, esttica] ...................................................................................................................................... 200 Bibliografia ............................................................................................................................................ 204 93

94

NOTA DELS CURADORS DE LEDICI

La monumental Histria de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936) s, com b sha dit, una obra nica en el seu gnere. Alexandre Gal inici la seva redacci lany 1946, tres anys desprs dhaver tornat de lexili, per encrrec del Patronat Minerva, representat per Flix Millet i Maristany i Pere Puig Quintana. La tria de lautor no podia ser ms encertada, ja que Alexandre Gal havia estat un testimoni excepcional de lobra cultural de Catalunya durant el primer ter del segle. La tasca que se li encomanava era de gran transcendncia, perqu en aquells moments el rgim franquista procurava leliminaci de tots els rastres de catalanitat. Alexandre Gal va dedicar cinc anys a aquesta empresa. Va escriure els vint llibres del cos de lobra, precedits d'una extensa Introducci (Estat de la cultura a Espanya i a Catalunya lany 1900, tres volums), que resulta ser una magnfica sntesi de conjunt. La Fundaci Alexandre Gal va emprendre la publicaci de la Histria de les institucions i del moviment cultural a Catalunya lany 1981 i va enllestir-la lany 1986, centenari del naixement de lautor. Desprs ha continuat la publicaci daltres volums de lObra completa. En aquesta edici dels estudis sobre la filosofia catalana continguts en la Histria..., mantenim el text tal com va ser editat per la Fundaci Alexandre Gal, esmenant noms algunes errates i alguna altra inadvertncia de la primera edici. Tota intervenci que vagi ms enll daquesta queda consignada en nota al peu. Afegim, tamb en nota, alguns altres textos de la seva prpia obra a qu remet el mateix Alexandre Gal. sobretot quan es refereixen explcitament a la temtica filosfica. Totes les notes sn nostres, llevat que sindiqui una altra cosa. Cal tenir present, tamb, que no esgotem la possibilitat de cercar altres referncies i que per a una comprensi i valoraci histrica adequada dels textos cal que el lector els contextualitzi adequadament. Finalment, hem unificat les bibliografies dels volums respectius. Tots els vint llibres del cos de la Histria de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936), amb la seva Introducci i el seu Epleg, constitueixen una obra trabada, amb moltes referncies creuades, que vol ser expressi i testimoniatge dun veritable esfor per normalitzar el pas i per anar-lo construint en funci dEstat. Cal recordar, doncs, que la trajectria que presentem de la filosofia s part duna obra global. El lector tampoc no n'ha doblidar ni la data ni les circumstncies de redacci. En la nostra selecci daquells textos de la Histria que tracten 95

especialment de filosofia correm el risc, doncs, damputar en part aquestes referncies creuades de qu parlvem, per creiem que, aix i tot, els textos que ara editem poden fer un servei en lestat actual dels estudis sobre la nostra histria intellectual. La tasca dedici, ms enll de la selecci de textos, ha consistit en lestructuraci amb qu els presentem. Indiquem entre claudtors el llibre i les pgines don provenen. Aquesta reordenaci ha implicat una nova numeraci dels apartats. Els continguts corresponen a dos grans blocs: el primer, que presentem en lapartat I daquesta edici, correspon a la Societat Catalana de Filosofia de 1923; apareix en el llibre XVII, dedicat ntegrament a lInstitut dEstudis Catalans. El segon correspon a lapartat Filosofia del llibre XIX (Congressos i moviment cientfic i filosfic), i als apartats Criterion i Filosofia i Cincies afins del llibre XX (Collaboraci de lEsglsia al moviment cultural de Catalunya durant el segle XX). La nostra presentaci situa els materials del llibre XX (filosofia eclesistica) en el lloc que tenien reservat segons lordenaci general de la temtica filosfica en el llibre XIX, s a dir, exactament all on, en el tractament del moviment filosfic, apareixia una crida que remetia el lector al volum XX. Creiem que daquesta manera proposem una lectura possible suggerida per lautor mateix. Pere Llus Font i Josep Monserrat Molas

96

I
SOCIETAT CATALANA DE FILOSOFIA

97

98

1923. SOCIETAT CATALANA DE FILOSOFIA

[Llibre XVII. Institut dEstudis Catalans, pp. 228-234] Aquesta societat va sser manegada mano a mano per Pere M. Bordoy i el doctor Ramon Turr. Aquest ho diu prou ingnuament en el davantal del primer i nic Anuari de la societat: Dins la nostra renaixena mancava indubtablement una Societat de Filosofia Catalana. On nhi ha tantes altres dordre secundari, no podia faltar-nhi una de tan principal. Algunes vegades nhavem parlat amb el senyor Bordoy-Torrents, actual Secretari de la Secci de Cincies de lInstitut dEstudis Catalans, i ambds coincidem en la necessitat dacoblar aquells homes de la nostra terra que amb seriositat la conreuen per tal de mancomunar llur esfor a lombra protectora de lInstitut (An. Fil., p. 14). Davant duna simplicitat tan gran, hom no pot sin recordar que precisament els homes de ms rigor cientfic en la seva especialitat estricta sn els mancats de crtica fora della. Puix dir que a Catalunya hi havia tantes altres societats dordre secundari s ben b parlar per parlar. A menys que el clebre doctor no es volgus referir a les societats recreatives o dassegurances mtues... Cal considerar, per, els fets una mica ms a fons per a emmarcar b la creaci daquesta societat. En primer lloc, el senyor Bordoy Torrents no era secretari de la Secci de Cincies, primer perqu el dit senyor no era membre de lInstitut i segonament perqu el secretari inamovible de la Secci de Cincies era el senyor Eugeni dOrs, ni que en aquella ocasi ja estigus renyit amb lInstitut. El senyor Bordoy reglamentriament no era ms que un auxiliar de secretaria en funcions de secretari-redactor, puix segons lacord de creaci de la secci aquesta no tenia secretari-redactor, funci que assumia el secretari. Secretari legal, doncs, la Secci de Cincies no en tenia, si no s que per a la firma de documents no hagus nomenat un secretari accidental, com ho foren durant molts anys els senyors Miquel dels Sants Oliver i F. Martorell suplint el senyor Pijoan. A la Secci de Cincies, els doctors Pi i Sunyer, Bofill i Pichot, Fontser i Terradas es devien interessar ben poc per la famosa societat; en canvi, Pere Coromines, havent tingut en lInstitut tan poques ocasions de llument, quan es va adonar de lobra del secretari improvisat i el doctor Turr, devia dir: part hi vull! sense preocupar-lo gaire que la filosofia que shi hagus 99

de tractar fos o no objectiva de soca-rel, com deia el doctor Turr (vegeu Llibre XIX). Ara b, cal no oblidar que la filosofia, segons lacord dampliaci de lInstitut, no estava compresa entre les matries que havien dsser objecte dels treballs de la Secci de Cincies. Hom diria que era fet a posta: en primer lloc, per una mica de conscincia de la impossibilitat de confiar a set homes (entre els quals quatre eren bilegs) els dobles vastssims caps de les cincies compreses sota la vella denominaci de filosofia natural i el de les anomenades cincies morals i poltiques; per nosaltres tenim lntima convicci que va sser Prat de la Riba, lhome de les cincies morals i poltiques, qui les va deixar de banda, precisament perqu essent les del seu ram i aficions sabia massa b per tristes experincies la misria de Catalunya en matria filosfica i de les cincies connexes. Ell havia pres part i potser entusiasta en els intents de constituci de lAcadmia Catalana dEstudis Filosfics1 , lany 1906, i devia haver vist de prop la impotncia de Catalunya per redrear aquests estudis en aquell temps, i no devia voler exposar Catalunya a un altre ridcul. En canvi, aprofitant lOrs, potser no amb tot lengrescament, va pensar en un seminari on es comencs a seguir a fons alguna filada filosfica abans de fer-ne una ostentosa societat. Fins lOrs va sser prudent en aquest ram, malgrat que tragus dins lInstitut la Biblioteca Filosfica 2 i dons a la
1. Llibre XVI. Acadmies i societats cientfiques, pp. 118-119: 1906. ACADMIA CATALANA F ILOSFICS. Sense filosofia a la Universitat de Barcelona des de la mort de Xavier Llorens i Barba lany 1872, a Catalunya a la primeria de segle sen tenia tanta set com signorava on era laigua. LOrs lhavia acabada dexcitar sense donar-li satisfacci. Els lullistes, amb mossn Salvador Bov, quant a la filosofia, i Rubi i Lluch, quant a la histria literria, alaven una bandera que Diego Ruiz, el catal nouvingut ajudava a brandar. En aquella barreja incongruent, lintent ms perfilat fou el daquesta acadmia, que semblava voler replegar i ordenar totes les forces i que a penes va tenir ocasi de viure. Nhem trobat algunes notes escadusseres a la premsa, entre elles la segent de la Revista de Montserrat, de Vic: Sacaba de constituir a Barcelona una Acadmia Catalana de Filosofia la qual ha publicat una llarga i formosa allocuci que firmen entre altres les segents persones importants: Ramon dAbadal, Jaume Algarra, Joan Bardina, Mari Bordas, mossn Josep Baranera, mossn Salvador Bov, mossn Antoni Casellas, Joan Maragall, mossn Norbert Font i Sagu, Ramon Pic, Josep Pijoan, Enric Prat de la Riba, Joan Valls i Pujals. El mateix any 1906, a la revista Joventut hi ha una crida als amants de la filosofia perqu sinscriguin a lacadmia. Entre altres noms hi figuren Pere M. Bordoy Torrents, el futur escolstic, i J. Farran i Mayoral, el futur aclit dEugeni dOrs, els quals latzar va dur successivament, comenant pel primer, a la secretaria de redacci de lInstitut de Cincies, a les ordres de lOrs. Un dels fruits de lacadmia fou la Histria de la Filosofia Catalana, del professor giron mossn Josep Pou i Batlle. 2. Volum XVII, Institut dEstudis Catalans, pp. 163-164: BIBLIOTECA FILOSFICA : No hem pogut endevinar mai quin fou el pensament que va dur a la creaci daquesta biblioteca iniciada lany 1918, ni quines devien ser-ne les directrius posteriors, quan la direcci va passar de les mans de lOrs a Pere Coromines. Pel primer volum, semblava una collecci destinada a treure documents relatius a la nostra filosofia histrica, cosa molt necessria i molt consonant amb la tasca de lInstitut. Per heus aqu que el segon volum s destinat a una matria i a un savi tan diversos dels que podien constituir aquell possible intent com era el llibre del simptic professor de Salamanca Pere Dorado Moreno. [...] Heus aqu el catleg daquesta singular collecci, que en la seva abstrusa barreja no diu ni pinta res. Volum I. Forster WATSON, Les relacions de Joan Llus Vives amb els anglesos i amb Anglaterra, 1918, 327 pp. Volum II. Pere DORADO M ORENO, La Natura i la Histria, llions professades als Cursos Monogrfics dAlts Estudis i dIntercanvi, 1917, 179 pp. Volum III. David G ARCIA, Introducci a la Logstica, vol. I, 1934, 233 pp. Volum IV. David GARCIA, Introducci a la Logstica, vol. II, 1934, 198 pp. Volum V. F. M IRABENT, De la Bellesa, 1936, 307 pp. Immediatatment desprs de la sortida de lOrs, es va produir, al voltant daquesta biblioteca una revifalla de projectes cap dels quals no es va complir.
D E STUDIS

100

filosofia un cert lloc dins els Arxius de lInstitut de Cincies. Per el doctor Turr i Bordoy Torrents eren ms cofois i no filaven tan prim ni en filosofia ni en poltica cultural, i potser el fet mateix que lOrs ja no fes nosa els devia excitar a aquella dissortada exhibici. Nosaltres mateixos vam formar part de la societat per culpa de la revista Quaderns dEstudi, que va sser posada pel Consell de Pedagogia sota la direcci del senyor Bordoy. Aix ens va portar a intimar una mica amb ell i heus aqu que daquesta intimitat en vrem sortir filsofs de la filosofia objectiva de soca-rel. No creiem, per, que tots els constituents de la famosa societat fossin triats tant al bell atzar com nosaltres. Tenim la creena molt fundada que els passos definitius van sser fets dacord amb els dos homes desglsia que van sser dins la societat les dues figures preeminents: el doctor Llovera i el doctor Carreras, als quals la tria dels altres companys degu sser sotmesa. Cal no oblidar que aleshores la desvalguda filosofia de la nostra esglsia estava engrescada amb la filosofia del doctor Turr, tot per all de lobjectivitat de soca-rel i per una mal engiponada vinculaci de lexperimentalisme modern, s a dir del positivisme comti, amb la vella escolstica i el seu precedent, el peripatetisme, exponent del que Turr entenia per filosofia grega. En aquesta ressenya ens limitarem a una relaci succinta de la vida material daquesta societat; quant a la seva significaci dins la filosofia catalana, hem cregut preferible de tractar-la en altres llibres daquesta obra, especialment el XIX, on parlem del moviment filosfic general, i el XX on exposem la filosofia de la nostra esglsia. LAnuari ja esmentat explica la constituci de la societat com segueix: El dia 17 de gener denguany [1923], i sota la Presidncia el Dr. Turr, es reunien a la sala de la Secci de Cincies de lInstitut dEstudis Catalans els Srs.: Josep Maria Llovera, Canonge de la Seu de Barcelona; Llus Carreras, Pvre.; Jaume Serra i Hnter; Jordi Dwelshauvers; Pere M. Bordoy Torrents; Alexandre Gal i Coll i Josep Maria Capdevila i de Balanz, els quals junt amb el Dr. Turr acordaren constituir i declararen constituda [cal no oblidar que el senyor Bordoy havia estat dependent de notari] la Societat Catalana de Filosofia, sota el segent Estatut. I acabada la transcripci de lestatut, que nosaltres reservem per a dins de poc, afegeix: A continuaci hom procedia a la constituci de la Junta essent nomenat President el Dr. Josep Maria Llovera, i Secretari el Sr. Pere M. Bordoy Torrents. Finalment, la Secci de Cincies de lInstitut, en sessi del mateix dia, accept com a filial i annexa la nova instituci, nomenat delegat el Sr. Turr (Ibid., pp. 5-7). Aquesta ressenya, freda i protocollria, el doctor lanima i acoloreix una mica en el davantal a qu ens hem referit, sense sortir-se per de lexactitud ms rigorosa: Esclarit punt tan important [el de lobjectivitat de soca-rel] restava infantada la nostra societat: calia, doncs, constituirla. En parlar de qui devia presidir-la, tots els ulls fitaren al doctor Llovera, votaci muda i solemne amb la qual qued designat el cap que devia dirigir-la. B en protest, sorprs del cas, lhonorat per amb quatre paraules raonables hom el rend i shi ajup. Qui havia dsser el Secretari de la nounada associaci ms que el Sr. Bordoy que ja ho s de la Secci de Cincies de qu s fillola? Tot dat i benet, sense paraules vanes, qued 101

aix resolt, i cada u ocupa el lloc que li correspon ben satisfet de si mateix i dels altres (Ibid., p. 15). Dels estatuts copiarem noms el que era particular de la societat, la qual, com es pot suposar, era composta dels habituals membres honoraris, numeraris i corresponents, amb les habituals obligacions i drets. Diuen els articles que poden interessar: Article 1.r La Societat Catalana de Filosofia t per objecte estudiar les cincies filosfiques en tots llurs aspectes i contribuir a la investigaci histrica del pensament nacional. Funciona com a annexa de la Secci de Cincies i filial de lInstitut dEstudis Catalans. Art. 6. El nombre mxim de membres numeraris ser el de vint; el dhonoraris i corresponents ser illimitat. Art. 9. Tots els membres podran presentar les comunicacions que vulguin, i tamb sota llur responsabilitat i previ examen de la Junta, treballs de persones de fora de la Societat. Art. 10. La Societat celebrar almenys una sessi mensual. Art. 11. La Societat ser dirigida per un Consell format per un President, un Secretari general i un Tresorer. Els crrecs del Consell seran electius havent de votar-se pels membres honoraris i numeraris presents a la sessi de gener de cada any. El President podr sser un membre honorari o numerari, havent dsser numerari els altres dos. Els crrecs seran renovats cada dos anys. Art. 14. La Societat comptar com a recursos amb aquells que li proporcionin els seus membres o persones amants de la cincia. Art. 15. La Societat no podr sser dissolta mentre la majoria de membres numeraris vulguin continuar-la. La dissoluci noms podr acordar-se en sessi convocada a aquest efecte. En cas dacordar-se la dissoluci, els llibres, objectes i cabals propietat de la Societat passaran a sser-ho de la Secci de Cincies de lInstitut dEstudis Catalans. Art. 16. La Societat ser intervinguda per la Secci de Cincies de lInstitut dEstudis Catalans, la qual haur de nomenar un Delegat que cada any presentar a la Secci una Memria de les tasques realitzades per la Societat. El nomenament de Delegat haur de recaure sempre en un membre de lInstitut dEstudis Catalans. El tal Delegat tindr sempre vot i veu en totes les sessions de la Societat. Del procs histric de la societat no en podem dir gran cosa de personal, perqu la major part daquell any un estat malalts ens va tenir allunyats de Barcelona. Ens hi vam reintegrar duna manera definitiva precisament el dia 13 de setembre de 1923, en ple cop destat de Primo de Rivera i no cal dir que aleshores comenaren altres maldecaps que els de les sessions de la Societat de Filosofia. Quan al cap de sis anys llargs va caure Primo de Rivera, Ramon Turr ja en feia ms de tres que era mort; Pere Bordoy havia enviudat i shavia fet capell i mai ms ning no va parlar de la famosa societat. I aix que el ferstec doctor Turr, especialment entendrit quan creava la societat, acabava larticle de presentaci de lAnuari amb aquestes paraules: La Societat Catalana de Filosofia no s encara una realitat; avui s una esperana, un dolcssim despertar. Sc massa vell per fer-me illusions i no crec tenir-les en aquest punt; ms quan veig als meus companys 102

adelerats en un treball que cap recompensa pecuniria els reporta, i esmerant-hi hores i ms hores en la quietud de la llar, hi tinc fe, perqu sempre he vist que sn els homes de bona voluntat els que fan les grans coses. La llavor la porten dintre; deixem que germini en el solc, esclati a la llum i doni el seu fruit per aplaudir-los; mentre, esperem confiats que tot vindr a la seva hora amb lajuda de Du. De la meva fe en participen aquells qui els coneixien de prop. Pi i Sunyer parla de la nostra societat com dun alba naixent; el primer magistrat de la nostra terra la mira amb ulls damor... Jo, que pels meus anys i les meves xacres no puc seguir els meus companys, els veig des de lluny i els dic amb el cor: aneu fent via que aquells que fan via sn els qui arriben a la glria i estimaci dels seus conciutadans agrats! (p. 16). I amb tot, segons el dit Anuari, la societat no va deixar de fer alguna tasca. En la segona sessi, tinguda el 3 de febrer, van sser nomenats membres numeraris Pere Coromines i Montanya i Toms Carreras i Artau. En la tercera, tinguda el 3 de mar segent, el senyor Coromines era nomenat tresorer de lentitat i membre corresponent el pare Bartomeu Xiberta, professor al Collegi Internacional de Sant Albert de Roma, compte hagut de la seva ja brillant i ben aprovada carrera cientfica. Una de les primeres tasques del secretari fou preocupar-se dels intercanvis, dels quals es va obtenir una bona srie a base dels Arxius de lInstitut de Cincies, puix que lentitat encara no havia publicat res. Tamb va rebre, o shi van relacionar, professors de fora de Catalunya, entre els quals el pare Gemelli, rector de la Universitat Catlica de Mil; el pare fra Vicen Beltran de Heredia, director de La Ciencia Tomista; el professor Antoni Aliotta, de la Universitat de Npols; i tamb va sser invitada per la Societas Spinoziana de lHaia a escriure en el Chronicon que publicava. Per la tasca que des del primer moment va ocupar latenci de la societat fou la redacci del Vocabulari filosfic catal, a base de materials ja aplegats dels doctors Serra i Hnter i Carreras i Artau. Una distribuci va sser feta entre els socis daquells clssics de la nostra terra que directament o encara incidentalment varen tractar de qestions filosfiques, als quals en sessi del 10 de novembre i a proposta del senyor Pere Coromines es va acordar dafegir a la primera srie de clssics en llengua catalana una altra de llatina integrada pels juristes catalans antics qu serien estudiats desprs denllestit lestudi de la primera srie (Ibid., p. 9). I finalment la societat lany 1925 va treure el seu primer Anuari, corresponent a lany 1923, amb el sumari de treballs filosfics que segueix: Les persones poltiques en lAthenaion Politeia, per Pere Coromines; Idealitat, Metafsica i Espiritualisme, per Jaume Serra i Hnter; De lobservation interne comme mthode metaphysique et comme mthode psychologique, per G. Dwelshauvers; La demostraci de lexistncia de Du pel moviment i lescola tomista catalana, per P. M. Bordoy Torrents; Els Estatuts del Collegi Major de Sant Vicen i Sant Ramon, dels Dominicans, a Barcelona, per R. dAls-Moner; La Metafsica i la Psicologia del mestre Guiu de Terrena, pel pare Bartomeu Xiberta; Estudis de psicologia tnica: la mentalitat primitiva, per T. Carreras Artau; 103

Die manzer Lullistenschule im 18. Jahrhundert, per A. Gottron; El Cardenal Joan-Toms de Boixadors i la seva influncia en el renaixement del tomisme, per J. Tusquets i Terrats; El concepte de creaci en lobra artstica, per Josep Maria Capdevila; Una pgina indita del Dr. Llorens.

104

II
FILOSOFIA

105

106

FILOSOFIA
[Llibre XIX. Congressos i moviment cientfic i filosfic, pp. 169-281]

1. Un poble que troba la seva filosofia nacional i es queda sense filosofia. De Llorens i Barba a Torras i Bages
Lany 1901 Catalunya era erma de filosofia. A la Universitat el provident Estat espanyol ens havia deixat sense la secci corresponent dins la Facultat de Filosofia i Lletres, que havia de tenir les prou conegudes seccions de Lletres, Histria i Filosofia i noms hi funcionava la de Lletres, i amb quina misria encara! Fins lany 1910 lalma mater de Barcelona noms va comptar amb una classe de Lgica fonamental, que donava el comerciant i illustre senador perpetu de la universitat, senyor Josep Daurella i Rull. No creiem, per, que daquest eixut, fora dalgun o altre extremista que calia tenir a ratlla, en pats ning. En un moment, doncs, de formidable efervescncia cultural en qu tot Catalunya sanava posant dempeus per a refer pel seu compte un sistema propi densenyament i en qu envestia una acci poltica de nou estil que en faria el centre de gravitaci de tota la poltica espanyola fins a lany 1936, podia passar-se de tota mena dinquietuds filosfiques i deixar que a la universitat el senyor Daurella i Rull fes tota la despesa de filosofia alternant-la amb lexercici honorabilssim del comer i la ms honorable encara representaci de la universitat barcelonina al Senat de les Corts Espanyoles. Com sexplica aquest fenomen? En la Introducci daquesta obra hem intentat demostrar lisolament i el desencaix dEspanya, i de Catalunya a remolc della, a partir del segle XVI o sigui, durant el temps que a Europa es produen els canvis de mentalitat a conseqncia dels quals la filosofia hagu de prendre altres rumbs. Perqu cal tenir present una vegada per totes que les transformacions en les idees filosfiques no es deuen al caprici o a les pensades de tal o tal personatge, com sembla desprendres de les histries de la filosofia centrades al voltant del noms. Si en el segle XVII la filosofia va emprendre noves derrotes personalitzades principalment en Bacon i Descartes, cadasc amb el seu carcter propi, va ser perqu shavien produt des dun segle o dos enrera fets prou greus que obligaven a explicar el mn duna manera diferent de la que la filosofia lhavia explicat fins aleshores. 107

Per, al nostre judici, una desadaptaci com la de la filosofia catalana no representa tan sols una prdua de temps que es pugui guanyar posant-se a crrer, ni una manca dinformaci que es supleixi comprant llibres o fent-se donar llions per gent assabentada. Aix no seria res si no ans acompanyat dun rovellament de les aptituds filosfiques, duna desconnexi amb els problemes que escauen a la filosofia i, per tant, duna manca dinquietuds transcendentals amb la consegent desgana de tot el que serveix per a satisfer-les. Breu, lany 1901 els estudis filosfics eren a Catalunya totalment negligits perqu els catalans no els necessitaven, fet que subsistia lany 1936 a travs duna filosofia artificiosament cultivada. Per aix cal preguntar si aquesta inapetncia filosfica no devia ser un dels smptomes ms reveladors de la impotncia de Catalunya per a reconstituir-se definitivament com a entitat poltica, resultat en el fons daquella avarcia de passi que Josep Carner denunciava. s que els quefers a la menuda treballar per pujar la famlia satisfan suficientment totes les exigncies morals del poble catal? T res destrany que aleshores puguin sser resoltes amb una filosofia casolana com la que Balmes, lnic gran pensador espanyol del segle XIX, va resumir en El Criterio? Mossn Clascar i mossn Font, els dos clergues de ms significaci de les ltimes promocions del segle XIX diuen en el seu estudi sobre el carcter del poble catal: No fa gaire temps que parlant amb conversa familiar un dels millors escriptors catalans sabem que digu: Nosaltres, els catalans, no tenim pas una escola metafsica com la gent de Castella. I tenim ents que se li respongu: La nostra metafsica est en les Memries de la Marina i el Comer de Barcelona del clebre Capmany. (Clascar, Est., p. 209). I afegim nosaltres: i encara arribssim tan amunt. I, amb tot, mai no sha parlat tant i amb la boca tan plena de filosofia nacional catalana com en la dcada que va de la publicaci del treball esmentat fins al moment que amb Eugeni dOrs semblava haver nat el nostre filsof. Es parlava de filosofia nacional catalana mentre el citat mossn Clascar, que havia debutat com a filsof amb el seu volum sobre la filosofia de la divuitena centria, desertava el camp de la filosofia i el mateix definidor de lanomenada filosofia nacional, el doctor Torras i Bages, la figura ms elevada del moment, desprs dhaver dit la paraula que les conscincies catalanes necessitaven per a tranquillitzar les seves mximes inquietuds filosfiques la justificaci moral del regionalisme, es llanava de dret a lapostolat i, revestit a lltim de la mitra i lautoritat episcopal, va acabar de segellar amb meravellosa grandesa de pare de lEsglsia i de patriarca nacional lobra que havia comenat com a pensador. Perqu cal reconixer-lo duna vegada: fou la figura imponent de Torras i Bages, que no era filsof, la que va impossibilitar el desplegament de la filosofia a casa nostra. En el transcurs de larticle present tindrem ocasi de veure que, dominats per la figura gegant de Torras i Bages, els intents filosfics de lOrs no van passar de la categoria de flirteigs ms o menys enginyosos; les incursions de Ramon Turr es van convertir en una estranya mixtura dempirisme i escolasticisme; Crexells va abandonar la partida abans de trobar-se isolat en el buit duna asfxia 108

lenta; Jaume Serra i Hnter va balbucejar una filosofia vacillant... Noms Joaquim Xirau, criat fora de lambient genunament catal, ni que hagus estat fill de la Universitat de Barcelona, es va mostrar insensible a la influncia del que representava en la nostra gent lesperit de Torras i Bages, per potser aquesta mateixa insensibilitat limpossibilitava de dir la paraula que podia inclinar la gent catalana a rompre el cercle vicis en qu es complaa a tancar-se i limitar-se. El fenomen sexplica, al nostre judici, si hom t en compte el que lany 1901 es prenia per filosofia nacional: el pensament que dimanava de Llorens i Barba mort lany 1872 i culminava en La Tradici Catalana, publicada vint anys ms tard per Torras i Bages, deixeble de Llorens, no era filosofia. O nosaltres no hi entenem gens o la filosofia perennis, la que senfronta amb els grans problemes de lsser, de lnima, de la realitat del mn exterior, de Du, etc., no pot dependre de la constituci, les necessitats o apetncies o levoluci de les formes de conducta de cap poble determinat. Durant el segle XIX, doncs Balmes a part, Catalunya des de Mart dEixal no va fer ms que meditar sobre la prpia conscincia com a poble, fet dextraordinria transcendncia per a nosaltres, s cert, puix aquesta meditaci va contribuir ms que cap altra activitat a desvetllar el sentiment de nacionalitat que culmina en lobra definidora de Torras i Bages i la doctrina poltica de Prat de la Riba, madurades en un moment histric veritablement crucial. Cercant els orgens del catalanisme, nosaltres arribarem a creure que s tant o ms important el discurs que va pronunciar Llorens i Barba a la Universitat de Barcelona en la inauguraci de curs de lany 1854-1855 que la restauraci dels Jocs Florals realitzada tres anys ms tard. Per tornem a repetir: lesperit que inspirava aquell notabilssim discurs i els problemes que shi plantegen, no solament no sn filosfics, sin que ms aviat havien de donar com a resultat lofegament de tota la filosofia possible, que s el que va succeir. Cal llegir-lo, aquest discurs. Seguint un costum pssim del nostre temps es va publicar tradut al catal en un volumet de la Collecci Popular Barcino; per nosaltres tenim la convicci que el ms important daquella pea oratria, com de totes les dordre literari que van sser sotmeses a aquesta prova, no es troba en la traducci catalana pel fet senzill que la nostra llengua no t recursos per a traduir-ho. Hi manca lmfasi natural de la llengua castellana, la vestimenta i la fanfrria dels mots amb les seves ressonncies, s a dir, hi manca la salsa que noms el castell pot i amb ella el ms substancis del sentit. Per aix nosaltres seguirem la dita oraci en la llengua en qu va sser pronunciada i en reproduirem els fragments que creurem que cal transcriure per a recolzar la nostra tesi. El tema de loraci s el de Desarrollo del pensamiento filosfico; desarrollo com una cosa que viu i creix, no com la lligada racional de conceptes i idees. Lautor, fill del romanticisme i imbut de lhistoricisme que en fou la conseqncia, sost que grcies a lafinament dels mtodes dels historiadors el elemento histrico ha cobrado un valor incontrastable (Llorens, Oracin, p. 5). Per, encara que no ho digui, el fet que larrossega i se lenduu, s lespectacle del propi poble que en el seu reempelt histric se sent renixer prodigiosament. Una maduraci llarga que noms la histria s capa de revelar va donant fesomia als po109

bles i amb ella el pensament informador de la seva vida, la seva filosofia genuna. Escoltem-lo: Si atrados por la variedad que en su fisionoma cada uno de estos pueblos presenta, ahondamos en su vida ntima examinando el genio de su lengua, familiarizndonos con sus costumbres, inquiriendo sus opiniones, descifrando el sentido de su relacin e investigando la naturaleza de sus instituciones polticas y sociales; si estudiamos sus monumentos literarios y ponemos los ojos en sus creaciones artsticas cmo negarnos a reconocer un fondo de ideas elaborado paulatinamente por la nacin entera, hijas de un espritu comn que estampa un sello en todas sus producciones? Cmo no admitir la existencia de un espritu nacional, debido a las condiciones histricas de cada pueblo, que viviendo al travs de los tiempos y recogiendo la flor de la actividad de cada una de sus generaciones, apartados los efmeros productos de pasiones pasajeras, concentra las ideas, cobija los grandes sentimientos nacionales y determina y mantiene los rasgos de su fisionoma moral? (Ibid., pp. 5-6). Ara som nosaltres qui preguntem: s que Prat de la Riba i Torras i Bages van fer altra cosa, quaranta anys ms tard, que glossar i desenvolupar aquests conceptes? No tenim la menor idea de la impressi que podia causar aquest parlament en la Barcelona imperialista de mig segle que covava en el seu si les forces expansives que lhan dut a la seva grandesa actual. I si Barcelona sen va assabentar sense prou conscincia de les grans paraules que deia lamagads professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, com la llavor delles es va mantenir clida per a germinar gaireb mig segle desprs? Al nostre judici, es tracta duna veritable transmissi subconscient, puix que amb tant com sha parlat de catalanisme, no hem sabut veure que mai ning desenterrs aquest discurs dun pensador que en so de pau va sser en un moment ben allunyat de cap intent de lluita el verb de la raa com Fichte ho fou en so de guerra per a la raa alemanya. Per, per a la filosofia la posici de Llorens i Barba expressant la posici de la raa s fatalment asfixiadora. El pensament elaborat paulatinamente por la nacin entera, amb tota la seva innegable virtualitat, amb tota la seva fora plasmadora s la negaci de la filosofia. Es tracta simplement de les anomenades representacions collectives amb qu els pobles o els agrupaments humans es clouen damunt dells mateixos amb una mena dinstint i de necessitat de defensa, donant per resolt linconegut en frmules conegudes; cercles viciosos en qu les collectivitats sn capaces de vegetar segles i segles sense avenar ni un pas i contra els quals precisament han estat inventades la filosofia i la cincia. Llorens sequivoca en el seu discurs quan diu que Tales de Milet va imposar el geni grec a la filosofia rebuda dOrient; Tales de Milet va imposar la seva filosofia contra la filosofia nacional de Grcia, cosa que no es fa sense perills com els que van crrer Anaxgoras i Aristtil i sacrificis com el de Scrates. La tendncia natural i fatal de les representacions collectives, negaci de la filosofia, s de recloures i tancar-se en elles mateixes i per aix la filosofia, el desenvolupament de la qual Llorens i Barba pretn demostrar, pren duna manera inevitable una actitud de defensa: Las luchas que sostiene diu con los elementos que se oponen a su libre desenvolvimiento dan testimonio de su fuerza no menos que las obras que su energa natural no contrariada produce. Algunas veces lo vemos repeler lejos de s el principio extico que una mano violenta haba introducido en su seno... (Ibid., p. 6). I afegeix al cap de poc: 110

Mirado bajo este punto de vista el pensamiento filosfico no trae necesariamente consigo una renovacin total de la vida de los pueblos, ni el abandono consiguiente de las creencias, hbitos y opiniones que la serie de los tiempos ha ido engendrando, antes bien se enlaza con todos estos productos del espritu nacional aspirando tan slo a darles la confirmacin de su autoridad. Porque el pensamiento filosfico no es un nuevo elemento de la conciencia humana sino una forma especial que el contenido de la conciencia va tomando, por manera que la masa de las ideas elaboradas por cada pueblo debe ser la materia sobre la cual se ejercite el pensamiento filosfico (Ibid., p. 7). No es pot ser ms clar i ms explcit. El contingut filosfic s un producte collectiu representacions collectives; no diu que tinguin un valor sagrat, per poc sen falta; la filosofia no s ms que la modalitat daquest contingut, com ho s lart, la literatura i totes les institucions; el pensament filosfic no pot fer ms que comentar aquest contingut sense treuren ni afegir-hi res, com no sigui, diem nosaltres, en el pla inconscient i multitudinari en qu selaboren les representacions collectives. Paper ben modest per a la reina de les cincies i per al seu instrument la ra, espurna gaireb divina amb qu Du va distingir lhome dels altres ssers. Qu en treu Llorens i Barba de considerar el pensament filosfic com el fruit de la cultura intellectual dun poble i com a impropi de la infantesa de les edats si subjecta aquest pensament als productes collectius daquestes societats, amb tots els inevitables rssecs de la infantesa que la cincia descobreix en letnos primitiu de tota mena de pobles? Breu, la filosofia de Llorens i Barba s la duna societat tancada, per com que ha de reconixer linevitable comer entre els pobles, aleshores per correspondre a la visi del pensament nacional inviolable no t ms recurs que leclecticisme; per no un eclecticisme abstracte, sin un eclecticisme orientat per les afinitats del pensament nacional en la seva actitud defensiva, que es posar en activitat i far la tria del que li conv. Dondequiera, pues, que encontremos el pensamiento filosfico digno de este nombre afirma all reconoceremos siempre el trabajo propio del espritu nacional (Ibid., p. 16), disposat a rebutjar, afegim nosaltres, tot el que pugui pertorbar-lo en la seva integritat o en el seu reps, que s el que ms interessa. Com s natural, el cristianisme, encara que Llorens i Barba no expliqui la soldadura amb el que hagus pogut haver-hi abans dell, s per a Llorens i Barba un dels elements intangibles de la conscincia nacional. Lejos de m diu cerrar los ojos a la regeneracin maravillosa que obr el Cristianismo en el mundo (Ibid., p. 18). Per desprs, en parlar de lesperit duniversalitat que sobserva en el progrs de la cincia, encara repeteix que la filosofia es particularitza: Y cosa singular diu mientras las ciencias proseguan su camino con un xito tan feliz y adquiran nuevos triunfos cada da, la filosofa salida de las escuelas renunciando a la lengua que durante tanto tiempo le haba servido de vehculo, adoptaba los idiomas vulgares mezclndose cada vez ms con los elementos de la vida de los pueblos (Ibid., p. 20). I posa com a exemple la filosofia alemanya i langlesa. Cal cap ms prova del secular tancament i isolament de la nostra terra i del carcter de defensa que es donava a la filosofia? Ho rebla parlant dEspanya quan en diu: Pero suspendiendo aquella marcha majestuosa y contenido el vuelo del pensamiento, ha venido ms tarde el espritu nacional a recobrar la libertad de sus movimientos, y resentido de la inaccin en que 111

por tanto tiempo ha debido mantenerse, parece que slo le sea dado fijar una mirada atnita a la brillante carrera filosfica que han recorrido otras naciones, sin acertar a ver los peligrosos pasos por donde han atravesado, sin columbrar el trmino feliz o desastroso a que pueden conducir los diferentes rumbos que van siguiendo (Ibid., p. 22). I afegeix duna manera terminant: Trasplantar a nuestro suelo un sistema de filosofia extico traera por de pronto la abdicacin ms cabal de la libertad del pensamiento propio (Ibid., p. 23). Un pensament extic vol dir un pensament que amenaci atacar la integritat del mn que es vol salvaguardar; si no, ja no s extic, i per aix Llorens pot adoptar sense temor un daquests pensaments forasters. Ho justifica fent jugar el nosce te ipsum de Scrates, no pas donant-li el sentit moral amb qu Scrates va pronunciar el fams aforisme, sin aplicant-lo com a mtode filosfic: El nosce te ipsum nos conduce al examen de nuestra naturaleza y con esto asegura las ms altas facultades de la mente y nos allana la crtica de los sistemas. Por fortuna en todos los tiempos el precepto socrtico ha tenido fieles seguidores, que aun cuando no hayan levantado colosales sistemas que han llenado de admiracin pasajera el mundo cientfico, al menos han contribudo a la elaboracin de aquella philosophia perennis que el gran Leibniz vislumbrava al travs de las opiniones de todas las escuelas; y en nuestro tiempo, tan mprobo aunque modesto trabajo ha continuado con fe viva y ajena de pretensiones sistemticas en la tierra clsica del buen sentido, en la sencilla Escocia. Me ser lcito indicar que a la observacin psicolgica y a la crtica a que sta da origen, podemos fiar la suerte de nuestro desenvolvimiento filosfico? (Ibid., p. 24). Ja veurem com el bon sentit, el consensus universalis, el seny, als quals ell dna el nom de ra pren en el seu sistema la categoria dominant de criteri devidncia. I Llorens i Barba acaba la seva peroraci amb una sentida invocaci patritica que tothom devia entendre prou b i s prou entenedora encara, malgrat que no digui de quina ptria es tracta: Cuando estas tendencias robustecidas ms y ms hayan producido sus naturales resultados, cuando hayan contribuido al desarrollo del pensamiento filosfico en concordancia con nuestra vida nacional, entonces el amor pursimo de la ciencia que nos alienta y fortalece, se confundir con el amor entraable de la patria (Ibid., p. 25). Ms amunt hem deixat anar, aplicat a Catalunya, el concepte de societat closa. Nosaltres hem hagut de viure en terra estrangera un quant temps, i precisament en la terra ms liberal i evolucionada de totes: la Frana generosa, i ens hem hagut de convncer que per llei natural totes les societats humanes sn closes. Noms una cosa, per, pot justificar plenament el qualificatiu: s la possessi o la mancana del desig dobrirse. Llorens i Barba va sser el verb filosfic del segle XIX perqu va trobar exactament la filosofia dun poble que no es volia obrir. Aleshores menys que mai, puix que aquest poble se sentia en el trnsit de reivindicar les essncies nacionals per a reafirmar la seva personalitat poltica, circumstncia que va sser aprofitada, com hem insinuat ms amunt, per a tancar-se ms i ms en el terreny filosfic, no pas sempre, com ha demostrat la catstrofe de 1936, amb les degudes compensacions en el terreny poltic. El tancament va servir per a defensar una barreja estranya dinteressos morals i materials en qu la feixugor daquests ltims ha estat a punt de fer naufragar per sempre la conscincia nacional sense guany moral o espiritual de cap mena. 112

Talment era sentida a Catalunya la posici filosfica de Llorens i Barba que lany 1933 Toms Carreras i Artau, un dels autntics representants de la Catalunya que tenia horror a obrir-se, parla del discurs inaugural que acabem de comentar com una de les peces mestres del pensador vuitcentista: s una obra de gran maduresa diu de lnies arquitectniques senzilles, per plena de suggestions. Les indicacions de la darrera part, referents a lesdevenidor de la filosofia a Espanya, pel noble accent amb qu foren escrites tenen tot el valor dun testament filosfic. El temps a venir dir si la ruta assenyalada per Llorens s la ms dreta per arribar a la restauraci dels estudis filosfics a Catalunya (Carreras, In., p. 7). No eren suficients vuitanta anys per a tal comprovaci? Doncs, fins a quan calia esperar en un mn que anava caminant amb velocitats vertiginoses? La filosofia de Llorens i Barba va sser rebuda com un oracle pel ms selecte de les nostres promocions universitries i, com hem vist, va tenir una gran transcendncia en la cristallitzaci de certes idees generadores del catalanisme poltic, per ell mateix no va tenir successor. Per qu, si no calia esbrinar res, si la filosofia era donada en lesperit de la raa o era aquest mateix esperit? No va tenir successor per va deixar el que era millor que tot per a aquell poble que no necessitava filosofar. Va deixar un testimoni vivent, tangible; encarnaci i hipstasi daquell pensament nacional que naixia de un fondo de ideas elaborado por la nacin entera. Fou Josep Torras i Bages. Fill duna vella famlia del Peneds, la comarca que ja havia donat Mil i Fontanals i el mateix Llorens i Barba, i destinat al sacerdoci, va sser plasmat com un patriarca bblic amb les essncies ms pures de lesperit racial. No cal seguir pas a pas la seva biografia; la duia a sobre en els trets sens mcula de la seva persona. Des del bressol tots els rituals de la vida familiar, de la vida civil, de la vida religiosa van conjugar-se com les bones fades dels contes per anar fixant els trets i travar els encaixos de la seva personalitat psquica en un forma tan perfecta, tan ntimament consolidada i sobretot tan impersonal i representativa que pogu aparixer al nostre mn com una mena de transsubstanciaci insubornable del ms pregon i fins ms viva i actiu de la raa. Quan sha dit en els temps que escrivim aquestes ratlles que se nintentava la beatificaci, no ens ha causat cap estranyesa; per la ptria ja feia temps que era beatificat. Tots els qui vrem tenir la sort de veurel o de sentir-lo i els qui li segueixen les petjades a travs dels seus escrits, tots hem rebut la sensaci de trobar-nos davant duna daquelles encarnacions excepcionals i duna puresa tan quintaessenciada que mereixen el nom de sants. Fou, si lexpressi ens s permesa, un dels sants pairals ms grans daquest temps i potser de sempre, amb una caracterstica que feia molts segles que no shavia donat a Catalunya: fou el sant de la ptria per la seva perfecta obedincia a les seves consignes ms profundes, que sn les del pensament i de lesperit. I amb tot, Torras i Bages no fou un filsof. No podia sser un filsof, representant aquell esperit de la terra que es defensava de la filosofia i, per no haver de recrrer a la filosofia postulava el pensament com a producte collectiu i temperava a aquesta filosofia, ai las!, perennis els problemes de la vida collectiva tancant-los aix en el cercle duna estabilitat perfecta. El doctor Torras i Bages era una veu; per no una veu clamant 113

en el desert, sin la veu que parlava per tots, sintetitzant el pensament ms ntim de tots dhuc de molts que externament semblaven ovelles esgarriades; la veu que hom volia i necessitava sentir. La veu que, en posar-se a pontificar, afirmava urbi et orbi una altra vegada desprs de molts segles lexistncia i lalta majestat de lnima de la ptria. Per aix es podria dir del doctor Torras com del Fill de lHome que ensenyava com el que t autoritat. Molt dhora i en llengua castellana va prendre aquell to dafirmaci segura que el caracteritzava, reflectit en un estil sentencis com escau al to afirmatiu i dogmtic, per ntimament estructurat per la unitat i lligada del pensament; per la construcci interna que donava a les seves peces literries aquella majestat gaireb arquitectnica que les distingia: El antiguo profeta Job deca que Dios es el nico legislador de los hombres y de los pueblos. La Ley eterna que es la razn en virtud de la cual la Sabidura todo lo gobierna, es el manantial y fuente de todas las leyes (Torras, Obres, V, p. 51). Heus aqu lentrada del seu Panegrico de Santo Toms de Aquino, pronunciat lany 1882, quan entrava a la seva maduresa (havia nat lany 1846) i ja tenia fama de doctor de la ptria. La filosofia de Torras i Bages, com tota filosofia vivent, s ben senzilla: aquest petit fragment ens la dna quasi tota sencera: la Llei eterna i la ra com a instrument per a llegir-la, en sn els puntals. En la Llei eterna sn resolts i conciliats els dos ordres del viure hum en qu es contenen tots els problemes i es satisfan totes les apetncies dels homes: lordre sobrenatural i el natural. En la Llei, s a dir en lordenaci divina dels dos mons, el natural i el sobrenatural, es cont tota la veritat, tota la realitat objectiva, lessncia i lexistncia que lhome safeixuga per a assolir a travs de les seves activitats, lart, la cincia, la filosofia; i noms la ra en funci de la grcia s capa de dur la raa humana pels camins de la Llei, on ha de trobar amb la saviesa la pau que fretura. El tema de la Llei surt sempre en les obres de Torras i Bages, s a dir, surt el tema de lordre en qu ell sha format, i que ha donat la plenitud a la seva vida resolent-hi tots els problemes espirituals, morals i per qu no dir-ho? materials. Lordre div dna allicient a les apetncies espirituals ms elevades, com estableix la frmula perqu el pa no falti a la taula: el pa nostre de cada dia que el cap de casa, representant de Jesucrist, beneeix. Daqu ve el regionalisme filosfic de Torras i Bages, tan escaigut a les tesis de Llorens i Barba. Duna banda, la famlia, la cllula social secularment consagrada, amb el pare-autoritat dins de casa, patr dels seus servents als quals t el deure de garantir la subsistncia, tot incorporant-los al cos mstic de lorganisme social a travs del tutelatge espiritual de la famlia; el mecanisme de possessi i distribuci de la riquesa regit per la caritat; lorganitzaci poltica, integraci, federaci en certa forma del sistema familiar; i per damunt de tot la vinculaci o supeditaci del sistema a lordre sobrenatural per mitj de lEsglsia, que ns la legisladora exclusiva; tot tan solidari, tan perfet que no shi pot treure ni afegir res sense mutilar lhome o transtornar la mquina de les societats humanes. I no hi ha por que es desgasti, perqu en aquest mn torrassi cada u t per grcia divina la seva part justa com en el banquet de noces de lEvangeli cada u neix amb el pa sota laixella com es diu vulgarment. Noms cal lesfor i la voluntat dassolir aquesta part i acontentar-shi i aleshores el mn esdev patriarcalment regit per Du, el suprem dispensador. 114

Com hem dit ms amunt, el tema de la Llei, a ms de contenir la frmula de la continutat, de lequilibri i de lestabilitat, cont aix mateix la de la integritat de la vida, que no troba satisfacci sin en la fosa del natural i del sobrenatural. Lincomprensible, laleatori, el de ms enll, el que lenteniment no endevina ni la voluntat pot preveure, tot el que s inefable i misteris sense la lligada dels ordres natural i sobrenatural deixa lhome com una nau sense govern enmig del mar sense vores. Noms el sobrenatural en funci del natural dins lordre establert ab aeterno per la Llei s capa de fornir al misteri lanella uria que el pugui encloure sense llevar a lhome cap dels seus atributs. Arguments poderosos de leficcia daquest ordre presidit per la Llei sn la unitat, la unanimitat, la immutabilitat, la consistncia, la perdurabilitat de les societats o les institucions o els conceptes, ideal a qu cal tendir o estat que cal defensar. En temps del doctor Torras i Bages encara no shavia vist capgirar per mitjans artificiosos i en poca estona les mentalitats humanes i implantar com hem vist nosaltres damunt del consentiment i la unanimitat i la consistncia ordres socials indits amb tots els atributs dels rgims considerats com ms perdurables. Encara el doctor Knox en ple triomf de la medicina no podia mostrar amb orgull al vespre, a totes les cases, les vetlladores enceses al costat dels malalts. Els textos que podrem treure del doctor Torras i Bages corroborant aquesta visi profunda de la Llei, referida sempre com es pot suposar a la llei cristiana, sn innombrables: sn en realitat el nervi de tots els seus opuscles apologtics o filosfics i de totes les seves pastorals. El text que hem comenat a transcriure ms amunt segueix: ... todas nacen de aquel soberano principio, a todas comunica la fuerza que tienen y la luz que derraman, de manera que suponiendo el imposible que aquella desapareciese, todas las dems quedaran reducidas a la nada, como desapareciendo el sol el mundo quedara sin luz ni vida. Porque la Ley es un elemento esencial en el Criador y en la criatura; quien dice creacin dice legislacin; si Dios cre deba dar leyes a la hechura de sus manos y aun debemos decir que al dar la existencia dio la ley, ya que sta es en su ms alto significado la frmula de la vida. En un escrit de lany 1888 diu: Sobrenaturalizar el mundo es la gran tarea de la Iglesia y la misin que recibida de Cristo, va cumpliendo continuamente en la tierra, pero con medios muy distintos de los que suelen emplear los mundanos (Torras, Obres, V, p. 118). Nuestros reformadores sociales, nuestros filsofos polticos, tienen pretensiones exorbitantes, pretenden crear una nueva sociedad, formular la ley del equilibrio humano; al paso que Jesucristo no se da por autor, limtase a manifestarse cumplidor y perfeccionador de la ley, de la ley de la humanidad que existe desde que sta apareci sobre la tierra. Proclam y dio relieve a la ley eterna y la ungi con las suavidades de su gracia para darle un poder de penetracin infinito y universal (Ibid., p. 272). I glossant el tema de la Llei, reconeix que el mundo es como un inmenso taller en que todos trabajamos, y, de consiguiente el problema de los problemas modernos, quiz lo ms delicado del derecho social, es la interpretacin de la ley de la vida colectiva, del sostenimiento humano, el problema de la distribucin de la riqueza entre los distintos elementos que contribuyen a producirla (Ibid., p. 274). La materia inerte, las plantas y los animales irracionales va dient tienen una ley en su naturaleza; y las relaciones humanas y los bienes materiales que sirven 115

para la vida del hombre, criatura de Dios, no tendrn ley? La misma naturaleza de las cosas no nos dar una norma directiva, una ley de vida social, como la da para la vida individual? Hasta ahora el linaje humano ha andado fuera del camino? Ha vivido contra las leyes de la propia naturaleza sin aniquilarse? (Ibid., p. 273). I va insistint en aquest tema en el mateix discurs: El Criador grab en las entraas de su criatura la ley de vida de la misma; cada criatura lleva en s misma su ley y al resonar en el mundo de una manera sensible su palabra soberana, cuando su verbo hecho carne habl a los odos de los hombres, no hizo otra cosa que ratificar y completar la ley de la sociedad impresa en las entraas de la misma (Ibid., p. 118). I afegeix: ... si en la sociedad humana todo fuese contingente, todo fuese variable [...] el movimiento econmico sin una direccin sera el caos, una fuerza disolvente en lugar de aglutinante, y la sociedad, por exigencia de su propia naturaleza, ha de tener una ley de aglutinacin, y sta es un eco de la aglutinacin mxima de la eternidad que resuena en las entraas mismas de la humanidad, y que el Verbo Divino explic a nuestro linaje (Ibid., p. 301). La unitat de la Llei s glossada amplament en lopuscle El hombre mutilado por la escuela neutra, del qual extraiem els segents pargrafs: La existencia es una inmensa jerarqua, lo mismo en el orden fsico que en el orden moral; un encadenamiento ntimo junta entre s todas las cosas, desde las ms grandes y trascendentales hasta las ms pequeas e insignificantes, y todo orden queda alterado por la tergiversacin de sus trminos, porque la circulacin de la vida entonces se hace defectuosamente; y as pasa de una manera eminente en el orden moral, en el orden espiritual, porque la vida espiritual es la ms tpica, de modo que en el hombre lo ms vivo es el espritu, y cuando ste se separa del cuerpo decimos que muere, y lo que queda ya no es hombre sino cadver (Ibid., p. 363). Por esto tambin en el orden moral, en la vida de la conciencia este desencadenamiento es necesario. Los grmenes de la vida moral, los principios que forman la conciencia y constituyen el orden superior y directivo de la vida, pierden la fuerza si se les separa de Dios, que los infunde en el espritu (Ibid.). La escuela diu ms avall, por su naturaleza es edificativa, y en Espaa, si no fuese cristiana, sera destructiva (Ibid., p. 367). Aquesta afirmaci, no podia fer-la daltres pasos, perqu eren molts els que no eren cristians i lescola no hi era especialment destructiva; per ell no es pot deslligar de la sntesi especfica del natural i del sobrenatural que ell ha viscut, i de la mateixa manera que fu en el fascicle esmentat aquesta afirmaci, diuen que va dir duna manera encara ms absoluta: Catalunya o ser cristiana o no ser i, en canvi, acabem de veure en lpoca que escrivim aquestes ratlles que ha estat la Catalunya cristiana que sha lliurat a mans dels militars espanyols enemics de Catalunya, de la qual fins esborren el nom en els llibres escolars. Si hagus afegit: no ser, perqu els mateixos cristians sestimen ms matar-la abans de veure-la no cristiana, aleshores el seu principi dintegraci del natural i el sobrenatural o de sobrenaturalitzaci hauria patit una mica, per shauria acostat ms a la realitat de les coses. No volem fer la crtica daquest mn de la Llei que el sant doctor, confonent el dogmtic amb el contingent i molt sovint el gratut, presentava tan acabat i perfet, per s que ens interessa fer constar que el seu sistema no era del tot impermeable a lexperincia i, per tant, el sant doctor era capa de veure que la realitat dels fets no corresponia a lencaix 116

del seu mn tericament tan ben resolt, cosa que demostra en el seu discurs a la Setmana Social de Sevilla lany 1908 on pretn destriar el que s etern i el que s variable en el cos social. El que potser no va veure mai s que el seu racionalisme dogmtic tenia filosficament els defectes apriorstics de qualsevol altre racionalisme dels que ell abominava, agreujats pel misticisme que tots sabem prou amb quina facilitat pot passar de la veritat al prejudici. Daltra banda, el racionalisme mstic sempre troba en linefable, en la superioritat de lesperit sobre la matria una fugida per a la seva manca dadaptaci a la realitat de les coses. Un text de confessi personal del seu discurs de la Setmana Social posa al viu aquest curiosssim procs en lnima mateixa del nostre doctor. La citaci s una mica llarga per ens ha semblat que calia donar-la textualment: Hace no pocos das, en una excursin pastoral por las parroquias de la montaa de mi dicesis, vi, no lejos del camino, en el cercano bosque, dos mujeres encorvadas bajo un enorme haz de lea que traan a cuestas y llevaban a sus casas para defenderse del fro, que ya asomaba entonces por aquel pas. De momento sent la rebelin de sentimientos que experimenta un socialista sin fe ante espectculos por el estilo, en que el contraste en la distribucin de la riqueza se presenta en forma escandalosa. Compar instintivamente la situacin de aquellas pobres mujeres con la de otras de su sexo, que pasan la vida en el lujo y en los fastuosos placeres de la sociedad gastando el dinero a manos llenas y hasta a slo ttulo de vanidad. Aquellas mujeres de la montaa de sbito se me presentaron como sujetas a una condicin irritante, y me acord de las antiguas esclavas; pero entrando en reflexin y volviendo en m mismo, y pensando en la dignidad de unas y otras y recordando humildes mujeres que he conocido, de condicin semejante a las que tena a la vista, de una virtud excelsa, de un criterio elevado, de sentimientos nobilsimos, con una luminosa idea de la vida, y gozando de entera placidez y serenidad de espritu, las vi immensamente superiores a la millonaria superficial, ligera, desequilibrada, haciendo ridiculeces para aparecer rica, vctima de la riqueza que la ha vuelto estpida, y bendije de nuevo la jerarqua de la humana dignidad, cuyo fundamento puso Jess cuando dijo: Felices los pobres de espritu (Ibid., p. 314). Amb una mentalitat semblant, una nena de vuit anys molt intelligent i potser per aix delerosa del sentit ideal de la vida, conciliava la deliciosa mentida dels Reis amb lespectacle de les mares que aquell vespre anaven a casa carregades de joguines: Ja ho s deia les compren per als nens que han estat dolents. Mirant-ho b i considerant les condicions personals del sant doctor, en el drama espiritual que acabem de llegir el protagonista no s cap dogma perqu no creiem que nhi hagi cap que per a magnificar les dones pobres permeti que les riques vagin corrompent-se en les seves riqueses, el protagonista s la mentalitat que atribueix valors absoluts mstics, diu alg als quadres socials que ens han plasmat i es nega a fer-se permeable a la realitat i a lexperincia. Hem dit abans que les dues columnes de la filosofia torrasiana deixem a part, com es pot suposar, lapologista i lapstol eren els seus conceptes de la Llei i de la ra, per analitzant b el seu pensament, aquestes dues columnes es converteixen en una sola puix en el fons per a ell la Llei i la ra si no sn una mateixa cosa noms convergint i confonent-se garanteixen la unitat, lharmonia i la bellesa de lunivers i de lhome en ell. 117

El pensament del doctor Torras, essent tan senzill com s i malgrat el seu estil sentencis i dogmtic, no s fcil de seguir. Com que no era filsof i en canvi era molt artista, no argumentava com els filsofs, sin que com els artistes procedia per intucions i illuminacions, s a dir, veia lacabament abans que el comenament, com aquell literat que quan li demanaven per un treball que estava fent, responia: Tinc ja tots els acabaments de frase. Aix, molt sovint el doctor Torras comena per la conclusi, com els arquitectes que abans de preveure els pilans i els fonaments han de concebre les arcades. Per aix les obres del doctor Torras tenen, com hem dit, una bellesa arquitectnica. Al nostre judici, un dels treballs seus on es veu millor aquesta manera de fer s el que va llegir lany 1905, arran dels seixanta anys, inaugurant els cursos dart dels Estudis Universitaris Catalans. s el discurs que duu per nom La Llei de lArt, del qual hem tingut ocasi de parlar altres vegades. A la vegada, pel tema i potser per la maduresa s el treball on els conceptes Llei i ra sentrelliguen duna manera ms total. Resseguim alguns comenaments de frase que sn acabaments dargumentaci, duna argumentaci que el pensador duu implcita i que desenvolupa a posteriori: Lexempci de la Llei s privilegi dels boigs. La Llei s lequilibri, la frmula de la vida, i quan ella manca entra la pertorbaci, el desordre i la destrucci. No hi ha res ms rtmic que la vida. Lart s tan social per naturalesa que podem dir que lart salvatge no existeix. I aix podrem anar multiplicant les citacions daquest i daltres treballs. Amb aquests comenaments de frase que sn conclusions el lector deu haver vist de seguida cap on sadrea el pensament de lautor. Lexempci de la Llei s la manca de ra, per a la vegada aquesta Llei s la frmula de la vida, per tamb ho s de la ra, que s el que caracteritza la vida humana. Per no cal que ens basquegem a interpretar el que ell no es cansa de repetir durant tota la lli prou explcitament: ... mes lart diu tot just de comenar tot ho sublima, tot ho eleva, tot ho dignifica, amb son ull penetrant t la visi exacta de les coses, descobreix la seva essncia; encerta el carcter que els dna individualitat; per dins el mar immens necessitem brixola, orientaci i esma. Qui perd lesma ja est acabat (Torras, Obres, VI, p. 122) Aquesta esma s la ra, que tamb s la Llei, la llei de lart i la llei de la vida. s clar que lartista inspirat diu ms avall, est en una situaci desperit molt especial, difcil dsser analitzada, molt prpia, molt personal, que deu sser respectada; per per extraordinries que siguin les seves facultats i per meravelloses que siguin les composicions de la seva imaginaci, per vehemncia de sentiments, per intuci que tingui, no pot mancar a la llei de la ra; si no, deixaria dsser racional i perdria de consegent el dret dsser comptat com un del nostre llinatge (Ibid., p. 123). Ara b, aquesta ra, linstrument de la llei, no s pas la ra que la lgica i la matemtica posen en joc, ni lrgan del pensament que els racionalistes proposen com a nic criteri devidncia, ni tampoc ben b linstrument de qu Du ha dotat lhome per a conixer la veritat i penetrar els misteris de la seva omnipotncia; la ra vinculada amb la Llei 118

sidentifica amb el seny, el sentit com dels escocesos, o sigui, una mena de ra collectiva que s la que, segons Llorens i Barba, elabora el pensament dels pobles. Desprs de retreure les paraules en qu sant Pau sentencia que els dons proftics estan subjectes al profeta, exclama: Figureu-vos, estimats amics, que si el gran apstol, lhome de la meravellosa revelaci de la Veritat i de la Bellesa, el vencedor de la Grcia, el que illumin tot el globus de la terra, assenta el principi que els dons proftics han de subjectar-se a la norma humana, a la regla del nostre esperit no s ridcul que alguns dels nostres intellectuals, artistes, filsofs i socilegs, vulguin que els dons intellectuals que ells han rebut, els facin independents i irresponsables i els donin dret de sobirania sobre la vella societat humana, formada dimmensos sediments deixats per incomptables i respectables generacions passades? (Ibid., p. 124). La llei de lart era evidentment aquest seny hum, norma de la ra, brixola i orientaci en el mar immens, esma de la vida, lobedincia a la qual no podia sser eximida sense el perill de passar per boig. Ara b, aquesta era la veu que predicava lnica filosofia que al comenament de segle els sectors ms poderosos i ms responsables del nostre poble eren capaos de sentir. No ens referim precisament a lart i als artistes, que, com hem vist en altres llocs daquesta obra, ja feia uns quants anys que havien desertat lesttica del seny social sostinguda pels Mil i els Lorenzale i de la qual era un rebrot ple de saba lesttica i la moral de Torras i Bages; ens referim a la conscincia que duna manera general es pot anomenar catalana. Nosaltres mateixos, presents el dia que el sant bisbe va llegir la seva conferncia al Cercle de Sant Lluc, confessem una altra vegada que amb tot i sentir lagull de molts dels ferments renovadors que agitaven els esperits en aquells primers de segle, les paraules del doctor Torras tingueren per a nosaltres una mena de qualitat doracle. No deia potser el que ms ens hauria agradat de sentir, per illuminava dins lnima nostra mbits que dormien en la penombra i hi desvetllava les ressonncies deternitat que ens plaen i que ell amb la seva veu doracle anava invocant. Per un singular maridatge, potser no donat en cap altre pas cristi, la filosofia de linfinit i de les coses eternes, s a dir, la filosofia de la religi cristiana, que havia tingut el privilegi dobrir a lesperit els horitzons de linfinit i de letern, a casa nostra servia per a eixalar totes les volades, obligant lesperit en totes les seves manifestacions a mantenir-se en els lmits i en lordre duns rituals casolans, amb un instint de defensa i protecci de valors no pas sempre generosos ni sempre dignes daital sacrifici, com tampoc no sempre amb finalitats veritablement pairals. Aquesta defensa era el que lany 1900 es prenia per filosofia i per dissort no sols eliminava la veritable filosofia, sin que desencaixava tot intent descometren una represa normal i acienada. En la Introducci daquesta obra hem esmentat les reaccions, malauradament desequilibrades, de la darreria del segle XIX contra aquest ambient general de deserci de la filosofia. Ara tindrem ocasi de veure com en el segle XX, malgrat haver-hi posat lespatlla alguna personalitat ben intencionada, no es va tenir ms sort. 119

2. La filosofia en el primer Congrs Universitari Catal [1902]. Un estudiant de vint anys denuncia violentament la crisi de la nostra filosofia i acusa
Com hem vist3, en el primer Congrs Universitari Catal el tema de la filosofia va sser confiat a Eugeni dOrs, estudiant de vint anys, i al costat dell noms hi aparegueren dos sacerdots lullistes: mossn Salvador Bov, de qui haurem de parlar aviat per la seva significaci dins del lullisme, i una figura menys coneguda, mossn Antoni Casellas, que tamb va advocar a favor de la teologia i la filosofia del gran beat mallorqu. LOrs, per, no solament va sser la figura central dins el tema de la seva ponncia, sin que per la valentia i la penetraci amb qu es va pronunciar i per les conseqncies que va tenir aquella seva primicera intervenci va anar esdevenint la personalitat ms destacada de tot aquell singular congrs. Doncs b, com hem dit en un altre lloc, en un cap de tarda al Sal de la Reina Regent del Palau de Belles Arts, davant dun pblic escs i fatigat, va alar la seva veu i va dir: La presentaci daquesta ponncia, a part de la seva grandssima transcendncia per als fins generals del congrs, t tot el valor dun experiment de psicologia nacional. Intenta saber si s Catalunya la terra menestraleta migrada dideal, estreta dhoritz, i utilitria a la menuda que alguns es complauen a pintar-nos, o b si t prou ales per a les grans volades ideals i noms espera que es desfacin els lligams que les subjecten per a fer-les servir [...] Comena lexperiment. Jo us pintar el miserable estat en qu som i oposar a ell les conclusions de la ponncia com un deure a complir. Es tracta de veure si a tots ens surten els colors a la cara. Algun dels cops ser violent. Perdoneu-me, s que intento provocar una reacci en vosaltres. Tinguem valor per a dir-ho: la nostra actual cultura filosfica s completament negativa. Ni oficial ni extraoficial es fa res per a ella. Per vergonya nostra, a Barcelona no sestudia la filosofia. Tenim una Facultat que sanomena de Filosofia i Lletres, per segons les disposicions ministerials la filosofia, menja excessivament fina per al tast provinci, s reservada a Madrid. En les universitats de provncia una sola assignatura t aire de pertnyer a lalta especulaci: abans sanomenava Metafsica, avui sens dubte perqu no ens fem cap illusi i a lobjecte dempetitir-la fins
3. Llibre IX, Ensenyament Universitari, pp. 63-64. 1902. P RIMER CONGRS U NIVERSITARI CATAL. [...] Tema cinqu: Extensi dels ensenyaments especulatius. Ponent, Eugeni dOrs. Aquest tema es comen a discutir molt tard i amb la sala gaireb buida, I fou una veritable llstima, diu la ressenya de La Veu perqu els desertats es veieren privats de fruir de tres formoses peroracions degudes a leloqncia dEugeni dOrs i dels sacerdots Antoni Casellas i mossn Salvador Bov, que ens arriscarem a dir, considerant tan sols el mrit literari, que foren del millor que sha fet al Congrs. No detallarem la peroraci orsiana perqu ens ha sembat ms escaient parlar-ne en el llibre XIX que dedicarem als congressos i al moviment cientfic. Mossn Bov advoc per la creaci de ctedres de filosofia lulliana i mossn Casellas propos que shi afegs la teologia del mateix pensador catal. Ambds sostingueren que el pensament filosfic de Llull s el pensament i la filosofia del poble catal. Les conclusions aprovades foren: 1. La instrucci filosfica ser exigida a tots els exmens dingrs als estudis generals. 2. Existiran a la Universitat les tres Facultats o estudis generals de Teologia, Filosofia i Cincies antropolgiques i socials. Hi haur a les dues primeres Facultats ctedres especials de Filosofia i Teologia lullianes. 3. En totes les Escoles Normals dEstudis Superiors seran obligatoris els estudis filosfics.

120

als lmits ms estrets, s dita Lgica fundamental. Consignant aquesta graciosssima assignatura que els alumnes de la Facultat de Dret aproveu de la manera que podeu, ja queda detallat tot el que el legislador espanyol sha cregut en lobligaci de fer a benefici de la nostra cultura filosfica. Com respon lopini pblica a aquesta negaci de cincia per part dels Governs? Cal confessar-ho per dolors que sigui. Gran part de lopini pblica aprova aquesta obra dincultura social o collabora en ella, en Kulturkampf a la inversa, o la sanciona almenys amb un estpid fatalisme, amb la ms esclavitzadora de les indiferncies. Contribueix a aquest resultat la nostra especial manera de ser religiosa. Una mortal inrcia ens duu i ens porta del tradicionalisme rutinari a aquest altre viure a ulls clucs que aqu sanomena lliurepensament sense sser-ho. Jo no s en quina mena dabjecci jeuen sumides les nostres nimes que no sedegen de laigua viva de linfinit. I sense anhel, sense desig, sense inquietud o b dormen sobre dogmes i prctiques incompresos, o b els arraconen com a coses intils, sense respectar ni haver esment, ni tan sols pressuposar amb la inefable intuci de la pietat artstica lexcelsa quantitat de vida, de dogmes i doctrines prctiques i litrgiques, cosa que fa que avui i perdurablement subsisteixin (Primer, p. 116-123). I va seguint el discurs que mereixeria ben b sser transcrit tot sencer, amb una crtica acerba dels nostres empiristes o homes prctics envernissats de positivisme, crtica que clou amb expressions molt significatives a travs de les quals hom pot intuir la seva incipient posici doctrinal: I lidealisme reneix... Noms nosaltres seguim essent encara lligats al dur banc de la galera emprica. I ho prova amb un exemple dels molts que, segons ell, podia presentar; diu: Mor el nostre gran esteta Mil i Fontanals, i la revista LAven, de felicssima memria, que llavors veia la llum pblica a la nostra ciutat, li va dedicar una necrologia. Una necrologia dun parell de pgines, no aneu a creure. En aquesta necrologia larticulista, deixant traspuar la seva repugnncia per tot el que no fos empric, venia a dir que el difunt havia estat un bon senyor sense ms defecte que la tossuderia a empenyar-se a creure en una cosa que shavia anomenat Esttica i que per tothom era ben morta. Desprs duna rpida i densa incursi erudita, que comentarem aviat, afegeix: I si aquells escriptors de LAven, flor de la intellectualitat barcelonina, esperits intelligents i cultssims, crtics clarividents i refinats i oberts als nous corrents i respiradors de gran part de les ventades que venien de lestranger, anaven en aquest punt tan llastimosament desencaminats, qu pot esperar-se dels nostres actuals enemics de la filosofia... i en una galeria grotesca va presentant caleidoscpicament tota la mediocritat tipolgica ciutadana comenant amb laversi que a voltes suscita lafinitat pels qui ell anomena reporters dafinitats rovellades. Una altra tirallonga descoles filosfiques, tendncies, assaigs i noms serveix per a fer veure la seva erudici i demostrar que mentre en aquesta gota daigua [...] els nostres infusoris [...] entonen amb rac-rac granotesc les absoltes de la filosofia, aquesta mant puixant el seu ceptre a tot arreu del mn civilitzat, i nosaltres, diu ens hem dacontentar rosegant les engrunes que de tant en tant ens llancen i gratant les cassoles de res121

calfadets krausistes i empassant-nos el pa sec duna escolstica pastada pels dmines dels nostres avis i anomenar filsof nacional a boca plena, com en cnica ostentaci de misria, el distingit publicista Dr. D. Jaume Balmes i Urpi. Com si fos una anticipaci del que havia de succeir desprs, la part que podrem dir constructiva daquesta peroraci va passar a penes sense relleu al costat duna crtica feta amb tanta cruesa. Unes paraules den Cortada, diu tot referint-se a Alexandre de Cortada, perdut ja el record del vell Joan Cortada que havia omplert mig segle XIX , li serveixen per a afirmar que sense personalitat intellectual no hi ha personalitat nacional; i desprs de demostrar a base dun parang entre la cultura francesa i lalemanya que a Catalunya no hi ha universitat ni ambient, li foren acceptades les tres adotzenades i abstractes conclusions que el lector podr llegir en el Llibre IX daquesta obra, incloses unes petites esmenes de mossn Bov i mossn Casellas 4. Abans, per, de fer el nostre comentari a aquesta pea veritablement reveladora i fins transcendental, no ens sabem estar de copiar lacabament de la ponncia orsiana, tocat ja de lembranzida polaritzant i estimuladora de Prat de la Riba: I ara, senyors, per acabar, qualsevulla que sigui la sort daquestes conclusions, vull dirigir-vos un prec. Feu tan ideal com sigui possible el renaixement de Catalunya. Catalunya dormia en pau. Estava adormida, per estava en pau. Nosaltres li hem cridat: Surge et ambula!. Catalunya camina. s tard per a deturar-la. Catalunya camina a la revoluci amb els ulls embenats. Si assolim fer-li caure la bena dels ulls, si assolim que resplendors dideals la illuminin, ser salva i ser victoriosa. Si no ho assolim, Du tingui pietat de nosaltres. En el nostre comentari hem de remarcar, primer de tot, labsurditat de lescomesa contra Balmes, lnic dels nostres pensadors que mereix el nom de filsof, el primer que va operar amb instrumental modern i que per tant podem considerar almenys girat de cara a nous horitzons, per damunt i tot del clos pairal. LOrs simplement no en coneixia lobra ni la vida. Daltra banda, Balmes no era pas loracle de la Catalunya menestraleta o estretament tradicionalista. Si lOrs parlava de Balmes era perqu el nom simposava; per res ms. A Catalunya li esqueia ms la filosofia casolana i sense sotracs que podia dimanar dels Llorens i Barba i dels Mil i Fontanals. Aquests eren els que postulaven un ordre excessivament aquietant enfront dels desordres poltics excessivament cecs i atabaladors. Per el nom de Mil i Fontanals era daquells amb els quals es podien fer mirallets, habilitat amb qu el jove ponent revelava un dels trets de lOrs futur. En efecte, per a demostrar que shavia preocupat desttica, en menys duna pgina cita en una cavalcada brillant: Guyau, parnasianisme, Laprade, Nietzsche, esttica wagneriana, Maurice Carrire, Hegel, Ravaisson, Seailles, Grant Allen, Sully Proudhomme, Helmholtz, Michiels, Martha, Stricker, Veron, Gaborit, Vallet, Taine, Spencer, Ruskin... Hem dit que en laspecte constructiu la ponncia de lOrs va ser magra; noms va presentar un element que es pogus imposar amb alguna garantia per a escometre els nous camins de la filosofia: era ell mateix,
4. Vegeu la nota anterior.

122

amb la seva joventut, amb la seva crtica auda, i amb la mostra daquella informaci mirobolante com els fruits que Josu i els seus acompanyants van dur de la terra promesa i van exhibir davant dels ulls meravellats del poble jueu errant feia anys pels deserts sinatics. Per aix, a part de les tres conclusions a qu ens hem referit, Catalunya en ocasi daquell congrs va votar una altra conclusi tcita: lOrs era el predestinat a redimir la nostra filosofia. I va esperar no sense una justificada expectaci. En aquell tombant de segle en qu el lent alliberament del jou duna llengua estranya i enterbolida havia fet caure tantes benes dels ulls, com diu lOrs mateix, i havia obert sobtadament tants camins alliberadors, aquell estudiant de vint anys feia costat als herois del moment, a Joan Maragall, que ens havia alliberat de la retrica romntica i de larcaisme artificis i tornava la poesia a la seva puresa original; a Pompeu Fabra, que reivindicant el catal parlat i encara el catal de Barcelona, feia possible la restauraci gramatical i literria de la llengua; a Prat de la Riba, que descobria la feblesa interna del poble hegemnic dEspanya i loportunitat dun moment nic per a acorruar el poble catal a una poltica alliberadora; a Josep Pijoan, que escometia els simulacres de cultura com Maragall havia escoms els de poesia. Duna manera semblant, Eugeni dOrs, amb els ulls daquella sensibilitat indita a Catalunya que li hem atribut en el Llibre XV daquesta obra, posava sobtadament al descobert la inanitat de la nostra filosofia i delatava amb mirada penetrant el clima sorneguer ms que antifilosfic que la feia impossible 5.

3. Eugeni dOrs defrauda amb un espectacular sistema ds personal

Lobra de lOrs est en el seu Glossari, aquella forma literria que lany 1906 va inventar damunt les pgines de La Veu de Catalunya i amb la qual obria les vies aferents i eferents duna sensibilitat collectiva rovellada o indita, flexibilitzava el llenguatge i inaugurava una retrica ms posada al dia, ms apta per a les subtileses del dileg i de la cultura moderna que la que fiem servir, a lengrs importada de Castella. Nhem parlat a bastament en el Llibre XV, on hem intentat presentar lOrs en els camps generals de la seva activitat, a part la filosofia. Innegablement la figura de lOrs t consistncia des de la seva primera presentaci en pblic i a travs de totes les vicissituds de la seva vida. Aquell estudiant de vint anys que lany 1902 va voler enlluernar amb una rpida, vasta i encertada glossa de noms i significacions semblava condemnat duna manera fatal tota la seva vida a la mateixa feina, com els pobres diables dels contes dinfants sorpresos en les seves malifetes i castigats a repetir sempre els mateixos actes. Ell, per, amb la insistncia del Glossari i obeint un altre imperatiu de la seva mentalitat intencionadament autosuggestionadora va voler justi5. Llibre XV. Ser veis tcnico-administratius. Ors apareix citat amb motiu del Consell dInvestigaci Pedaggica i Consell de Pedagogia (pp. 17-22), de la Direcci dInstrucci Pblica de la Mancomunitat de Catalunya (pp. 48-67), del Secretariat daprenentatge (pp. 98100) i, a ms, a les pp. 130 i 226. En molts altres volums de la Histria poden trobar-se referncies a dOrs.

123

ficar una de les posicions morals del seu credo filosfic: el motiu de la continutat que surt tant en els seus textos. Era, per, una continutat que no tenia res de continu harmonia de contraris que trobarem tamb en la seva filosofia com a frmula suprema; continutat purament formal menys que formal, simblica, que no tenia res a veure amb la continutat feixuga que comporta la realitzaci dun treball vast o regular encara que noms sigui la collecci dun herbari per a arribar a una flora. Ell tamb es va passar la vida aplegant flors; el que no va fer s cap herbari i menys encara una flora; noms es va limitar a lligar de tant en tant alguns rams per a ofrenar a alguna o altra divinitat, per molt ms sovint per a posar-sels al propi altar. Amb tot, nosaltres creiem sincerament que malgrat la fragilitat del gnere, entre aquestes flors i aquests rams shi pot trobar encara el millor de la seva obra; peces veritablement dantologia susceptibles per elles soles delevar el seu autor a la categoria dels noms destinats a perdurar. Parlem sempre de la producci catalana, mai de la rescalfada que desprs va prodigar abundosament en llengua espanyola. Per en aquest captol de la nostra obra no s del Glossari que hem de tractar, sin de la filosofia del nostre heroi, puix que va creure necessari empresonar ladmiraci dels qui el voltaven amb el sistema clos duna doctrina filosfica. El mecanisme en virtut del qual Eugeni dOrs, que era essencialment un literat, es va posar a fer filosofia s una mica complex. Evidentment, lOrs manejant la llengua catalana i dhuc sense perdre contacte amb la mare terra es va moure en un pla que no era ben b el que corresponia aleshores a lestadi de la nostra llengua i de la nostra sensibilitat literria; per aix potser li devem una certa ascensi en el nivell daquesta mena de cultura. La literatura en aquells temps la nostra i la castellana de la qual depenem estava com esgotada; els seus tpics eren vells i rebregats, les seves frmules retriques exhaustes. Assenyalem especialment Espanya i Catalunya perqu aquestes terres ermes de cultura moderna no tenien tants recursos com la literatura estrangera per a renovar-se; ni tanta base de formaci clssica, ni tanta preparaci cientfica, ni aquell ambient general en qu suren gaireb immanentment els grans temes de la vida espiritual que donen substncia a la conversa, a la vida mundana, i tota la vida literria que sen nodreix. Molta part del segle XIX literari espanyol s un intent de rebateig de la literatura per la filosofia i duna mena de cincia, per sacostava el moment en qu es trobaria el cam perqu aquest rebateig dons grans fruits de renovaci literria, moment del qual Unamuno fou una mena de precursor. Heus aqu el pla en qu una conscincia literria afinada va situar des del primer moment el jove estudiant de dret Eugeni dOrs. Ara b, perqu el rebateig fos efectiu i els fruits literaris que en poguessin nixer fossin assaonats, calia aplicar-se amb una certa efectivitat a la filosofia i a la cincia. En altres paraules, calia tenir una concepci filosfica prpia del sistema de lunivers. Potser ms concretament encara i aix comenarem a veure el sistema filosfic de lOrs, calia descobrir en el sistema de lunivers la frmula viva de lacte de la creaci per a posar-se tamb en funci de creaci. Sanava, doncs, a una visi elemental del mn que noms t la seva expressi exacta en el mot mitologia. Una filosofia mitolgica flanquejant un esperit mitolgic havien de fornir una energia creadora que forosament shavia de liquidar en literatura. 124

Heus aqu, al nostre judici, el resum ms sinttic de la trajectria dOrs i el quid de la seva particular i espectacular filosofia. LOrs de lany 1902 parlava de bona fe; la seva preocupaci era veritablement la filosofia; calia refer linstrumental filosfic i ell mateix estava disposat a preparar-shi seriosament. Cert que si hom analitza la seva ponncia hi descobrir lesbs de les futures trajectries com en les masses informes de lembri shi descobreix lestructura de lhome futur, per aquesta anlisi no s tasca que correspongui a aquest brevssim resum. Seguint el rastre de la seva formaci filosfica posterior, veiem que dels anys 1906 a 1910 pass llargues tongades a lestranger amb ms o menys regularitat sense, per, dur a terme al nostre judici cap preparaci regular o sistemtica descola. Va sentir Bergson, Boutroux i altres grans figures de la universitat francesa, per ms que tot es devia fer una preparaci prpia, encara que vorejant sempre els temes i fronteres de la biologia amb la filosofia. Lhospital de Santa Anna i un manicomi 6 van sser objecte de les seves estades o treballs. Lany 1908 va presentar a la Diputaci de Barcelona, possiblement per a assolir la pensi de qu hem parlat en un altre lloc daquest llibre, una memria sobre els mtodes de la cincia de la qual noms hem vist el fragment que hi ha en lantologia de Rucabado i Farran i Mayoral. El mateix any va presentar al Congrs de Filosofia de Heidelberg dues notes, una sobre Le residu de la mesure de la science pour laction i laltra de ttol Religio est libertas. Assaig dun nou mtode sobre les relacions entre la religi i la cincia. Aquesta nota va sser comentada a la Revue de Metaphysique et de Morale, de Pars i publicada en una traducci italiana lany 1909. Per labril del 1909, possiblement aprofitant les vacances de Pasqua, va donar als Estudis Universitaris Catalans el seu primer curset que va versar sobre la frmula biolgica de la lgica, curset del qual lautor daquest llibre va sser oient. Pel mes de desembre daquell mateix any 1909 i corresponent per tant al curs 1909-1910 va donar un segon curset de tipus experimental dins els Estudis Universitaris Catalans, que va girar entorn del problema de latenci. Nosaltres, com hem dit en un altre lloc, vrem collaborar tamb a la tasca experimental, per no hem sabut veure que el professor en tragus cap resultat. Si les dades que tenim no ens enganyen, aquesta fou la seva darrera collaboraci als Estudis Universitaris. El mateix any havia presentat al sis Congrs de Psicologia de Ginebra una nota sobre el tema del primer dels cursos citats, de ttol La formule biologique de la logique. Lany 1911 va presentar al IV Congrs de Filosofia de Bolonya una Note sur la curiosit. Lany 1912, per a poder optar a la ctedra de psicologia de la Universitat de Barcelona, es va llicenciar i doctorar en filosofia i lletres presentant una tesi sobre Los argumentos de Zenn de Elea y la nocin moderna de espacio-tiempo, continuada desprs en un treball de ttol Introducci a lanlisi finita de la continutat, treballs que no creiem que hagin estat publicats. En canvi, lany 1911 lOrs va publicar en els Arxius de lInstitut de Cincies un assaig sobre Els fenmens irreversibles i la concepci entrpica de lunivers i una nota sobre La qesti de lhipnotisme, i lany 1913 li va
6. Nom afegit a m, illegible a loriginal [Nota dels editors de la Histria].

125

sser publicada en els volums de treballs de la Societat de Biologia la nota sobre Follia infantil amb contagi. I va deixar dinfantar. Volem dir que va deixar de produir recerques per a constituir els elements fonamentals de la seva filosofia. Tot el que ve desprs, dhuc la primera lli del curs de dialctica publicada als Arxius de lInsitut de Cincies de lany 1918 i reproduda a Madrid en un petitssim volum de vulgaritzaci lany 1926, amb el nom de Una primera leccin de Filosofa, sn resultats del sistema elaborat, s a dir, literatura. Amb els materials cientfics arreplegats lOrs a partir de lany 1914 va comenar en el seu despatx de la secretaria de lInstitut de Cincies un curs esotric de filosofia destinat a preparar sistemticament la seva doctrina filosfica; era un curs limitat a un curt nombre doients que ell triava. Nosaltres hi vrem assistir cap a la darreria del 1915, quan ja la feina estava molt endavant, per vrem poder copiar els resums de cada lli que ell mateix redactava i feia posar a mquina per a repartir-los desprs entre els assistents a les ntimes sessions. Servem aix cpia dels dits resums fins a la primeria de lany 1916, en qu la molta feina ens va privar de continuar assistint a les llions, i no podem dir per tant fins a quant podia durar aquella tasca ni si es va empalmar amb el curs de dialctica que va donar tamb a pocs iniciats en el Seminari de Filosofia a partir de lany 1918 i la primera lli del qual ja hem tingut ocasi desmentar7 . Aix, doncs, com es pot fixar lany 1914 com a data en qu
7. Llibre IX. Ensenyament universitari. Cap. V: Institucions universitries autctones: 1918. Seminari de Filosofia i Psicologia. Va sser acordat per lInstitut dEstudis Catalans en la mateixa data que el Seminari de Pedagogia, o sigui el 5 de gener de 1918. Com es pot veure, fou temperat al gust de qui venia predestinat a sser-ne director, el senyor Eugeni dOrs, que tenia ms pretensions de filsof que de psicleg i encara deixant a segon terme el laboratori, puix s possible que el mateix senyor Ors reconegus que la psicologia experimental no era el seu fort. A proposta del mateix senyor Ors foren nomenats agregats al seminari els senyors Joan Crexells i Josep M. Capdevila i assistent el senyor Salom Campalans, a qui una mort prematura va privar de donar els fruits que calia esperar del seu talent. La installaci s va fer al segon pis de ledifici del rellotge, ala de migjorn, que va quedar convertida en un feu del senyor Ors, puix locupava totalment amb lEscola de Bibliotecries, el Seminari de Filosofia, els despatxos particulars i les oficines de la Direcci General dInstrucci Pblica. El Seminari fou severament installat amb mobles foscos i disposava de dues sales de treball i de llibres i una sala de conferncies per a una cinquantena de persones, que era el mxim que es podia desitjar que sinteressessin per les tasques del Seminari. // Durant el primer temps de funcionament, que va comprendre la resta del curs 1917-1918 i tot el 1918-1919, no hem trobat ni sabem que el Seminari tingus altres activitats externes que les classes de Filosofia dels Estudis Normals acabats de crear. En canvi, els dos agregats i lassistent sels podia veure treballar en les aules del Seminari amb una gran seriositat i assidutat. Tamb collaboraven en aquests treballs interns amb carcter voluntari algunes alumnes de lEscola de Bibliotecries. // Durant el curs 1919-1920 a ms de les tasques docents del curs anterior trobem esmentada una conferncia de Salom Campalans potser el seu darrer treball pblic sobre el tema Uns comentaris sobre el principi dentropia. Durant aquest curs el Seminari va rebre el refor del psicleg Georges Dwelshauvers, que desprs dun curs en la srie de Cursos Monogrfics sobre el tema Els grans psiclegs de la Frana contempornia va sser nomenat agregat al Seminari i professor de Psicologia als Estudis Normals. // El curs 1920-1921 fou obert amb un curs de cinc llions del filsof angls Bertrand Russell, cridat pel Seminari de Filosofia. Pel ms doctubre, desprs del perode preparatori diu una gasetilla, en qu les tasques han estat limitades al personal interior del Seminari, aquest va obrir un curs diniciaci a la psicologia i experiments especialitzats, a crrec del professor Dwelshauvers i, a ms, un conjunt de recerques originals a crrec del mateix professor com segueix: Primera secci: Exploraci experimental de lobservaci interna i del seu grau de precisi. Segona secci: Experiments

126

lOrs va acabar de produir els elements de la seva filosofia, la data del 1920, o sigui la de les renyines amb la Mancomunitat que determinaren la seva emigraci del mn de la cultura catalana al de la cultura castellana, podria assenyalar la de lacabament del seu sistema del qual va donar una sinopsi, que reproduirem al capdavall de larticle, en el ja esmentat petit volum Una primera leccin de Filosofa de lany 1926. En un home com Eugeni dOrs que va quintaessenciar la seva prpia vida en un sistema filosfic o va elaborar una filosofia per a justificar la seva prpia vida, puix de tot hi ha, cal trobar el fil daquesta filosofia seguint ben de prop les giragonses de lnima i de la vida del seu creador. De moment, ens limitarem a considerar el que ens donen els rastres de les seves activitats. Nosaltres tenim la sospita que lany 1906, quan lOrs va anar a Pars, ja havia avanat molt cam i havia potser madurat el que era ms ntim i pregon del seu sistema. Va fer el treball potser ms intens de la seva vida en aquella Barcelona plena dinquietuds, de vitalitat i de promeses del comenament de segle, a la qual shan dedicat mants estudis i que encara en podria merixer molts ms: la Barcelona dels Quatre Gats, per tamb den Josep Carner i den Josep Pijoan; la Barcelona de Peius Gener i de Joventut, per tamb den Prat de la Riba i den Camb, la Barcelona de Joan Maragall i Pompeu Fabra don van sortir en Picasso i en Marquina, amb trajectries tan diverses... daix es pastava aquell estudiant de vint anys tot apetncia i ambici. Els seus treballs daire filosfic del 1902 al 1906 sn bastant escadussers per demostren un procs rapidssim de maduraci. Lany 1904 se li troben als Fragments de la Metafsica de la Inquietud, ressaga encara de la seva ponncia al Congrs Universitari. La inquietud, un dels temes de la seva simfonia filosfica, volia dir la guerra a ladotzenament i al cofoisme pairal, guerra que ell vivia als Quatre Gats i a Pl i Ploma; a Sant Lluc, o en la societat El Guayaba, guerra a la qual ell donava el lema dinquietud com si aixequs una bandera. Aquell any 1904 la frmula orsiana de la metafsica de la inquietud era: Ning que segueixi El Criterio de Balmes no arribar jamai al Pol Austral (Ors, Meta., p. 42). Mentrestant, treia els seus Contes Cruels, traduts per Enric Dez Canedo i publicats a Madrid per la colla dEl Banquete en el volum que duu per ttol La muerte de Isidro Nonell. Eren els seus contes cruels i tamb els seus contes dun filsof puix sospitem que ja Diego Ruiz havia abordat aquestes platges; crits de revolta, denfant terrible que Eugeni Ors, convertit ja en Eugeni dOrs, va tenir lhabilitat de resumir en un altre motiu a sumar al tema de la inquietud, mot frmula duna entranya plena de possibilitats: el mot arbitrarietat, un dels motius potser ms ntims i
sobre lexactitud en la posici i el moviment del bra. Tercera secci: Experiments sobre la imatge mental amb inscripci dels ritmes respiratoris i circulatori i dels efectes dinamognics. Quarta secci: Experiments psicomtrics sobre lautomatisme subconscient. // Pel mes de novembre sobre un curs diniciaci i treballs de seminari que havia de dirigir Eugeni dOrs. Tots aquests cursos, per, van haver de sofrir els oratges precursors de la destituci de lOrs i eliminat aquest desprs dels incidents que el lector trobar en el Llibre XIV daquesta obra [Serveis tcnico-administratius], les tasques del Seminari van quedar en suspens, excepte les classes de Psicologia i de Filosofia i les especials del professor Dwelshauvers en els Estudis Normals, fins que el 14 de desembre de 1921 el Seminari va quedar dissolt en virtut de lacord del Consell Permanent.

127

permanents del seu sistema. Una mica a lengrs, larbitrarietat volia dir tot lirracional; dantuvi, tot el que fugia de lordre a la menuda del nostre esperit menestralet, o sigui aquell ordre que lesttica den Mil i Fontanals i la Llei de Torras i Bages definien i que obsessionava lOrs tant almenys com la filosofia del burgs-radical sense metafsica promulgada a Frana per Auguste Comte; la filosofia de larbitrari era tamb la consagraci de labsurd en lordre intellectual i la valoraci de lheretgia o de la reversi en lordre religis i moral; el miracle, la creaci ex-nihilo, la supeditaci a la fora vital i qui sap quantes coses ms lencaix de les quals trobarem en les vies de lidealisme i del voluntarisme. En realitat, una mena de llanterna dAlad filosfica; una matriu ben ampla, ben elstica on podia caber-hi el que ja possiblement lOrs shavia proposat digerir per a posseir el mn: la contradicci. Cal preguntar doncs: en quina amagada estana shavia intoxicat de Hegel? La conversi del nom Eugeni Ors en Eugeni dOrs fou lincipit daquell nou moment de la seva vida; lofrena primicera als dus per la gran troballa i la primera mostra daplicaci moral i prctica del gran principi. Per abans danar a Pars va avanar un pas ms en la prpia definici filosfica i al nostre judici en va donar en termes vulgars la frmula clara i precisa que desprs amb les seves elucubracions filosfiques no faria ms que enterbolir. Fou la interessantssima proclama que constitueix el prleg del llibre La muerte de Isidro Nonell, reproduda per lOrs mateix, i per tant reconeguda com a vlida deu anys ms tard, o sigui, quan lautor havia elaborat totalment les peces del seu sistema, en el llibre La Filosofa del Hombre que trabaja y que juega, escrit amb totes les probabilitats amb el nihil obstat de lautor de la filosofia de larbitrari. Heus aqu el que es llegeix en aquell prleg, que reprodum segons loriginal, no segons el llibre de Rucabado i Farran: Arte singular (usted lo sabe), este arte arbitrario con toda una esttica y toda una metafsica por dentro. Arte tan lejano al lrico, impresionista interejeccional le llamo yo (que ha alcanzado su cabal expresin potica en la teora de la palabra viva de Maragall, nuestro esencial Maestro en Gaya Ciencia) como del arte imitativo que, en su fatalista humildad, se resigna a la reproduccin de la naturaleza; mientras que el arbitrario, que juzga (con Wordsworth) que imitar la Ilada no es imitar a Homero, antes que imitar la naturaleza (as con minscula) prefiere imitar a Dios. La Mitologa me parece no como se ha dicho una enfermedad del lenguaje, sino contrariamente la plena salud del lenguaje, su vernal florecer en la vida. En rigor cualquier verbo potico es ya mitolgico. No lo notamos, porque la costumbre nos ha secado la emocin veneradora ante este religioso fenmeno del lenguaje; pero desde el instante en que, por ejemplo, decimos el porvenir (en lugar de lo porvenir) hemos ya substitudo una abstraccin por un dios. En el arte, esta creacin de mitos dioses y fbulas (sobre dioses) es sustancial, y por lo tanto, continua. I lesmentat prleg continua amb el pargraf segent, que no es reprodueix en el llibre del 1914: Los artistas arbitrarios enfrente de esta mitologa artstica habitual vienen a ser como los Protestantes enfrente del Catolicismo; pero con ms fuerza. Sustituyen la tradicin por la invencin. Defienden y practican no solamente el libre examen personal sino la libre creacin personal. Se ampara no slo del derecho de interpretar los smbolos segn la ley de la propia conciencia, sino del derecho a fabricar smbolos segn la ley de la propia alma (Ors, Muerte.) 128

I en el llibre del 1914, que suposem intervingut arbitrriament per lOrs, immediatament desprs del pargraf del 1905 hi ha aquesta sentncia: Slo hay originalidad verdadera cuando se est dentro de una tradicin. Todo lo que no es tradicin es plagio (Rucabado, Fil., p. 95). En aquell moment la seva filosofia ja havia assolit la seva meta: resoldre la contradicci. Aquest pensament ja era contingut implcitament en el text del 1905, encara que una mica enterbolit per les consideracions finals que lany 1915 van sser eliminades. Aquesta eliminaci havia costat a lOrs el treball dels seus anys destada a Pars. La frmula la donava el mot mitologia, o sigui, el factor originari en la tradici, creaci o recreaci constant arran del llim misteris del fet vivent; tot el que no s aquesta re-creaci s plagi, heus aqu resolta la contradicci. Lany 1926 en larticle de lEnciclopedia Espasa, escrit de segur sota la inspiraci del biografiat com ho solen sser en les enciclopdies del nostre pas els articles sobre personatges vivents, shi retreuen les paraules de Gil Benumeya: Literatura totmica la suya, literatura que dota de un sentido mgico todo lo existente. Aix sexpliquen totes les falrnies orsianes de la claredat mediterrnia, del nmero, de lordre hellnic amb qu va entabanar-nos, aix com tamb sexplica La Ben Plantada, personificaci de la mediocritat menestraleta que havia provocat un temps les seves ires, re-creada, per, dins el ms pregon el ms mitolgic de la tradici, i no plagi assecat i mort, per tant. I tamb sexplica que sents atracci per la paraula seny i hi jugus duna manera tan singular i fins estrafolria traient, per, della els conceptes morals de continutat, damor a lofici i a la feina ben feta, les nobles lligades daprenentatge i dheroisme, damistat i dileg, el ms geners i durador de la seva filosofia a casa nostra almenys amb qu va senyar la seva generaci deixant, en molts dels millors esperits una venturosa marca indeleble. Sembla, doncs, que el sofisma fonamental de lOrs es comenci a dibuixar: fou haver donat transcendncia universal a una filosofia de la creaci artstica coincident amb una experincia personal en la contemplaci de la qual el pseudo-filsof esmerava les seves hores. A Pars, per, es va trobar amb un problema indit que el va llanar per camins de contradicci molt ms difcils. El problema amb qu es va trobar a Pars i que no havia pogut conixer a Barcelona perqu el clima que el congriava hi era totalment desconegut, fou el de la cincia. A Pars, va poder adonar-se que la pretesa ignorncia o, millor potser, independncia de la cincia relativament als problemes metafsics a qu la condemnaven grollerament els positivistes no era exacta. La cincia, ni que se la volgus fer derivar de les activitats prpies de la vida prctica, cosa una mica lluny de la realitat; ni que limits rigorosament els seus problemes en el condicionament del temps i de lespai i en la lligada de causa i efecte, cosa consubstancial amb certs aspectes della, havia ascendit a categoria transcendental i sense moures del seu camp propi i dels seus mtodes, estalonava problemes que semblaven exclusius de la filosofia i li prenia o li resolia bona part de la feina. Per es tractava, evidentment, duna activitat molt diferent de la librrimament creadora que la mentalitat mitolgica de lOrs havia concebut i preconitzava. Fou aleshores que amb el pretext que la cincia era fragmentada i limitada i avenava 129

per passos comptats i sovint es contradeia (lOrs no havia vist encara que es contradeia sempre; que la missi especfica de la cincia era precisament provocar la contradicci, anar a la saga daquest monstre que es va replegant i amagant amb inesgotable virior proteica en les profunditats ms obscures de lnima humana), va escometre lrdua empresa de digerir la cincia en la seva filosofia: Un primer tema dactivitat es presenta a la consideraci tot seguit deia lany 1918, com a efecte de la irremeiable limitaci dels resultats de la cincia. No s solament que la cincia ens doni productes incomplets, respostes massa parcials als enigmes que la ment humana li posa: s a ms que aquests resultats, aquests productes sn sovint contradictoris. La termodinmica s regida per un principi contrari al de la mecnica de la qual hauria dsser un cas particular tant sols; la fsica dels electrons necessita de postulats adversos als de la fsica general; la teoria de laberraci de la llum i lexperiment anomenat de Michelson noms a preu dardides hiptesis sabrien conciliar-se. Donat aix, com no aspirar si ms no en un pur desig, a una frmula de saber, que menys segura tal vegada en el detall, perllongui les conclusions de la cincia, vagi ms lluny que elles, en resolgui les dificultats de lencarament? (Ors, Doc., p. 8-9). Aquesta missi que lany 1918 lOrs presentava amb tanta precauci i amb tants interrogants, perqu potser ja shavia adonat que les contradiccions de la cincia noms les pot resoldre i les resol la mateixa cincia amb els seus propis mtodes, lany 1908 havia estat cavalirement presentada per lOrs al Congrs de Heidelberg com un Novissimum Organum, en la seva primera nota filosfica: Le residu dans la mesure de la science par laction. La filosofia que havia de resoldre la cincia en una superior integraci no era altra que la que governava la ment mitolgica de lOrs i per aix la pretesa superaci filosfica (dialctica, deia lany 1918) va sser una mena de grollera reducci de la cincia al mecanisme de la creaci artstica entesa encara com a mitologia. Aplicant lOrs a la cincia la tesi de Schiller de la producci artstica com a joc, va atribuir a lhome de cincia a part les exigncies racionals regides pels principis de ra suficient i de contradicci una actitud semblant de joc que era la que feia possible la part creadora de la cincia, i daqu va nixer la famosa filosofia de lhome que treballa i que juga. La part pragmtica i til o necessria de la cincia corresponia a lhome que treballa, la part lliure o de creaci, a lhome que juga. Aquesta suprema conciliaci es produa grcies a laplicaci duna lgica novssima; el Novissimum Organum, que tolerava la contradicci i obrava segons harmonia, valent-se del vell instrument socrtic: la ironia. Lrgan rector daquest sistema no podia sser la ra, amb els seus compromisos amb principis insubornables, sin la intelligncia, una mena especial dintelligncia a la qual aplic amb curiosos estiragassaments el mot tpicament catal de seny. En el mateix Congrs de Heidelberg, al costat de la samfaina amanida per a tots els gustos amb qu volia reduir la cincia, va arriscar-se encara a una cosa ms auda. A base de la sofisticaci filosfica ms insensata que hagin vist els segles va llanar altra vegada el seu crit de rebellia, el mateix que havia llanat duna manera nua i crua en la proclama-prleg del llibret La muerte de Isidro Nonell, vestit, per, aquesta vegada despeciosos raonaments. Fou la famosa nota Religio est Libertas. 130

Ara aquella llibertat que satribua el dret de crear els propis smbols no era mitologia, sin religi, i, proclamada ensems com a centre de lesperit, esdevenia el substantivo primario del cual los hechos sentimentales, como tambin los intelectuales y los voluntarios son atribuciones simblicas (Rucabado, Fil., p. 58). Com shavia fet el joc de mans? Molt senzillament, amb el pretext descometre les teories de James i dHffding que redueixen la religi a un fenomen sentimental, especialment les de James, lOrs va oposar lhome a la natura. Lhome era lesfor (la llibertat) per a dominar la natura (la fatalitat); aquesta representava, doncs, la resistncia a lesfor o llibertat; per lhome en ell mateix, pel seu cos i tot el que hi tenia lligada, tamb era natura, tamb era resistncia; per tant, lesfor, s a dir la llibertat, no podia radicar en res que depengus del cos: ni en els sentiments, ni en la intelligncia, ni en la voluntat perqu tot aix era fatalitat, natura encara, i com a tal sotms a la cincia, ra per la qual aquells savis shavien atrevit a qualificar la religi del sentiment: En consecuencia, la relacin de la libertad consigo misma no puede ser una relacin de conocimiento. La libertad no constituye una materia cientfica, sino ms bien un imperativo de creencia, es decir, de religin. As el hecho de la religin se identifica con el de la irreductible Libertad. Las definiciones finales de nuestro mtodo sern, pues, las siguientes: la ciencia es una representacin descriptiva de la Fatalidad [on eren compresos junt amb la natura els fets sentimentals, els intellectuals, els de voluntat, afegim nosaltres]. La religin es el mismo hecho de la incognoscible Libertad (Ibid., p. 59). Incognoscible vol dir que s fora de les lleis de la ra i que s tamb un fet tan pur, tan pur que no accepta dogmes que tenen sempre un suport en lesfera de la intelligncia, ni controls de cap mena, lligats sempre amb productes de voluntat. La religi a qu lOrs es referia noms es podia concebre no essent cap religi positiva i practicable. Un pur imperativo de creencia... Ara b, la cosa monstruosa s que aquesta doctrina obtingus lentusiasme de ments tan profundament religioses i tan clarividents com mossn Clascar, que va dedicar a la nota orsiana una desbordada lletra oberta a La Veu de Catalunya, lletra que duu la data del 8 de desembre de 1911, i de Ramon Rucabado, que va subscriure amb Farran i Mayoral la famosa antologia de lany 1914. Amb tant dart lOrs va amagar el ver sota la capa descometre el cientisme, espantall prxim de les poc informades conscincies del nostre pas. Era tan baix el nivell de cultura de la nostra terra i els estudis filosfics eren tan abandonats que no sabem que ning reacciones a lestupor produt per la nota orsiana. Simplement, quan els efectes del narctic van haver passat, es va fer el silenci i es va deixar que la nota sans perdent en el record dels catalans. I aix que lany 1905, en una sessi memorable, el doctor Torras i Bages amb la seva alta autoritat de pensador i de bisbe havia dit: Lexempci de la llei s el privilegi dels boigs. Al boig se li ha esborrat la llei de lenteniment i per aix ning lobligar a guardar-la. Per aix en el Religio est Libertas havia dit lOrs glossant uns mots de Hffding: Pobre o rico, sabio o ignorante, hombre religioso, no hay nadie sobre la tierra que pueda quitarte tu cordero, tu verdadero cordero! I continuava el sant bisbe: Al qui no reconeix cap llei, sense certificat del metge sel pot declarar boig. La llei s necessria en tots els ordres: cada cosa, cada sser, tot el 131

que existeix, t una llei, que s lentranya, lessncia de la cosa, la seva ra dsser, destruda la qual sobrev laniquilaci (Torras, Obres, VI, p. 123). Les altres notes i treballs propedutics de la filosofia de lOrs no afegeixen gran cosa al sistema, per mereix un esment especial la nota La formule biologique de la logique donada a Ginebra lany 1909, desprs de les llions ja esmentades als Estudis Universitaris Catalans. Al nostre judici, aquesta nota s un dels treballs ms congruents de lOrs; t, per, la tara general a la filosofia orsiana de voler salvar el biolgic o irracional o lliure (en el seu camp doperacions) en detriment de la ra, que relega a funcions de carcter prctic o secundari; aix el porta a treure la lgica del mn de la ra i a atribuir-li unes funcions que, segons es dedueix del raonament orsi que exposarem tot seguit, radiquen en lessncia mateixa de la vida, on tamb si calgus podrem atribuir-los la cincia, lart i fins la religi. La nota es fonamenta en la noci de la inestabilitat cellular proclamada per Avenarius i que per definici caracteritza la vida. Lequilibri inestable de la cllula es descompensa fcilment amb les excitacions del medi i daqu la necessitat de defenses per a restablir lequilibri o immunitzar-se. Aquesta estabilitat s tant ms accentuada com ms recents sn els sistemes cellulars i per aix s especialment acusada en les cllules nervioses, sobretot en aquelles la indeterminaci funcional de les quals es tradueix en fenmens de conscincia (Rucabado, Fil., p. 77). I aprofitant el concepte bioqumic de diastasa, lOrs considera la ra com la diastasa de la conscincia: El desenvolupament de la conscincia exigeix un sistema de defensa especfic. Aquesta defensa sobt per la intervenci duna diastasa, designada psicolgicament amb el nom de ra [...] Les excitacions txiques, transformades per la ra en conceptes no txics, donen a lindividu una immunitat relativament a les noves commocions. Aquesta immunitat constitueix la lgica [...] La lgica s una immunitat adquirida [...] La frmula biolgica de la lgica s, doncs, la frmula de la immunitat (Ibid., p. 84-85). El mecanisme, com hem dit, s enginys, per hom no comprn per qu noms atribueix a la ra aquesta funci immunitzadora quan tot inclina a creure en lexistncia de funcions semblants en les altres zones de lesperit, com es troben tamb en la base protoplasmtica de la vida. Indirectament, doncs, la nota esdev en mans de lOrs una defensa ms del biolgic, del lliure, i per tant de lirracional, contra tot el que pugui limitar-ne els estralls. Lany 1918 el sistema de lOrs era prou confiat en la seva ment per a donar-li forma literria, o amonedar-lo en literatura. La seva ja alludida primera conferncia del curs de dialctica amb qu va inaugurar les seves tasques en el Seminari de Filosofia acabat de crear ja s ms literria que filosfica: una literatura amb sordina, tan vagament i lleugerament insinuant que sembla voler-vos copsar sense fregads i acaba per fatigar de tan finament assaonada. La manca de forts relleus especialment perseguida, don a aquesta conferncia una certa monotonia que va perdre en sser traduda al castell, grcies a la coloraci estrident prpia daquesta llengua. Aquell to potser no era ja pel geni ni per la llengua catalana. Hom se nadona des del comenament: Senyors, som reunits aqu vosaltres per a entendre parlar, jo per parlar de filosofia. Per aquesta atribuci duna tasca diversa, a vosaltres i a mi, s sens dubte en aquests moments tota cir132

cumstancial i, vistes les coses atentament, ben illusria. Sabrem aviat que la font filosfica per excellncia s el dileg... (Ors, Doc., p. 1). Lobjecte daquesta conferncia era demostrar la funci prpia de la filosofia que lOrs acabava de definir com a conciliaci de la cincia amb la vida: Noms amb la consideraci del preu de la tasca que li havem trobat, de conciliar la cincia amb la vida diu com a resum de la conferncia ja nhi havia prou perqu fssim de la dialctica empresa plena de virtut (Ibid., p. 12). El petit fullet madrileny en qu est reprodut aquest treball acaba amb un Esquema sistemtico de la doctrina de la inteligencia, teranyina subtil que devia representar el punt de sistematitzaci a qu lOrs havia arribat en deixar definitivament els territoris de la cultura catalana lany 1922. El reproduirem textualment perqu el lector vegi com hi surten ja definitivament engalzats tots els motius de la filosofia orsiana que hem intentat veure nixer. Aquest esquema t dues parts: una de general, que comprn tot el camp de la filosofia, i una altra despecial, dedicada a la primera de les tres seccions que aquell comprn, o sigui, la dialctica. Per a introduir a la sinopsi hi ha aquest advertiment: Punto esencial en el sistema es la distincin entre Razn e Inteligencia; como instrumento la primera del conocimiento cientfico; la segunda del conocimiento filosfico (Ors, Primera).

ESQUEMA G ENERAL
I. Dialctica o tractat de la intelligncia Estudi dels elements. A. Teoria de les idees Estudi dels enllaos. B. Teoria dels principis Estudi de les estructures. C. Teoria del saber II. Fsica o tractat de la naturalesa Mecnica o estudi de la necessitat en la naturalesa. D. Teoria del mn. Entrpica o estudi de la contingncia en la naturalesa. E. Teoria del cosmos. Potica o estudi de la creaci en la naturalesa. F. Teoria dels valors. III. Psicologia o tractat de lesperit Mecnica o estudi de la naturalesa de lesperit. G. Teoria de lnima. Entrpica o estudi de la contingncia en lesperit. H. Estudi de la histria. Potica o estudi de la creaci en lesperit. I. Teoria de la cultura.

Esquema del curs de dialctica

Primeres nocions dialctiques. Primeres nocions fsiques. Primeres nocions psicolgiques A. Teoria de les idees a) Crtica de la intuci 1. Dels fenmens 2. De la representaci 3. De les idees com a trasuntos 133

b) Crtica de labstracci 1. De les essncies 2. Dels conceptes 3. De les idees com a arquetipus c) De les idees com a objectes. Idealisme objectiu B. Teoria dels principis a) Normes de ra i normes dintelligncia. Reforma kepleriana de la filosofia b) Crtica i substituci del principi de ra suficient 1. Crtica del principi de ra suficient 2. Substituci del principi de ra suficient 3. Del principi de ra exigida c) Crtica i substituci del principi de contradicci 1. Crtica del principi de contradicci 2. Substituci del principi de contradicci 3. Del principi de participaci C. Teoria del saber a) Del saber com a varietat 1. Espai, temps i espai-temps 2. Tipus, moviment i cicle 3. Legalitat, curiositat i ironia b) Del saber com a unitat 1. Crtica del saber abstracte. De la Logstica 2. Crtica del saber concret. De la Fenomenologia. 3. De la continutat del saber c) Del saber com a vida. Justificaci final del coneixement filosfic No sabem si Eugeni dOrs en les seves darreres aventures literries deu haver fet daquesta teranyina tan ben filada el seu castell mgic rematat per la definici de la filosofia tal com els mtodes moderns aconsellen que es faci, no pas al comenament sin a lacabament de tota recerca o disquisici. Nosaltres tamb creiem que podem intentar en aquest punt del nostre treball una definici de lOrs. Ens manquen moltes dades per a aquest judici contradictori. Lhaurem de saber veure en la seva infantesa i adolescncia, s a dir, en el seu creixement familiar i ntim; lhaurem danar seguint en la seva vida real, puix que la seva filosofia vol sser una gran lli de vida, i, en el quadre de les seves amistats, dels seus amors i de totes les seves aventures i ancdotes, lligar-hi els amors literaris, els amors cientfics, els amors filosfics, les lectures, els estudis, les fantasies de la ment en formaci en la fora de tota la seva activitat... De tot aquest fons que s la lava ardent que treballava no en sabem del cert noms el que nosaltres mateixos pogurem veure en la convivncia amb ell, per en tenim prou per a poder afirmar que del que no es pot acusar lOrs s daquella avarcia de passi de qu Josep Carner acusava Catalunya. Eugeni dOrs, en aquesta terra de cautela i 134

parsimnia no era avar de passi. Era ms aviat un concupiscent, un concupiscent de totes les concupiscncies; concupiscncia intellectual, consupiscncia espiritual, concupiscncia sensual. Concuspiscncia que volia disfressar amb el seny, el nmero, la claredat mediterrnia. Daqu la seva dria de superar filosficament la contradicci, s a dir, de fer entrar el mn dins lesperit que segons ell mateix el governava frriament, lobedincia al qual s lnica cosa en la seva vida que t unitat. En contra de Catalunya hi ha evidentment lacusaci de no haver tingut prou matriu per a suportar o reduir aquest fill desbordat que li botava en les entranyes.

4. Ramon Turr. Un polemista del segle una filosofia primria i arborada

XIX

fa bona cincia i

Segons Serra i Hnter, les primeres armes del nostre clebre doctor van sser esgrimides lany 1882-1883 en una encesa polmica apareguda en El Siglo Mdico contra el fams Letamendi i la seva frmula de la vida, per tal com aquest havia escoms Claude Bernard i el mtode experimental. Tenia aleshores vint-i-vuit anys i sembla que les seves Cartas a Letamendi van tenir molta ressonncia i dhuc van fer impressi a lexhuberant professor de patologia general de Madrid. Cal no oblidar que Letamendi en la seva singular activitat era tamb com Eugeni dOrs una mena de sacerdot de la lliure creaci personal, que ho treia tot de la prpia flama, de la prpia llibertat. s a dir, era, tot al contrari dun home de cincia, daltra banda enemic sense eufemismes de la cincia experimental amb tot el seu rigor i la seva disciplina i de tot el que shi emparentava comenant pel positivisme comti, que en volia sser la filosofia i nesdevingu una mena de religi. Lany 1868 Letamendi havia sostingut ja damunt les pgines dels Archivos de la Medicina Espaola, una apassionada polmica amb el doctor Pere Mata i Fontanet, campi de la dita escola filosfica a Espanya, en la qual polmica Letamendi, segons Menndez y Pelayo, tritur con recia mano la doctrina del positivismo. No devia sser aquesta lopini del seu correlatiu Eugeni dOrs quan diu que regirant tota lobra de Letamendi no hi ha trobat res que es pugui aprofitar fora del gracejo, la sal, i per aix la qualifica densalada. Aquell mateix any, Turr va sser adscrit precisament a una ctedra de patologia general, la de Barcelona, que havia guanyat Jaume Pi i Sunyer. Turr, per, no tarda a aparixer en el Laboratori Microbiolgic del Parc al costat del doctor Ferran, del qual es separar dins lltima dcada del segle per sumar-se a Santiago Ramn y Cajal en la polmica que es va suscitar contra lauda inventor de la vacuna anticolrica. Ramn y Cajal no va tardar a sser professor dhistologia a la Universitat de Barcelona (1887-1891), des don va comenar a donar a conixer les seves famoses descobertes portades a cap amb rigors mtode experimental en els laboratoris que havia muntat al mateix pis on vivia. El gran histleg vorejava aleshores els quaranta anys (era fill del 1852) i tenia per tant dos anys ms que el doctor Turr. No coneixem detalls precisos de les relacions de Cajal i Turr per creiem amb molt fonament que hi havia entre ells dos una gran camaraderia. Turr shavia donat a conixer 135

com a investigador saga amb les seves recerques sobre la intervenci activa de les artries en la circulaci, que van motivar el seu llibre La circulation du sang, publicat lany 1883. El segle nou, per, el troba embarcat en qestions de bacteriologia i polemitzant aferrissadament contra el doctor Ferran fins que aquest va sser destitut del seu crrec de director del Laboratori Microbiolgic Municipal i suplert, mitjanant oposicions, pel mateix doctor Turr. En aquells mateixos temps del tombant de segle, lligat amb mossn Jacint Verdaguer, pren part tamb en les polmiques suscitades al voltant del gran i malaurat poeta. Lnica nota filosfica de Turr fins ben entrat el segle XX no s altra, doncs, que la dels articles contra Letamendi en qu es declara netament determinista i experimentalista. Ens equivoquem. En aquells mateixos temps i tamb damunt les pgines dEl Siglo Mdico treu Unos apuntes sobre la fisiologa del cerebro que podem considerar com a preludi dels seus grans treballs de psicologia fisiolgica o ms exactament de psicologia gentica, la seva gran i potser nica aportaci als problemes que sagiten entorn de la filosofia. El producte daquests treballs no es vei fins molt tard, per s evident que ni el llibre sobre la base trfica de la intelligncia, publicat lany 1911 en alemany amb el ttol de Die physiologische Psychologie des Hungers (Leipzig, Ursprnge der Erkentnis) i a Barcelona lany 1912 en dos volums amb el ttol dOrgens del coneixement. La fam, ni el treball publicat en els Arxius de lInstitut de Cincies amb el nom dOrgens de la representaci de lespai tctil, que havia dintegrar lobra El sentit del tacte, segona part indita dels Orgens del coneixement, no sn improvisacions. Representen un treball dobservaci i experimentaci de molts anys i a la llarga una certa meditaci dels problemes filosfics centrals entorn del coneixement. Per de sobte lany 1912 Turr canvia de rumb i treu en els Arxius de lInstitut de Cincies un treball sobre Criteriologia de Jaume Balmes al qual segueix lany 1916 un assaig sobre La mthode objective, publicat a la Revue Philosophique de la France et de ltranger, i lany 1917 dna el seu curs de Filosofia crtica a lInstitut dEstudis Catalans, publicat lany 1918 en catal i el 1919 en castell a Madrid. s a dir, com observa molt b Serra i Hnter, Turr deixa de cop i volta els problemes de psico-fisiologia per a envestir els ms ardus depistemologia o de teoria del coneixement. Qu havia passat? Alguna vespa havia picat el vell polemista i lhavia fet botre. La vespa que lhavia picat no era el subjectivisme de Descartes o de Kant contra els quals adrea des daquell moment els trets de les seves proclames filosfiques. Era aquell miny insinuant i auda que tenia Turrr de company en la Secci de Cincies de lInstitut i arrossegava la joventut, arborant la bandera duna filosofia que postulava, ms enll del subjectivisme encara, larbitrari, lntima llibertat com a norma filosfica i moral, Eugeni dOrs. No t altra explicaci el fet que sorgissin de les portes dun mateix casal i duna mateixa llar dues filosofies tan contrries, tan irreconciliables. Externament hom noms veu oposar-se un gest a un altre: a les escomeses impremeditades contra Balmes amb qu lOrs va debutar, Turr hi oposa tamb per a debutar en la nova fase de la seva activitat filosfica, una apologia de Balmes, el seu treball sobre la criteriologia del filsof vigat, en el qual lhome que havia afirmat que all on el sentit com posava el peu ja no hi tornava a 136

crixer lherba, transigeix fins amb El Criterio, del qual diu: car s ple de seny i de bon sentit (Turr, Crit., p. 48); a la doctrina que pretn bastardejar la cincia ajovant-la al sistema de lhome que treballa i que juga, Turr hi oposa la de La mthode objective; al curs esotric i misteris que lOrs donava a lInstitut dEstudis Catalans, Turr hi oposa el curs pblic de Filosofia crtica donat als mateixos locals. Calia veurels noms per a adonar-se que eren com loli i laigua: lOrs contingut, estudiat, afectat en el gest, en el mirar, en el parlar, amb la gardnia al trau: tot ell arbitrari, en suma; Turr, en canvi, anguls, ossut, amb una mirada que desafiava, tot ell natural. En el pla filosfic no sanomenaven mtuament perqu no shaurien sentit; lOrs parlava massa baix i massa insinuant i Turr massa alt, i massa clar i catal per al diapas dels respectius nervis auditius; era, per tant, com si fossin sords o estiguessin als antpodes; aix mateix es perdien de mal apuntats els cops de glavi que es donaven sense possibilitat de cap espetec en les respectives trajectries. Que nosaltres sapiguem, noms una vegada Turr va escometre lOrs obertament: fou quan aquest pel mes de mar de 1917 a Quaderns dEstudi va gosar dir que Santiago Ramn y Cajal no havia format deixebles. Aleshores Turr va treure a La Publicidad uns articles virulents amb el ttol De Cajal a Xenius, articles que aquest no va contestar. Qui estava en ms mala situaci, al nostre judici, era lagressor, en aquest cas Ramon Turr, home del vuit-cents, gaireb del temps de Letamendi, que no possea les armes necessries per a atacar de front lagredit en el nou-cents, que ell havia afaisonat a la seva mesura per fer-sen una peanya de noms. Turr era duna poca no sols ultrapassada sin dissortadament oblidada i no possea ni lesperit ni el llenguatge de les generacions noves per a ni tan sols abordar el castell del Noucentisme on lOrs es difonia duna manera gaireb impalpable. Si Turr lany 1920 va quedar amo del camp i va poder inaugurar el curs de psicologia experimental de G. Dwelshauvers en les mateixes sales on lOrs havia establert el seu sancta sanctorum no fou pas per la virtut de les seves armes, sin per les buidors de la voleiadissa filosofia orsiana que es va esvair sense a penes deixar senyal. Daquest tremolor de lluita sen troben allusions en tota lobra den Turr. El prleg sencer de lAnuari de la Societat de Filosofia el revela: Com a peu forat convingurem, per a portar a la prctica lafalagador projecte, que devem fugir de tota mena de dilettantisme per eixorc. Els professionals de la filosofia que vesteix... (An. Fil.). I fins molts anys desprs en les paraules amb qu Serra i Hnter comena la seva conferncia sobre la filosofia de Turr, quan diu: Ell no exclou ning que treballi per la cincia; all que ell condemna s el fer de la cincia un joc o un entreteniment ms o menys enginys. En aquest punt la seva intolerncia s radical i inapellable, shi veu passar lombra de lOrs i aix que aleshores era ben lluny i sense possibilitat de retorn. Jaume Serra i Hnter, home daula i, a ms, historiador de la filosofia, en el treball que hem esmentat, t la pacincia una mica dmine danar posant etiquetes i noms a la filosofia de fets i realitats que Ramon Turr produa duna manera espontnia i sense cap preocupaci de filtracions que potser no li interessaven. Perqu la cosa ms singular de la irrupci de Turr en el camp de la filosofia, sobretot cap a la darrera poca de la 137

seva vida, quan se surt del solc propi per a escometre els problemes de la filosofia en tota lextensi del seu front, s que un home de mtode i rigor com ell goss fer-ho improvisadament sense recordar que la filosofia s una assignatura preciosa que t tamb el seu rigor i que seriosament no es pot abordar sense una iniciaci almenys tan respectable com la que pugui exigir qualsevol cincia. Ja veurem com Serra i Hnter li fa amb tots els modos possibles aquest retret fonamental. I s que el Turr que va saltar a la palestra lany 1912 era el polemista del vuit-cents i per aix repetia duna manera irrefrenable el que havien fet els Monlau, els Pere Mata, els Letamendi, i gaireb tota la casta mdica del temps que per vici professional, s a dir, per manca de cincia mdica veritable, amb facilitat perdia la noci de les fronteres entre la medicina i la filosofia. I tamb hi va saltar lhome de passi; no pas lhome de passi vulgar, sin lhome de passi per la veritat i dodi a lengany i la mentida i sofisticaci, per amb el contra sempre de lencegament apassionat, tan enemic de la bona cincia com de la bona filosofia. I no s pas que Turr no hagus llegit i fins meditat el que havia llegit; el que se li ha de retreure s que no comprengus que el pensament filosfic s per damunt de tot una gran realitat vital i humana estrictament concatenada dels grecs en i no pas pel voler arbitrari dels pensadors sin obeint els corrents ms pregons de la histria als quals no es pot sser negligent o infidel sense incrrer en greus mancaments. Per aquesta manca de disciplina veritablement filosfica no va saber veure que les doctrines de Descartes i de Kant eren unes realitats insubornables com la troballa dunes substncies determinades en els teixits humans. Eren fets que no sols calia reconixer sin als quals calia obeir fins per a contrarestar-los: tot menys prescindir-ne com si es tracts dunes invencions artificioses o arbitrries. Per manca de disciplina filosfica Turr va tractar aquests fets com pures abstraccions ideolgiques que es podien esborrar amb altres abstraccions ideolgiques: s a dir, per manca de disciplina filosfica va procedir amb la matria ideolgica com no hauria procedit amb la matria fisiolgica. Per aquest aspecte de la mentalitat turroniana ja tindrem ocasi de tornar-lo a veure ms enll. De moment, ens sembla necessari seguir lesquema que va fer Serra Hnter de les idees filosfiques de Ramon Turr encaixant-les, per entendrens, en la terminologia prpia o habitual de la filosofia; per desprs intentarem seguir el fil del pensament turroni en el seu procs vital de desenvolupament, que s al nostre judici on cal anar-lo a cercar per a trobar-li la substncia i la veritable originalitat no enterbolida per les actituds o els recursos que va haver dadoptar pel to polmic que va donar a les seves exposicions doctrinals. Serra i Hnter assenyala tres perodes en levoluci filosfica de Turr. El primer el clou amb la polmica amb Letamendi lany 1882-1883, en que Turr es mostra amb un radicalisme experimentalista dacord amb el qual combat moltes explicacions de la vella psicologia aristotlico-escolstica nascuda gaireb sempre duna excessiva solidaritat amb el sentit com (Serra, Turr, p. 445). s daquesta poca la frase turroniana: La veritat s que all on el sentit com posa el peu ja no hi torna a crixer lherba; anem a dir que qesti que sha de resoldre mitjanant aquest criteri, s un plet que no es falla mai (Serra, Turr, p. 473). 138

El segon perode, Serra el fa durar fins als cinquanta anys den Turr, o sigui, fins cap a lany 1904. Com hem dit abans, Turr durant aquesta fase no treu cap obra filosfica, per Serra li atribueix no sense ra la maduraci del seu pensament explicant aquesta maduraci per textos produts gaireb sempre ms tard del 1904. La seva obsessi principal en aquest perode continua essent per la cincia experimental. Els altres dos smbols del saber hum diu Serra, la psicologia dintrospecci i la metafsica li sn estranys: la primera ha de completar-se amb la psicologia biolgica; la segona s innecessria (Ibid., p. 445). Les veritats de la metafsica, dir tamb, no sn veritables perqu no sn patrimoni de tots. En aquest menyspreu inclou totes les doctrines metafsiques, i fins el materialisme, que com a doctrina tamb s, segons ell, una metafsica. Per les mateixes raons s enemic del vitalisme en biologia. Serra resumeix aforsticament el pensament turroni en aquesta poca dient: La Psicologia era de fets o sigui sense nima; la fisiologia, sense vida, la fsica, sense forces (Ibid., p. 447). Amb tot, en aquesta poca cal assenyalar algunes adquisicions notables en el cos de la doctrina turroniana; una s de filosofia positiva i lhaurem de considerar ms tard pel seu valor epistemolgic o criteriolgic. Per a Turr, diu Serra, el problema no est a cercar lessncia ntima don prov el fenomen, sin simplement a determinar les condicions que precedeixen la seva aparici i ens assabenten de la seva manera dsser (Ibid., p. 446; el subratllat s nostre). Per aix, segueix afirmant Serra de la filosofia turroniana, lesperit per al psicleg experimentalista no s ms que un conjunt de fets o fenmens de conscincia i com a tals no sn ni poden sser espontanis sin determinats per causes o condicions apropiades (Ibid., p. 447). Laltre fet a assenyalar s el reconeixement de la realitat metafsica que abans havia negat. Aquest reconeixement, Turr el fa primer duna manera problemtica i agnstica a lestil kanti, com es veu en les paraules segents que Serra cita sense indicar el lloc: potser s que ms al fons del problema hi ha quelcom que ja no s fenomen i que no obstant sigui alguna cosa; jo no ho afirmo, per tampoc ho nego (Ibid., p. 447). En canvi, lany 1910 prolongant encara lpoca de maduraci que Serra clou al voltant dels cinquanta anys, afirma rodonament, com hem vist en el text transcrit en el Llibre XVII, que contrriament a la tesi positivista el problema metafsic existeix: ...i no s vesnica segueix dient sin que respon a una necessitat suprema de la intelligncia, aix com la fam respon a una necessitat fisiolgica de lorganisme. El que no es pot admetre s la intrusi del raonament especulatiu en el raonament experimental, vici en el qual ha pecat el monisme objectiu i el psicomonisme i en general totes les formes de la doctrina neovitalista. Conv, doncs, decidir-se per una de les dues explicacions; la determinista o la teleolgica. La primera s obra de la cincia; la segona sinventa quan no es troben antecedents determinants del fenomen biolgic (Pi i Sunyer, Probl.). Ms endavant veurem com la manca de disciplina filosfica li enterboleix la seguida que hauria hagut de tenir lafirmaci categrica amb qu encapala el text que acabem de transcriure, cosa que es veu tamb en les afirmacions amb qu clou el mateix pargraf. I arribem al moment en qu Turr elabora el que en la seva producci de tipus filosfic es pot considerar com a ms definitiu. s el mo139

ment en qu treballa els orgens del coneixement i que Serra i Hnter situa en la tercera fase de la vida del nostre bileg, potser per ser fidel a la data dels cinquanta anys que havia posat com a fita. Aquest moment cavalca sobre els cinquanta anys de Turr i es pot considerar com el cap de Janus: pel procs delaboraci, que s limportant, correspon a la fase anterior i noms es pot considerar de la fase posterior i darrera de Turr per les conseqncies i aplicacions illegtimes que en treu. Com diu molt b Serra i Hnter, el problema que interessa Turr i al qual fa valuosssimes aportacions s laspecte gentic del pensament o duna manera ms ampla, del coneixement; i la seva intuci original, i fins genial fou anar a cercar aquesta gnesi en la base de la vida, en el mecanisme trfic, amb la qual cosa, com demostra Serra i Hnter amb encertada visi, retorna a la psicologia la integralitat amb qu va precisar-la Aristtil amb la seva concepci dels tres plans de lnima: el pla vegetatiu o estrictament biolgic caracterstic de les plantes; el pla sensitiu o psicobiolgic que correspon als animals i el pla racional on noms arriba lhome. La cosa greu va sser que Turr confongus lorigen gentic del coneixement amb la teoria del coneixement o epistemologia i damunt daquesta confusi munts el sistema filosfic que caracteritza el seu tercer perode. En arribar a aquest punt, Serra i Hnter sesfora a esprmer de la filosofia turroniana un sistema epistemolgic amb una gnoseolgica i una crtica, per desprs de donar voltes a lestrany conglomerat que el pensament de Turr presenta en aquesta fase de la seva vida, i de sondejar-lo i sacsejar-lo i palpar-lo per tots costats, el nostre professor mxim de filosofia acaba de dir: senyors, en essncia jo no hi trobo res ms de realment definible que el que constitua el pensament turroni en la seva primera fase. Entre els articles apareguts en El Siglo Mdico lany 18821883 i larticle La mthode objective aparegut lany 1916 a la Rvue Philosophique de la France et de lEtranger assenyala concretament, no hi veig diferncia (Serra, Turr, p. 476). La doctrina que es desprn dels seus llibres s precisament un realisme empric no transcendental, un realisme de sentit com, no crtic, un realisme percepcionista i no de la introspecci (Ibid., p. 460). s a dir, Turr continua essent lhome que no coneix ni la metafsica ni la psicologia introspectiva. Aix com enmig de les seves accidentals oscillacions digu Turr lany 1920, en inaugurar el curs de psicologia experimental al Laboratori de Psicologia de Dwelshauvers la brixola cerca el nord, tamb la cincia positiva cerca sempre el fet (Ibid., p. 461); Meyerson, en lloc del fet, havia dit la cosa, alguna cosa indefugible externa a lhome (Metz, Mey., p. 24 i segent). I en un altre lloc afirmar: La ra especulativa i la ra emprica o intutiva es diferencien solament per la complexitat o la simplicitat del procs, per el seu modus operandi s sempre idntic (Serra, Turr, p. 454). Ja hi troba altres coses, Serra, en la filosofia turroniana daquest temps: hi troba els esgarriaments de Turr quan per raons extracientfiques surt del camp en qu prpiament pot treballar; hi troba lestranya vinculaci amb la filosofia escolstica, que obliga Serra Hnter a escriure amb certa duresa: Fins a quin punt aix s possible i a fora de quines concessions shi arriba, no s cosa que pugui jo ara tractar en aquest estudi, per ja he 140

dit en un altre lloc que aix constitueix la ms forta paradoxa de les seves doctrines (Ibid., p. 465). Hi troba la gratuta afirmaci de continutat de la filosofia grega en lescolstica i de lescolstica, el seu realisme de sentit com. Hi troba larbitrria i elementalssima interpretaci de la histria de la filosofia que lobliga a dir: Turr troba les coses en la histria tal com les veu en el seu esperit. Per ell la histria de la filosofia consta a tot allargar de tres o quatre sistemes, i tot creu possible reduir-ho a dues actituds: la sistemtica i la crtica. Els problemes resulten aix extraordinriament simplificats; per qui aix els planteja passa el perill que la veritat se li esmunyi i es quedi amb lopini ms probable per comptes dencertar la soluci. I encara afegeix: dubto que ning pugui defensar el concepte que ell tenia de la marxa del pensament, i desprs: Del punt de vista de la valoraci crtica, lesquema s igualment insostenible (Ibid.). Serra hi troba encara la interpretaci errnia, excessivament simplista, de Kant; larbitrria vinculaci de la filosofia llatina amb el seu realisme, oblidant que Descartes era llat i que lexperiencialisme s angls i, finalment, hi troba linconscient i inconseqent kantisme larvat en aquella acceptaci de valors metafsics el coneixement dels quals ens s vedat, posici agnstica que hurle amb el seu prets escolasticisme. Per, de totes les errades turronianes, la ms insistent s la creena en una filosofia mediterrnia que comena amb els grecs i a travs de lescolstica serva la llntia pura del realisme, que ell sost, teoria de tnics literrio-sentimentals que shomologuen per la seva inconsistncia i gratutat amb els que feia crrer lorsisme per a sostenir un sistema totalment contrari. Daquests tpics, en la literatura den Turr sen troben exemples infinits. Nosaltres copiarem noms els que enfila en el seu prleg a lAnuari de la Societat Catalana de Filosofia: Nuada la nova societat a la tradici de lantiga nacionalitat, els noms de Ramon Llull, Eiximenis, Guiu de Terrena, Bernat Metge... apareixen als presents com fites dun cam a seguir. [Recordem que tamb es deia de lOrs que era lhereu de la filosofia nacional enfilant tamb una seguida semblant de noms]. Sense tancar-se en el clos en qu ells es mogueren, calia acceptar-ne lorientaci. Ells foren dnima llatina com ho som nosaltres i lnima llatina s essencialment objectivista. Laire clar en qu ha viscut, la transparncia del cel, la blavor de la seva mar, lobliga a posar enfora tot quant porta a dins com si fos lespill de la naturalesa. dhuc els seduts que presumen el contrari no capeixen b que lenteniment hum pugui treure de si mateix lobjecte que coneix, ni que el conegui segons el basteix amb dades sensorials i amorfes i cegues. Hereus de la filosofia grega, venim forats a creure que els objectes sn donats en forma dimatges que en sn la representaci veritable; no s lenteniment que fixa llur forma i dimensions o llur duraci, ni els dna una realitat; les pren com sn i com les pren les comprn sense posar-hi res de part seva ms que la comprensi mateixa (An. Fil.). Heus aqu la substncia del que Turr glosa en les seves dues obres cabdals de sntesi filosfica: Filosofia crtica i La disciplina mental. I en aquell mateix prleg conclou: Avantposat aquest criteri com a basament de la Societat naixent, la filosofia que ens proposvem crear era objectiva de soca-rel (Ibid.). 141

Ara b, al nostre judici, en identificar la filosofia grega amb lescolstica i lobjectivisme de la cincia moderna, a part moltes inexactituds com loblit de la multicairada varietat de la filosofia grega, Turr, per manca de disciplina filosfica i per tant de disciplina mental, no va saber veure que el realisme metafsic dAristtil i el realisme mstico-metafsic dels escolstics que shi vol justificar, no tenen res a veure amb el realisme objectiu amb qu opera la cincia moderna i amb qu ell com a home de cincia operava. En altres mots, no va saber veure que la visi de lobjecte, desprs de les gangues mstiques i metafsiques i oposat al que s netament subjectiu, s un producte estrictament modern que t la seva arrel en aquell formidable cogito ergo sum de Descartes, de qu ell insistentment renega. Ja ho sabem que Descartes no va resoldre el problema de lobjectiu i el subjectiu i per tant el problema del real, com no el va resoldre Kant, ni lha resolt ning, ni materialistes, ni idealistes, per el fet evident s que Descartes va fer el primer destriament de lobjectiu i el subjectiu, una mena de destriament excessivament sumari, per que podia permetre a la cincia dactuar, com actuava precisament el doctor Turr en les seves experincies trfiques o de la sensibilitat tctil. I perqu no va sser capa de comprendre Descartes, no va saber veure tampoc, com li retreu Serra i Hnter, que Kant es lliga amb lexperiencialisme angls i en el terreny filosfic s la seqncia de Newton (Serra, Turr, pp. 463-464). El que va donar el cop de mort al realisme o objectivisme ingenu va sser el cientisme, amb Newton com a suprem definidor, substituint el que tothom creia real per una altra mena de realitat transcendent. Kant noms va intentar dexplicar filosficament el que ja shavia produt. En altres paraules: Turr, excellent home de cincia posat a filosofar, no shavia adonat encara que la cincia t com a missi lluitar contra la realitat usual i immediata, s a dir contra el que s evident, per tal de realitzar-se, realitzant el que porta a dins. En efecte diu Bachelard es tracta dun realisme de segona posici, dun realisme en reacci contra la realitat usual, en polmica contra limmediat, dun realisme fet de ra realitzada, de ra experimentada (Bachelard, Esp., p. 5). Com es pot suposar, no tenim cap inters a fer lapologia de la filosofia de Descartes ni de Kant, sin demostrar les inconseqncies dun cientfic que, pel fet dhaver pecat contra el rigor duna cincia com la filosofia, sesgarria fins al punt de caure en essencials contradiccions amb ell mateix i amb el que constitueix el fonament racional de les prpies investigacions cientfiques. Aix s el que no explica Serra i Hnter: la ra fonamental daquests esgarriaments, potser perqu sentret massa a considerar el valor de la ideologia turroniana en ella mateixa i no en lordre dels fets que la determinen seguint en aquest punt el mtode gentic en qu el mateix Turr fonamenta els propis treballs i la prpia ideologia. Ms amunt, en considerar en la personalitat del doctor Turr el polemista enemic radical i inapelable, com diu Serra i Hnter, dels sofisticadors de la cincia i de la veritat, hem ems la creena que la causa determinant o circumstancial de lentrada de Turr en la palestra filosfica fou la voga que prenia lorsisme entre la joventut catalana. Daltra banda, sembla innegable que un cert tou de raons doctrinals devien haver provocat ja en lesperit del doctor Turr la tensi suficient perqu es pogus disparar per una causa 142

tan circumstancial. En el lleuger esquema de la vida filosfica de Turr amb qu hem fonamentat aquest treball shi veu a certs moments aparixer i desaparixer la creena en unes realitats metafsiques que la ment no pot aconseguir pels mitjans naturals de raonar. En canvi, ladversi explcita contra Kant i Descartes sembla esclatar sobtadament com una mena de missi dapostolat aix que comena a escometre els problemes netament filosfics, o sigui, quan es llana a reivindicar Jaume Balmes amb el treball ja esmentat Criteriologia de Jaume Balmes. Al nostre entendre, el nus de la qesti es troba en el procs singular en virtut del qual Turr converteix el problema gentic dels orgens del coneixement, innegablement condut amb bon mtode cientfic, en una mal engiponada teoria del coneixement. El llibre sobre la fam o el fonament trfic de la intelligncia i els dos articles sobre la sensibilitat tctil publicats lany 1914 contenen totes les premises daquesta transformaci que hom pot veure completament realitzada en el volum Filosofia crtica, publicat lany 1918. s ms, aquest ltim treball en el fons no s altra cosa que una repetici del que contenen els altres dos treballs, per feta ja en to epistemolgic. Tot el que en aquells era experimentaci, per cert molt pregona i portada amb molta saviesa, ara s aprofitat per una crtica filosfica que t com a objecte lexposici duna teoria del coneixement fonamentada en lobjectivisme sui generis que el doctor Turr feia recolzar en el realisme grec passat desprs als escolstics. En els seus treballs de caire experimental havia sabut aturar-se a temps. Aix, en La Fam diu: Advertirem de pas que lorigen empric del coneixement de la realitat i de la causa no anulla ni prejudica, en el nostre sentir, el problema metafsic, com podria creures a primera vista. El problema metafsic subsistir eternament mentre en el gnere hum hi hagi homes superiors (Turr, Fam, II, p. 67). I amb ms precisi metdica diu, en els Orgens de la representaci de lespai tctil: Podem saber quelcom ms del que deixem indicat tocant a la naturalesa de la causalitat externa o interna? Per lexperincia, no. Concretant la significaci dels mots, entenem que laptitud de reproduir un fenomen, mitjanant ladaptaci dels nervis a la causa que lexcita, no pot demostrar-nos res pel que toca a la naturalesa daquesta causa. Eix substractum resta ms enll del fenomen inassolible a la investigaci experimental que es limita a estudiar les condicions en les quals produeix efecte, per afegeix tot seguit com si preveis en les seves eines unes altres possibilitats: ms, com sia que [el substractum, afegim nosaltres] resta com el fonament del mateix fenomen, com el quelcom que el crea, cont de si mateix, independentment de les condicions que presideixen el seu naixement, all que constitueix el problema metafsic. Nosaltres ens abstindrem de jutjar-lo abans dhora (Turr, Tctil, p. 61-62). Va sser ms tard quan es va desbordar. Tot treballant en les seves experimentacions va poder comprovar que els fets se li presentaven condicionats en una cadena dantecedents i consegents, no en una cadena de causes, puix com a bon empric defugia el mot causa, deus ex machina de la filosofia escolstica que tant admirava; aquest condicionament extern li donava la clau del condicionament mental, el que havia prets resoldre Kant amb les seves dades a priori. La ment era condicionada, 143

s, per no a priori sin per la insubornable realitat del mn exterior que presentava les coses en un ordre fatal de coexistncia o dantecedent i consegent. Aquest tema de la condici impregna tot el tractat de Filosofia crtica des de les primeres pgines, en qu presenta exemples de fets biolgics condicionats per a fer veure al bileg la necessitat de conixer filosficament el mot condici. La condici, per a Turr, s all que obliga la ment a pensar de certa manera: A ning no reconeixem el dret de percebre les coses del mn exterior diferentment de com hi venim obligats; a qui es vans de trobar la sal dola i la mel salada, de veure plana una esfera, dorientar el so a un indret altre daquell on ve, li girarem lesquena per ximple (Turr, Fil., p. 80; sense necessitat de recepta direm que s boig, pontificava el doctor Torras). I Turr afegeix: Tots vivim sotmesos a aquesta condici externa i ens hi trobem b. Per, on desenvolupa aquests conceptes amb tota claredat s en La disciplina mental. Desprs de retreure a Descartes que amb els fets mentals no hagus procedit amb el mateix mtode amb qu va tractar els fets fsics diu: Si shagus situat en un altre punt de vista ms assequible a lobservaci, hauria comprovat que els fenmens de la ment tamb sn fenmens condicionats, fins a tal extrem que en igualtat de condicions externes i internes, les intelligncies funcionen uniformement, i que, a mesura que aquestes condicions varien, varien tamb els resultats (Turr, Dis., p. 38). Aix fa de cop i volta una certa impressi, per Turr no veu que en certa manera les coses es produeixen al revs de com ell diu: les intelligncies funcionen uniformement a despit de la variabilitat incessant de les condicions: riu, com deia el filsof grec, on mai no ens banyem en la mateixa aigua. Cal no oblidar que Turr quan feia les seves afirmacions i aquesta s una altra de les seves grans inconseqncies es posava sempre en el pla experimental, no el de la vida sin el del laboratori. Per anem seguint: Amb condicions o sense condicions, s sempre la res cogitans la causa profunda, all que crea el coneixement a manera dun fiat; per nosaltres estem condemnats a ignorar com el crea i quan el crea mentre ens siguin inconegudes les condicions que ens permetin de preveurel. Explicar un fenomen en el mn fsic o en el mn mental s encadenar-lo a lantecedent al qual succeeix; en concatenar-lo o seriar-lo daquesta manera adquirim el coneixement del seu curs o successi, perqu en cada un dells sabrem quan apareixer, coneixent nicament la condici o fenomen precedent que ha dsser-li anteposat perqu aix ocorri, i adquirint tamb el coneixement de com apareixer, perqu aquesta modalitat depn de com li sigui anteposada la condici a la qual subsegueix duna manera invariable i constant (Ibid., p. 39). Calen ms proves per a demostrar que lhome que parla daquesta manera s un home de cincia i no un filsof ? A travs dels mots que acabem de transcriure sel veu operar en la taula dexperiments traient i posant condicions al seu gust, no pas, ai las!, com es donen en la naturalesa que hagi plasmat la ment i el mn dels homes. s per manca de disciplina filosfica que no sadona que s aquesta llibertat de posar i treure condicions que no es donen mai en la naturalesa la que ha fet fecunda la cincia, i per aix no sadona duna altra cosa ms greu encara: i s que 144

la cincia s la gran trasbalsadora del mn ingenu que els homes coneixen, aquest mn de sempre que ell pretn posar com a pern central de la seva filosofia. s una mala cosa interrogar la secreta estructuraci de la natura valent-se de condicionaments arbitraris o no habituals que sn els que caracteritzen la cincia. Perduda la divina innocncia de la realitat ingnua prpia del parads terrenal, tots els dus han de crrer per a refer les esberles obertes a la congrutat i unitat que exigeix la vida i ms encara la vida de lhome. La cincia s la que ha fet dels ssers vivents un agregat de cllules, noci avui tan indispensable per a viure com la del concepte vulgar de planta i danimal; s la cincia que ha fet dels cossos inanimats un agregat dtoms i que fins t latreviment devaporar-los en un joc de forces elctriques; s la cincia que vol fer de la moral una higiene mental o un mecanisme dhbits i costums; s doncs el seu fams condicionament manegat per un a priori, diu Ortega i Gasset, el que desf lobjectivitat, el consens dels segles, que ell exala tant i en el qual fonamenta la seva contradictria filosofia; per la qesti era poder oposar al condicionament subjectiu de Kant un altre condicionament al qual es pogus clavar duna manera o altre el rtol dobjectiu. s a dir, la qesti era sortir-se amb la seva, cosa molt poc filosfica i molt poc cientfica. Per anem a veure quina fou la gran troballa turroniana per a arriscar-se a esmicolar el condicionament apriorstic de Kant i amb ell tots els subjectivismes i idealismes. Radica precisament en la base trfica de la intelligncia, aquesta intelligncia que neix en la funci primria de la vida, de tota mena de vida: el restabliment de lequilibri cellular desgastat per la mateixa vida a base de la nutrici. Turr lestudia en lhome, per per qu no comenar abans? Per qu no estudiar-lo en els animals, en els vegetals, en la cllula? Sigui com es vulgui, Turr descobreix que la infinitat dactes inconscients que es realitzen en la vida trfica orientats tots ells per la realitat del mn exterior que volta lsser vivent i compensa el seu desgast no tan sols determinen el coneixement daquest mn, sin que sn ells, subsumits en la subconscincia, els que expliquen el fams condicionament apriorstic de Kant. Tot el curs de Filosofia crtica va sser fet per a posar en evidncia aquesta troballa. Per per a donar congruncia a la pretesa explicaci, van caldre uns certs jocs de mans amb el concepte dexperincia a la definici del qual dedica llargues pgines. Lexperincia a qu ell es refereix no s precisament la que tothom entn per tal, o sigui segons ell mateix la de la doctrina emprica del coneixement. Cal remarcar que Turr usa el mot empric duna manera fora imprecisa, com ho fa amb molts altres de la terminologia filosfica. En un cert indret de La disciplina mental, diu, per exemple: s indispensable que la naturalesa de la intelligncia, de lenteniment o de la ra, com us plagui danomenar-ho... (Turr, Dis., p. 21). Ja va b la llibertat, per no potser fins a tal punt. Referint-se, doncs, a la tal doctrina emprica diu: ... la doctrina emprica del coneixement dna un fonament subjectiu a lexperincia [subjectiu?, s, ara aviat ell mateix ens ho aclarir]. Ella ens diu: Experincia s o que toco, experincia s o que veig; experincia s tot o que brolla a la ment sota la impulsi immediata dels sentits i li 145

dono aquest nom pel fet dimposar-nos impersonalment lobjecte del coneixement. Reflexionem-ho b, senyors, i veurem que aix s illusori (Turr, Fil., p. 83). Si aquesta experincia s illusria, diem nosaltres, potser li haurem de retreure tamb, com ell ho fa amb Descartes i Kant, que transtorna el concepte que tothom t de les coses, puix segons el concepte que ara dna de lexperincia si jo anant pel camp caic dintre dun bassal daigua, les dades de la conscincia sobre aquest incident no sn veritablement objectes, tenen un fonament subjectiu: no sn la veritable experincia, no ho s laigua que mha xopat ni el roc que mha fet un xiribec al front, ni la sensaci neta de perdre lequilibri i caure. Lexperincia sense cap imposici subjectiva (ara entrem en lexplicaci epistemolgica de Turr) comena en la sensaci pura que s la que rep el nad quan encara no t cap noci perceptiva, s a dir, quan encara no sap res de lobjecte que ha produt la sensaci. Un llargussim i complicadssim procs de reaccions motrius posar en contacte el nad amb lobjecte i fins que ser capa de reproduir, a base de lestmul, lesquema motriu que el posa en relaci amb lobjecte no ser acabada lexperincia. s aix que el fet de lobjectivaci deixa dsser un misteri; ja no sens presenta com una imposici subjectiva: el buit que ac hi havia s rublert per lexperincia motriu (Turr, Fil., p. 91). El condicionament de lapriorisme kanti, tradum nosaltres, s rublert per lexperincia motriu. I va dient: Ja no entenem per experincia o que la conscincia ens diu que ns, sin o que lobliga [a la conscincia, aclarim nosaltres] a reconixer que la color blanca de la sal o el roig del cinabri no reapareixen a la retina mentre laparell motor que en prefixa la visi no sigui posat en joc de certa manera [...] Tot aix, com veiem, ens ve imposat des de fora de la conscincia i a aix respon [la conscincia, repetim nosaltres] amb ver esclavatge: aquesta resposta forada s o que anomenem experincia (Turr, Fil., p. 91). Tot el llibre va girant sobre el mateix tema repetint-lo en mil formes variades. Triem a latzar aquest fragment curiosssim: Kant, com hem vist en el curs daquestes llions, no sospita mai que lexperincia era imposada a la ment com la resultant duna experimentaci prvia i ell cregu que era la conscincia que la imposava com un fet mancat de precedents que el justifiquessin; i com que pensar aix era com fer bo un absurd, les emprengu violentament contra la teoria emprica del coneixement deixant-la malmesa en tanta de manera, que no hi ha home reflexiu i de criteri obert que en ella cregui tal com era exposada en altre temps. Kant tracta de fonamentar lexperincia fent della un producte lgic de la ment de la naturalesa purament subjectiva. Fou endebades: hom ha seguit creient que en tota experincia s la ment que s suggestionada per quelcom exterior a ella, que res en la ment s tan suggestiu com lexperincia. El segle XIX s per excellncia el segle de lobservaci emprica i lobservaci experimental. Tamb s el segle de la filosofia kantiana i post-kantiana; per els observadors de tota mena es desentenen del concepte kanti de lexperincia tan extremosament que refusen 146

tota vlua a tot o que en la ment no s determinat denfora per una condici externa que estimen com la base vera de lexperincia. Filosficament, lexperincia sexplicar com es vulgui: en aquesta qesti els professionals de lobservaci no shi fiquen... (Ibid., p. 197-198). No shi fiquen? Doncs, qu fa ell amb la seva irrupci en el camp de la filosofia? No fa gaire hem hagut de remarcar en els textos de Turr la manca de precisi en els termes, o ms ben dit, la manca de necessitat de precisi en els termes. Ara hem de fer veure la tara de la contradicci que es pot filtrar dhuc en lmbit circumscrit delaboraci i expressi dun concepte, com es pot veure en el pargraf precedent. Totes dues tares sn inherents al geni de la llengua castellana. Turr, home del vuit-cents, va rebre una forta influncia castellana i malgrat sser, com veurem aviat, un home fortament racial, no es va escapar a les deformacions que duna manera fatal el castell imposa a la ment catalana. Per aix s possible que el text de La disciplina mental fes sensaci llegit a Salamanca per Maran i, en canvi, posat en catal queda a penes sense relleu i totalment sense ressonncia. En aquestes consideracions no ens hem proposat ms que fer veure al lector com va sser que Turr, deixant el camp de lexperimentaci on havia fet troballes de veritable valor cientfic, tingus la temptaci descometre amb males armes lapriorisme kanti pretenent anorrear-lo amb la teoria trfica del coneixement: Recls en si dir amb una certa ingenutat Kant no podia pensar que aquest antecedent [el de lapriorisme] fos de naturalesa biolgica (Ibid., p. 201). Amb tot, no podem deixar de remarcar, dhuc en el camp estrictament cientfic, una manca de conseqncia en el procedir de Turr. Hem vist no fa gaire que, segons ell, lexperincia concreta dels objectes t un fonament subjectiu. Ell pretn eliminar-lo amb un altre concepte de lexperincia, per sescau que la que tothom entn i practica, s a dir, la que constitueix, com hem vist, el fonament de la seva filosofia, s precisament la que ell conceptua de fonament objectiu. Essent aix, hauria hagut de continuar la seva recerca en altres camps de la vida, per acabar deliminar aquesta subjectivitat i no deixar la feina en lestricte mbit fisiolgic. Havia descometre amb els mateixos mtodes dinvestigaci cientfica els rgans de la vida social que sn al cap i a la fi els decisius en la psicologia humana: el llenguatge, les institucions aglutinants i ordenadores dels homes en funci social, les idees religioses, tot el teixit en suma que consitueix el pensament collectiu, motlle del pensament individual, dhuc ms sovint del que ens pensem fins quan sembla que lindividu reacciona motu propio. Aleshores potser hauria trobat una altra mena tota immaterial de realitat objectiva tan condicionadora com la realitat de lespai fsic, duna naturalesa possiblement tan diferent de la de la realitat fsica que hauria estat capa de trasbalsar-li tot el sistema filosfic. Aleshores potser hauria hagut de concloure que lorganitzadora del pensament s lactivitat vital en la seva plenitud, integrats en ella els factors externs sense els quals la vida no t significaci. La sensibilitat especfica dels nervis evidenciada per Joan Muller podria contenir una de les claus del problema. La vida en les seves variades formes es faria el seu mn. Aleshores la realitat objectiva 147

de larbre, del peix, del gos i de lhome suposant a tots la respectiva conscincia serien totalment diferents. I el mn del primitiu, del grec i de lescolstic no serien tan idntics com postula lobjectivisme del doctor Turr. s que caldria, doncs, concloure que Kant va donar una explicaci molt dolenta o molt incompleta a alguna cosa fora acostada a la veritat? Al nostre judici, per, el Ramon Turr que sacara amb la filosofia kantiana i planteja problemes tan ardus no s pas el ms significatiu. Desprs de seguir les giragonses de lesperit turroni i descatides les circumstncies que el mogueren a unes actituds tan combatives, hem de dir, per lestil del que feia Serra i Hnter: tot plegat, s molt ms senzill del que sembla. La filosofia de Turr respon perfectament a la mentalitat catalana, no sabem si tradicional, per si del seu temps. Concep un mn molt senzill sense a penes metafsica, en el qual ja hi ha qui es cuida de les qestions transcendentals; aquest mn s el de les realitats de cada dia, que sn de tan bon viure, i a despit de la cincia i de lexperimentalisme, accepta com el mateix Llorens i Barba el consensus general, que malgrat tota la seva filosofia crtica s la base de sosteniment del seu objectivisme. En el fons el seu mn s el mateix de Maragall, en els temps moderns el poeta de ms inquietuds espirituals de la nostra terra: Jo vull la vida primera veure, gustar, oir, tocar fa dir a Adalaisa. El nostre cel s la terra en la terra tinc larrel clama encara la sensual abadessa. I el poeta mateix, fent la prpia confessi en el Cant espiritual, glossar les paraules que ha fet dir a la mateixa abadessa: Jo no en s daltra manera ni cap altra en vull provar i dir: Tant se val! Aquest mn sia com sia tan divers, tan extens, tan temporal, aquesta terra amb tot el que shi cria s ma ptria, Senyor, i no podria sser tamb ma ptria celestial? Ms grollerament Turr repetir en els seus Dilegs sobre coses dArt i Cincia, dels quals Serra i Hnter digu que eren uns entreteniments joiosos: Aten-te al que veus i toques: nodreix-te del que lobservaci tensenya i deixat de falrnies (Turr, Dilegs, p. 12). 148

5. Jaume Serra i Hnter i la filosofia universitria

La Secci de Filosofia de la Universitat de Barcelona lany 1910 noms constava (quant a matries prpiament filosfiques) de Lgica, tica, Histria de la filosofia i Psicologia superior. El professor de Lgica era el titular clssic, lexcellentssim senyor Josep Daurella i Rull; lany 1911 Toms Carreras i Artau va sser nomenat professor dtica; el 1912 Jaume Serra i Hnter professor dHistria de la filosofia i el 1913, en competici amb Eugeni dOrs, Cosme Parpal i Marqus professor de psicologia superior8. Lobra renovadora de Toms Carreras i Artau lhem vista ja al voltant del seu Seminari de Psicologia i tica Hispniques 9 i en parlarem encara en el pargraf que dedicarem a ltica. De Cosme Parpal i Marqus no en coneixem cap document que permeti considerar-lo preeminent en el camp de la matria que ensenyava. Per cert que lany 1929, en donar el doctor Font i Puig, son successor, la seva targeta a Jean Piaget, el psicleg ginebr que nosaltres vam fer venir a Barcelona, aquest va preguntar: Qu s la psicologia superior? s que Jean Piaget no sabia que a la universitat espanyola, com havia dit lOrs, shi ensenyen coses que no es coneixien a cap altra universitat del mn. Jaume Serra i Hnter va venir a Barcelona procedent de la Universitat de Santiago, on professava des de lany 1910, o sigui quan va ingressar en la carrera professoral, i tenia ja una certa fama pel fet dhaver introdut en aquella universitat els mtodes de seminari que tamb va aplicar a la Universitat de Barcelona al costat de Toms Carreras i Artau. Lany 1913 el pla de filosofia va sofrir algun petit retoc amb la introducci de lAntropologia i la Psicologia experimental en la llicenciatura10 .
8. En realitat, la modificaci del pla destudis es realitz lany 1911 i les dates de provisi de les places foren: 1912 la de Toms Carreras Artau, 1913 la de Jaume Serra Hnter i 1914 la de Cosme Parpal. 9. Llibre IX. Ensenyament universitari. Cap. III: La influncia renovadora a la Universitat des del 1900, apartat 2: Tasques complementries i renovadores, pp. 183-184: 1913-1914 A RXIU DE PSICOLOGIA I TICA HISPNIQUES . Va sser obert com un annex a la ctedra dtica del doctor Carreras i Artau i els seus cursos especials de seminari i de recerques. Lany 1915, com una secci especial de lArxiu de Psicologia i tica hispniques, el doctor Carreras va organitzar lArxiu dEtnografia i Folklore de Catalunya, que comprenia conferncies i cursos a crrec del titular de la ctedra i dels seus collaboradors i replega de documents, principalment a base de qestionaris en la redacci dels quals collaboraven Josep M. Batista i Roca, secretari dels Arxius, Telesforo de Aranzadi, Sebasti Farns, Daniel Dans, veterinari, Robert Gerhard, msic, Rafael Closas, advocat. LArxiu va procurar establir una xarxa de recercadors per als quals public lany 1922 un Manual per a recerques dEtnografia de Catalunya. Va publicar, a ms, tres volums dEstudis i Materials, que porten les dates de 1917, 1918, 1919. Reb fins a la Dictadura una subvenci de la Mancomunitat, que lany 1923 era de 1.200 pessetes. Totes les publicacions especialment relacionades amb lArxiu dEtnografia i Folklore eren en catal. Llibre XIX, Congressos i moviment cientfic i filosfic, pp. 161-162: Lany 1936 letnologia era una cincia per encetar, a casa nostra. Els intents que es van fer, com hem vist en parlar de la Societat dAntropologia, Etnologia i Folklore, van sser infructuosos. Quant a letnografia, no es van assolir resultats ms fecunds a travs de lArxiu dEtnografia i Folklore, de Carreras i Artau, annex al Seminari de Psicologia i tica hispniques. Carreras i Artau es refiava dels qestionaris i recollia sense crtica el que li trametien o el que ell mateix arreplegava una mica al bell atzar. Sn llegendaris els fraus que li feien els individus sorneguers que ell interrogava. Vegeu tamb, del mateix llibre XIX, la p. 279 [en aquesta edici, en lapartat 12: Branques especials de la filosofia]. 10. Daplicaci lany 1914.

149

En el doctorat shi estudiava la Metafsica i lEsttica, per com que el doctorat es feia a Madrid, Barcelona es quedava sense metafsica. En el volum destinat a lensenyament universitari [Llibre IX], el lector trobar la ressenya de les temptatives de la Facultat de Filosofia i Lletres per a adquirir un to una mica europeu, junt amb el fracs del projecte veritablement innovador de Csar Sili, i lesment de lefmer i anod pla Callejo. Aix vol dir que de fet fins a la Repblica a la Universitat de Barcelona no hi hagu oficialment ms ensenyaments de filosofia que els del ridcul pla Garca Alix del 1900. Ja veurem com, grcies a lesfor personal de Serra i Hnter, es va salvar aquesta vergonya i es va arribar a crear dins la nostra universitat una certa base densenyaments filosfics. Grcies potser a aquesta labor extraoficial, el Patronat autnom de la Repblica va poder elaborar un pla una mica ms geners. En els cursos despecialitat aquest pla comprenia els segents ensenyaments generals, gaireb tots amb els corresponents seminaris: Metafsica, Jaume Serra i Hnter; Psicologia, Pere Font i Puig; Lgica, Joaquim Xirau; Introducci filosfica a les cincies matemtiques, David Garcia; Filosofia de les cincies, David Garcia; tica, Toms Carreras i Artau; Esttica, Pere Font i Puig; Histria de la filosofia, Jaume Serra i Hnter; Histria de les idees religioses a Catalunya, Carles Card. El paper de Jaume Serra i Hnter dins lensenyament universitari de la filosofia durant el segle present t una preponderncia que fins a lany 1936 en fa la figura central. No tenim gaires dades de la seva formaci. Creiem que havia estat fmul dels jesutes, en el collegi barcelon dels quals havia estudiat el batxillerat i sabem que havent seguit simultniament les carreres de dret i filosofia lany 1900 es va decantar per aquesta ltima vocaci i va anar a Madrid per a preparar el doctorat. Es va guanyar la vida donant classes i lany 1909 es va doctorar amb la tesi Ensayo de una teora psicolgica del juicio, publicada lany 1910 (tenia aleshores trenta-dos anys) va guanyar brillantment la ctedra de Lgica de la Universitat de Santiago, don, com hem vist, lany 1913 va passar a Barcelona. Quina va sser la veritable formaci de Serra i Hnter? Quins professors va tenir a Madrid? Quines amistats va lligar en el camp de la filosofia? Si sexceptuen els homes de la Institucin Libre de Enseanza, don Francisco Giner a dret i Bartolom Cosso, catedrtic de pedagogia, el quadre de professors de la Universitat de Madrid era molt pobre. Nicolau Salmeron hi ensenyava encara les romanalles duna metafsica krausista. En canvi, hi havia un cert grup destudiants singularment brillants, entre ells Ortega y Gasset i Garca Morente. Hi va lligar relacions el nostre Serra i Hnter? Ell es devia fer la prpia preparaci, per s molt possible que des de lluny, potser des de lestada amb els jesutes, hagus vist el mn de la filosofia des dun punt de vista ms ample que el raqutic de lescola espanyola i el ms raqutic potser de lescola catalana. Ho demostren el llenguatge i lestil, que no simprovisen: s ms, gosarem dir que el ms important de la filosofia de Serra s el llenguatge: parla netament el llenguatge de lofici amb una mica de llibertat en laplicaci de noms, per a conscincia i sense equvoc, no al bell atzar com ho feu Turr. Aix vol dir una formaci de base. Per el que s ms curis de la filosofia de Serra i Hnter s que, essent una filosofia copsada pel llenguatge, no s una filosofia verbal, o ms exactament 150

verbalista, i no ho s perqu li manca lenlluernament retric: la metfora, la comparaci que acoloreixen i donen aquell relleu tan caracterstic a lestil de Torras i Bages i de Turr, popular en aquest, de grandesa bblica en el doctor Torras. Serra i Hnter no sentia lal de la creaci, no era artista com aquests dos pensadors, puix era mancat dimaginaci i aix, si b duna banda lobligava a racionalitzar el pensament, de laltra li privava de lligar, destructurar, de confegir i en ltima instncia darribar a una certa sistematitzaci. I malgrat tot, repetim, el prestigi mxim de la seva filosofia residia fins a tal punt en el llenguatge que lestil creat per ell esdevingu una mena de caracterstica descola. La manca delements retrics obligava a Serra a carregar la intenci de la frase i aix ho assolia principalment pel tallat aforstic sostingut per la tensi categrica, de lafirmaci a la negaci sense el ms petit senyal daquells mots enguantats: els probablement, hom diria que, etc., tan propis dels estils madurs en els pobles bien polics; molt al revs, la netedat de caires i de ressonncies dels termes filosfics, afirmacions i negacions, esquemtics per ells mateixos, ajudava poderosament a la caracterstica fora datracci nuclear direm del seu estil. Breu, en escoltar-lo o en llegir-lo hom tenia la sensaci que deia coses molt transcendentals i molt slides, i encara que era fora difcil de cenyir quines eren aquestes grans coses, hom sortia daquell bateig amb un gran sentiment dadmiraci. No posem exemples perqu ja tindrem ocasi de fer-ho; puix la filosofia de Serra i Hnter s talment gnmica que noms sen pot seguir el rastre a base dels seus mateixos textos. Tot aix demostra moltes coses. En primer lloc, que Serra i Hnter, lhome dels premis extraordinaris i de les unanimitats en les oposicions, no sols havia estat un excellent estudiant, sin que coneixia b la matria que ensenyava; veritablement, de filosofia, direm en termes vulgars, en sabia una estona llarga. En sabia no sols perqu havia estat un bon estudiant sin perqu nera un enamorat; li plaa i lestimava per temperament i per idiosincrsia mental i de la mateixa manera que els temperaments matemtics es complauen en el joc de les equacions, ell es delectava en lentrellat dels sistemes filosfics. I tamb, perqu, home honest per de poca voluntat i de poca acci, creia de bona fe en les virtuts de la filosofia per a redimir la trista humanitat. Tot aix vol dir que Serra i Hnter shavia presentat en el mn de la filosofia amb cor ingenu, s a dir, amb un esperit alliberat de prejudicis com el que exigeix la cincia, i per aix va poder abordar Kant i tota mena de filsofs sense aquelles preocupacions de bstia negra de les quals no es va alliberar ni el mateix Turr. Va veure la filosofia en ella mateixa, a part els odis teolgics o els pnics cervals que un temps hagueren pogut suscitar les ltimes giragonses del pensament, i per primera vegada a la vida en la ctedra de filosofia del nostre pas es va poder parlar de Kant anvem a dir objectivament en un pla que podrem anomenar desapassionat i sense que hi hagus trencadissa. Ens equivoquem, per. Com que Serra i Hnter era tan feble de voluntat com ingenu, no salliberava dun cert esverament i duna certa timidesa o vacillaci quan sadonava del vesper que la seva simplicitat podia suscitar. Que consti, per, que almenys pblicament i visiblement no va provocar les paoroses reaccions que es podien tmer si s cert que Mil i Fontanals havia tingut a la reserva o en linfernet 151

que es diu en biblioteconomia uns manuscrits de les llions de Llorens i Barba, perqu eren excessivament kantians. Al contrari, no tan sols s possible que Serra i Hnter fes la seva tasca a la universitat sense cap molstia, sin que va arribar a merixer una certa i autntica consideraci, premi de la qual va sser la seva entrada a lInstitut dEstudis Catalans i el concurs que van sollicitar dell els fundadors daquella Societat de Filosofia que havia dsser essencialment objectivista, a lestil turroni. El factor Ors va contribuir a aquest silenci pblic al voltant de Serra i Hnter. En efecte, per all on havien passat i passaven les rodes de mol de lOrs, les innocents ardideses de Serra i Hnter a penes eren percebudes; a part el sentimental moviment de simpatia que la seva persona va desvetllar quan va semblar que era vctima de lombra que li feia la ingent personalitat orsiana. Precisament aix era el que li mancava a Serra i Hnter per a sser un veritable filsof i dhuc per a sser el professor exacte que Catalunya necessitava en aquells moments: la fora de la personalitat. En canvi, aquesta manca dardidesa ens va estalviar que Serra i Hnter sesmercs com lOrs o el doctor Turr a elaborar un altre fantstic i estril sistema de filosofia amb pretensions de donar la lli a un mn de lexperincia vital del qual estvem deslligats feia quatre segles. Daquesta manera, el nostre professor va reduir la seva feina a una de les coses que aleshores necessitava Catalunya duna manera ms urgent o sigui informar-se o assabentar-se humilment, comenar a estudiar, reduir les pretensions prpies de la ignorncia, aprendre a treballar i a collaborar i anar realitzant a poc a poc i pacientment la lligada autntica amb el mn de la filosofia i fins amb el mn culte, lligada que no es resol limitant-la als quatre senyors que estudien filosofia; cal que estableixi possibles correlacions amb els canvis de posici mental en qu tota la vida social o nacional queda compresa. Perqu no sen treu res que quatre savis hagin llegit Kant i cal evitar tamb que la vida total sigui governada per prejudicis o pnics absurds. I aix no sassoleix en un dia: cal prendre els soldats, com diu que feia Mrius, i passejar-los tants dies com calgui davant del campament dels brbars perqu perdin la por als seus crits, a les seves cabelleres i a la seva musculatura mig nua. Ja veurem ms endavant com en aquesta tasca desvair papus, indirectament i des dun altre angle, per molt eficament, va sser ajudat per lobra dels pares caputxins. Altres conseqncies va tenir la manca de personalitat de Serra i Hnter. Al nostre judici, no va treballar amb tota la profunditat i la intenci que calia per fer veure, duna banda, la immensitat del nostre buit filosfic amb totes les seves falles histriques, que vol dir falles vitals, falles de creixement i de desenrotllament amb les consegents atrfies i, de laltra, la profunda significaci histrica i vital de cada un dels moments de la filosofia del mn, precisament la dels anys fatals del nostre adormiment. Amb les seves idees condensades ms en el llenguatge que en els continguts no va saber imposar els seus deixebles de la profunda gravetat dels problemes filosfics i per aix la seva filosofia i la de molts deixebles seus va lliscar en una zona de conceptes, si no pastats amb parauleria buida, per a la qual Serra i Hnter no estava dotat, excessivament voltils i ms enlluernants que veritablement substanciosos i nodridors; una filosofia, per tant, que corria el risc desdevenir lespurneig 152

dun foc dartifici ms que no el slid suport per a escometre algun dia els camins de la veritat. Per, limitat i tot al pla de la informaci coratjosa, franca i diligent, Serra i Hnter, repetim, va sser un dels pocs pensadors catalans que va fer un treball til a Catalunya. Evidentment, no va descobrir per primera vegada a la nostra gent els filsofs estrangers, encara que tenim la seguretat que se li deu el coneixement de molts dels contemporanis; per el fet dacostar-nos-hi sense preocupacions rares i amb simplicitat de cor equival a una mena de descobriment. De moment, amb aix i una mica de fre per a engrescaments immotivats, propis de nefits, nhi havia prou per a comenar un bon treball. I prova que el de Serra i Hnter va sser efica, s que si algun esbs descola es dibuixa en el nostre pas durant els trenta-sis anys daquest segle no s al voltant dels sistemes de lOrs i de Turr que sacaben amb ells mateixos, sin en la mica de disciplina de treball que va establir Serra i Hnter al voltant de la seva ctedra. Aquesta disciplina de treball no lhauria poguda realitzar Serra i Hnter limitant-se al mnim mesqu que exigeixen les ctedres espanyoles. Va ser donant-se tot ell a travs de lobra de seminari, fruit de lamor a la filosofia i de la fe en les seves virtuts. Sembla que aquest seminari en els primers temps era un raconet menyspreable, una mena de sotaescala. Quan nosaltres el vrem visitar poc abans de la Dictadura de Primo de Rivera, no havia guanyat considerablement. Era una petita sala de vuit o nou metres quadrats amb dues taules llargues de fusta blanca i dos armariets envidrats plens de llibres. En aquest seminari Serra i Hnter feia la veritable tasca diniciaci a la filosofia i ensenyava els seus deixebles a treballar: un diccionari filosfic catal i un fitxari de filsofs i pensadors espanyols del segle XIX eren els treballs aleshores iniciats. Entre els cursos de seminari de Serra i Hnter quan ja la tasca dels seminaris havia comenat a prendre arrencada a la Universitat de Barcelona cal esmentar: 1922-1923, La psicologia com a introducci a la Metafsica; 1923-1924, El problema del Mtode en Filosofia; 1924-1925, El problema de lsser; 1925-1926, El problema de lesdevenir; 1926-1927, Etiologia i Teleologia; una mena dintent en suma dintroducci a la filosofia sistemtica, o delaboraci, per part de Serra i Hnter, del seu sistema de filosofia. Serra i Hnter no anava projectat per cap sistema clos, per duia la seva norma, que al nostre judici es pot condensar duna manera molt senzilla a travs dels infinits meandres dels seus escrits: era, com hem dit, lamor a la filosofia, la fe en la filosofia, per a arribar a la veritat i al b talment que, mirada de conjunt, la seva obra apareix ms que tot com una gran apologia de la filosofia. Qu era, per, segons ell, aquesta filosofia salvadora? Per a Serra i Hnter la filosofia s una funci sui generis de la ment humana: una mena de vivncia especial que t com a missi establir la congruncia i la unitat de les activitats humanes adreades a una visi ms que no pas a una comprensi de la veritat i, en ltima instncia, a la realitzaci de la vida humana en la plenitud del b i del bell: Tot problema metafsic deixa sempre un residu irracional diu. Els primers orgens i les ltimes derivacions de tots els fenmens resten com a fenomen indesxifrable (Serra, Sentit, pp. 95-96). Aquesta funci de la filosofia, 153

segons Serra i Hnter, es realitza en la histria a travs dels sistemes i a despit de la seva varietat i de les seves aparents contradiccions. Ni que divergeixin en lexplicaci dels fets, tots, en el fons, sn moguts i arrossegats per un instint superior que dna validesa i perennitat a la filosofia: La concepci integral de la Histria de la Filosofia diu s aquella que acostuma a veure la marxa del pensament com una srie mai interrompuda desforos de la ra humana en la recerca de labsolut (Serra, Sentit, p. 21). Com pot veure el lector, tot aix no sn demostracions, ni proves, ni fets: sn postulats, lnic que al nostre judici va arribar a formular Serra i Hnter. Amb tot, li hem trobat dos esforos per a superarse i donar a conixer el fons del seu pensament. Un dells s el treball Idealitat, Metafsica i Espiritualisme, els tres temes centrals de la filosofia hunteriana, treball del qual ell mateix diu en un altre indret: Cont lesquema general dels meus cursos de Filosofia Sistemtica professats a la Facultat de Filosofia i Lletres durant deu anys i havia servit de sntesi al mateix temps de les orientacions doctrinals de les meves ensenyances durant aquell perode, per b que [subratllem nosaltres] ms que lexposici dun sistema era lexponent invariable de la meva tendncia filosfica (Serra, Sentit, prleg). Laltre resum, el trobem en lEnciclopedia Espasa, de la qual fou redactor, article Serra i Hnter, que per lestil, almenys en la part doctrinal, sha de considerar sortit de la seva ploma. Copiem del primer dels treballs esmentats: Per altra part, s innegable que la Metafsica no pot eludir totalment lexperincia [...] Siebeck ha donat proves duna gran habilitat tractant de cercar les bases experimentals de tots els sistemes metafsics ms absolutistes, i s que els problemes brollen primer de lexperincia prpia; el foc despertador de la nostra activitat metafsica s lexperincia viscuda i qualsevol que sigui el punt dalbir en la construcci filosfica, els materials sn sempre trets de la naturalesa (Ibid., pp. 47-48). Per tot seguit afegeix: Aquesta ha estat la visi clara de tots els grans metafsics: la vida de lesperit s quelcom sui generis, irreductible al psiquisme biolgic, car ella s una activitat nova i ser sempre intil cercar condicions materials que expliquin o esclareixin les funcions superiors de la intelligncia (Ibid., p. 53). Posici, com veu el lector, completament contrria a la de Ramon Turr, que negava que en lesperit es mogus res que no fos provocat des de fora. Una activitat nova, diu Serra i Hnter; lnima dels cristians, en suma, sobreposada al cos, governant la vida psquica. Tot aix sortia en el mateix volum de la Societat Catalana de Filosofia on Turr deia que aquesta era muntada per a estudiar una filosofia objectiva de socaarrel. Anem seguint el desenvolupament de Serra i Hnter: Lespiritualisme modern [o sigui, la fe en la metafsica; diem nosaltres] ha dsser una soluci integral dels problemes filosfics. s objectivista i est tan apartat del fenomenisme empric com de lidealisme pur: realisme o positivisme espiritualista, lanomenava Ravaisson, qui el profetitz com a filosofia de lesdevenidor. Per aquest realisme, per ms que sembli paradoxal, no menysprea la collaboraci de lidealisme, com no nega tampoc el valor de la cincia; s un idealisme ms aviat de formaci llatina, idealisme concret i psicolgic, que reconeixent els drets primordials de lesperit, no oblida lexistncia de la naturalesa que lenvolta 154

(Ibid., pp. 60-61). Parlant amb exactitud, lespiritualisme no nega la realitat dun mn exterior al jo ni pretn trobar en les formes individuals inferiors de lunivers, esperits imperfectes, mnades que somnien o energies didntica naturalesa a la del subjecte espiritual; reclama sols per a lesperit, per al pensament, per a les idees la primordialitat que en lordre lgic o destimaci els pertany (Ibid., p. 63). I afirma, acusant una vegada ms la seva posici apologtica: Sabem que la filosofia t una doble funci en la vida de lesperit; una ha dsser una recerca de lAbsolut per a la intelligncia, domini de la Filosofia com a investigaci cientfica; i una altra, la dsser el factor unificador de la cultura; no ha de donar sols una concepci del mn, sin una soluci prctica als problemes de la vida (Ibid., p. 68). I cap a lacabament del treball fa la professi de fe segent: Loposici entre lidealisme i el realisme s en vies dsser superada. La filosofia naturalista i la cincia afilosfica, havien aterrat lharmonia entre el real i lideal, entre el lmit natural de lacci creadora i la visi llunyana dun estat perfecte. La Filosofia, que no dna la ra ni al realisme vulgar, ni a lidealisme subjectiu, ha dactuar sobre les concepcions morals i socials en sentit de tornar lequilibri entre la potencialitat de lnima collectiva, que s la realitat en qu es mou, i laspiraci a superar contnuament lobra humana (Ibid., p. 70). En lEnciclopedia Espasa, en un volum aparegut lany 1927, obligat a cenyir per la limitaci despai, concreta encara ms el seu pensament. La filosofia treballa damunt de dues bases: la Psicologia i la Dialctica. La Psicologia t importncia com a problema de posici excepcional dintre de la Filosofia. Conciliant, per, el mtode psicologista amb una filosofia dels valors afirma: No es posible, pues, ms propedutica que la que fluye de la naturaleza misma del pensar y que excluye originariamente todo contenido material del conocimiento. La Dialctica, la defineix como el uso inmanente de la razn i diu: La doble fundamentacin psicolgica y dialctica, nos pone enfrente de realidades espirituales y de una razn que acta independientemente de la experiencia, aun cuando se puede admitir que el espritu se abre al mundo del conocimiento mediante representaciones de origen emprico. I segueix: Con el simple apoyo o despertar de la conciencia, la razn o actividad lgica emprende una marcha por el mundo de las idealidades con la plena seguridad de su valor o eficacia. Ser si quieren insuficiente para llegar a las cosas, pero haya o no haya otro camino para captarlas, la razn, sus leyes immutables estn all presentes y son las nicas que dan a toda la metodologa aun a la experimental, una garanta o apariencia de valor absoluto [...] Pero adems conclou se encuentra que es una misma la ltima fundamentacin del ser y del pensar, no slo por una generalizacin emprica que nos lleva a los mismos principios reguladores del pensamiento, sino porque en el orden de la existencia, la mxima realidad, Dios, es tambin el principio eterno de toda realidad y existencia. I posant letiqueta definitiva al sistema, diu que la filosofia de Serra i Hnter recuerda en un aspecto exterior el realisme psicolgic de Llorens i Barba, estructurat damunt dun ferm idealisme, un idealismo concreto que entronca estrechamente con el de Leibniz y el de algunos espiritualistas franceses del siglo XIX . No s indiferent de saber que amb aquesta filosofia espiritualista de doble fons idealista i realista, Serra i Hnter va sser el filsof dels obrers lletraferits de lAteneu Enciclopdic Popular, on durant uns quants anys 155

va donar cursos dextensi universitria i on sempre va tenir tribuna oberta. Amb la vaguetat aforstica de la seva filosofia i la tecnologia que donava aparences de netedat i profunditat al seu estil, es veu que servia a aquells obrers una mena de pa de labsolut o del categric pel qual delejaven en aquest mn de falsedat i misria. Almenys, aquesta era la posici de molts dels nostres obrers, en la innocncia encara duna preparaci rudimentarssima i fora embadalida. La publicaci de Serra i Hnter fou molt espordica: conferncies, assaigs, treballs dencrrec, la part ms important dels quals va recollir en alguns volums: dos que porten el ttol de Filosofia i Cultura, datats lun lany 1920 i laltre lany 1932. Lany 1934 va treure tamb un volum daquesta mena sota el ttol de El sentit i valor de la nova Filosofia. A ms, cal esmentar dos petits estudis, no gaire pregons, sobre Scrates i Spinoza publicats a Girona els anys 1930 i 1932 respectivament, i molts dels articles filosfics de lEnciclopedia Espasa, on lany 1914 va entrar de redactor, potser la cosa ms reeixida de la seva producci filosfica.

6. Joan Crexells. Una vida breu in vitro, que s una gran lli
Pel febrer de 1927, arran de la mort de Joan Crexells (desembre de 1926), van sortir a La Nova Revista quatre articles breus i peremptoris dedicats al malaguanyat pensador. Duien les signatures de Josep Maria Capdevila, Mart Esteve, Jaume Serra i Hnter i Llus Nicolau dOlwer i estudiaven respectivament lamic acabat de finar des del punt de vista de les tendncies ideolgiques, del company destudis i de treball periodstic, de la vocaci filosfica i com a hellenista. Encara que es pogus sospitar, sorprn de veure que cada autor li atribueixi una vocaci o unes tendncies diferents. En lltima fase del jove pensador, Capdevila el veu atret per lescolstica i, en canvi, Nicolau el considera lliurat a la filosofia grega i especialment a Plat; Mart Esteve el presenta en el camp del periodisme econmic i abocat a la poltica i Serra i Hnter exalta la seva vocaci per la filosofia i encara ms per lensenyament. I encara ms discrepncies. Arran de la mort de Crexells, Estelrich digu des de La Veu de Catalunya: Els dubtes sobre la prpia vocaci que tant languniaven sempre anaven esvaint-se. Persistia el seu gust pels problemes del pensament, per abandonava per sinceritat intellectual la filosofia sistemtica, que no li portava cap soluci... (Estelrich, Crexells). I Farran i Mayoral, un mes ms tard, damunt de La Paraula Cristiana afirmava: Apassionat dintelligncia i de raonament i, per tant, fonamentalment filsof, la seva passi essencial fes el que fes era la filosofia (Farran, Crexells, p. 67). I en un pla encara ms circumscrit Capdevila el sorprenia els ltims temps de la seva vida girant-se cap al passat (Capdevila, Crexells, p. 102-103); Nicolau el veu projectat cap el futur: El sempre i el futur eren diu els seus camps despeculaci (Nicolau, Crexells, p. 119) 11, i, en canvi, Melcior Font, que en va traar a la Revista de Catalunya una biografia ms completa, sostenia que la ptria viva per a ell era lactual, no la del futur ni la del passat (Font, Crexells, p. 173).
11. No consta en la biografai deixada per l'autor [Nota dels editors de la Histria].

156

Tot aix, tan vast i fins contradictori, en els mateixos moments i sobre la mateixa persona! Com sexplica el misteri? Abans de tot, cal reconixer que tots aquests apologistes coincideixen a considerar Joan Crexells com a un home duna gran puresa tica i duna conducta, si no rgida, neta i transparent. Es pot prendre, doncs, com un cas tpic gaireb experimental. s que cal recordar que la indstria de la casa paterna era la fabricaci de miralls, amb el corresponent establiment de venda, que encara hi s quan escrivim aquestes ratlles lany 1948, a la Rambla de les Flors? Perqu el procs de la seva vida fos ms pur, Crexells es va escaure comptar amb mitjans de fortuna, com Joan Maragall, un altre pur, ni que duna altra mena. La posici que heretava de la seva famlia era suficient per alliberar-lo de les preocupacions econmiques que obliguen sovint a ziga-zagues estranyes. Obeint, per, a limperatiu tic que governava la seva conducta, va voler treballar i viure dels seus guanys com qualsevol ciutad honrat. Amb tot, al nostre judici, el que va contribuir a fer-ne lexemple tpic que anem a considerar foren les circumstncies del moment en qu va fer laprenentatge de la vida. Va nixer lany 1896, aix vol dir que quan tenia deu anys estaven liquidades a Catalunya, en el camp de lesperit, totes les morbositats de la darreria del XIX , filles dun estat dabjecci poltica propici a totes les contaminacions i a tamb cal reconixer-ho a moltes i a voltes saludables rebellies. Aquell mn que es liquidava era el del nostre singular Modernisme, en qu van nixer lOrs i Josep Carner i Josep Pijoan i Isidre Nonell i en qu prosperaven la revista Joventut i el Teatre ntim den Gual, tot plegat en un ambient de misticisme semianarquista. s curis de constatar que daquest mn, Crexells encara en va agafar la verolada teatral, i el veiem, ell i el seu Plades, lntim i inseparable amic de tota la vida, Joaquim Trias, entre els alumnes de lEscola dArt Dramtic den Gual, acabada de crear. Mart Esteve diu que hi va anar per disciplinar el gest i el parlar. Tot podria sser, per si Crexells hagus premeditat aix a divuit anys, com si preveis una futura trajectria, ja no ens semblaria tan pur com pensem. Nosaltres creiem ms aviat, com Josep Maria Capdevila, que hi va anar perqu estava engrescat amb lart teatral i perqu en una cuetada de modernisme es va contaminar passatgerament de Teatre ntim. En canvi, el mn que esqueia de ple al seu moment era en el pla de la cultura un mn sense enterboliments, pel fet senzill que era un mn que es realitzava. Regia els destins de la ptria redreada la poderosa figura de Prat de la Riba, i, per primera vegada desprs de centenars danys, Catalunya governava amb plena deliberaci en el pla de la cultura, repetim els propis designis. No hi havia per qu adoptar actituds trgiques o desesperades. Al contrari, per a Catalunya era aquell un moment franc i ser. Daltra banda, en el mn de fora de Catalunya esclatava la gran tempesta de la Primera Guerra Mundial, que amb els seus terribles llamps i torbonades havia de contribuir a resoldre, de moment, almenys, molts carregaments datmosfera, i podia deixar que es buidessin moltes nafres que llargs segles denlluernament havien amagat. La postguerra que Crexells va viure fou una poca de malalties greus comunisme, crisis econmiques i financeres, crisis morals, feixisme i comenament de lhitlerisme per de malalties franques. Labscs havia rebentat i es veia qu duia dins, lli de preu inaudit per a un filsof que comenava. 157

Les grans etapes de la vida destudi de Crexells sn les segents: a disset o divuit anys, portant ja carrera de professor mercantil, que havia cursat per a correspondre als desigs paterns, va ingressar a la Universitat de Barcelona per a cursar simultniament les carreres de filosofia i de dret, per es va quedar amb la de filosofia per horror als barroquismes del text de dret rom del doctor Daz. La de dret no la va resoldre fins molt ms endavant, desprs del seu segon viatge a lestranger lany 1924. Fou alumne de Serra i Hnter fins cap a vint-i-dos anys, o sigui, lany 1918, que va sser sollicitat per lOrs i va entrar al Seminari de Filosofia. Cal dir, per, que fou un collaborador de lOrs per no un orsista declarat com el seu company de seminari, Josep Maria Capdevila. Per a un home de fora intellectual com Crexells en aquell moment i en aquella normalitat cultural de Catalunya, lorsisme era completament innocu. Fou abans del seu ingrs al Seminari de Filosofia que sescaigu el primer contacte de lautor daquest llibre amb Joan Crexells en una circumstncia que t tamb el seu inters per anar veient el dibuix de la personalitat del nostre pensador. Fou lany 1916, en ocasi dels Cursos de Vespre organitzats pel Consell de Pedagogia, que Joan Crexells es present amb el seu amic Joaquim Trias, antic condeixeble dinfantesa de qui escriu aquestes ratlles per a inscriures al curset de grec que donava Carles Riba. En relaci amb el Seminari de Filosofia i fins un quant temps desprs de liquidat aquest seminari, Joan Crexells va professar cursos de filosofia en els primers i segons Estudis Normals de la Mancomunitat. Lany 1920 va deixar aquests cursos per a fer com a corresponsal de La Publicidad el seu primer viatge a Alemanya, on estudi filosofia grega a la Facultat de Filosofia de Berln. Des dAlemanya va comenar la seva vida periodstica, puix, lector insaciable de diaris, el periodisme semblava una de les seves vocacions en el quadre complex de la seva personalitat. De retorn dAlemanya, abandona lensenyament i entra com a secretari destadstica al Foment del Treball Nacional, sense deixar, per, les tasques periodstiques. Aleshores assoleix una pensi de lAjuntament de Barcelona per a anar a estudiar estadstica a Alemanya i a Anglaterra amb carcter de futur cap del servei en vies de reorganitzaci, crrec que desprs li fou negat. Va estar fora de Catalunya els anys 1922 i 1923 en qu continua la tramesa darticles a La Publicitat, que es va anar catalanitzant en els primers temps de la seva segona absncia. El 16 dagost de 1922 li va sser publicada per primera vegada en catal una crnica poltica que ell havia trams encara en castell. Duia per ttol La crisi de tardor. A la tornada es va dedicar de ple al periodisme i a la traducci de Plat, el primer volum del qual li va sser publicat per la Fundaci Bernat Metge el 1924. Al comenament de lany 1925 La Publicitat li va confiar la direcci de la seva pgina econmica, on en poc temps va acreditar el pseudnim Observer amb qu firmava les seves notes, la primera de les quals duu la data de 7 de mar. Al costat de les qestions econmiques, va fer sovint incursions sagaces i penetrants al camp de la poltica, cap on sembla que anava a decantar-se. Per aix Capdevila podia cloure el seu treball sobre Crexells afirmant, no sense una certa ra: Potser tant com un home de doctrina, perdem un home dacci (Capdevila, Crexells, p. 104). Sn moltes les conseqncies que es poden treure daquest currculum vitae: una mena de procedir per tempteig, propi de les intelligncies sa158

nes i ben nades; una mena de necessitat daprenentatge vital en tots els camps de lesperit, comenant, com Goethe, per laprenentatge dramtic; una tendncia especulativa si s que la paradoxa pot sser vlida en lacci, s a dir, en la vida real; per de fet el que es constata s una fugida de lespeculaci pura, de la metafsica, en suma, que era el cultiu i el treball que hauria calgut esperar duna mentalitat tan clara i tan rigorosa com la seva. s que Crexells va pagar el seu tribut a lesperit dominant de la raa en aquells moments? Aix potser ens ho far veure la recerca de la seva trajectria ideolgica; per nosaltres, a part de levoluci que veurem aviat, ens permetem daventurar que si va deixar els estudis especulatius purs fou tamb perqu va veure que no shi guanyaria la vida. Siguem precisos, i ell mateix, si ens segueix de laltre mn, ens ho agrair. Volem dir que no shi guanyaria la vida de manera honesta i civil a qu t dret un home; per tamb volem dir que el seu treball metafsic espiritualment no li portaria cap guany positiu ni en portaria cap a Catalunya; al contrari, potser hi duria desordre i confusi, si s que arribava a servir dalguna cosa. Seria una mena de moldre en el buit. Per aix lOrs es va inflar. Amb qui hauria pogut sostenir el dileg que implica tota elaboraci metafsica legtima? On era el contraopinant en el qual es pogus apuntalar per a avanar pas a pas en lespeculaci? On era, en suma, lambient metafsic per a respirar-hi una mica? Obeint, doncs als dictats duna ra sanssima, valia ms obrir un parntesi i engrescar-se fora en els partits de futbol a qu es va afeccionar apassionadament; palestra en ella mateixa tan humana almenys com la palestra metafsica i en certs moments vitals, com el que aleshores esclatava a Catalunya, ms humana que una metafsica que no seguiria ning, que seria un soliloqui de manitic. Per deixem-lo parlar ell mateix per si ens aclareix lenigma. Joan Crexells no va tenir temps de publicar cap obra, fora dels dos volums de traducci de Plat; per va escriure nombrosos assaigs i va deixar una tasca periodstica de molt valor. Joan Estelrich i Carles Riba van intentar el recull de la seva producci esparsa per a fer la collecci dobres completes que havia de comprendre tres volums: dos d'assaigs filosfics i un altre contenint una selecta dels articles periodstics. Noms va sortir el primer lany 1933 amb el ttol de Primers assaigs. Els treballs que cont no sn datats, cosa de primera necessitat per a veure levoluci del pensament de Crexells i, cosa ms greu al nostre judici, si sn els primers no sn posats en lordre de les dates de la seva producci. Aix, en aquest volum els editors comencen per lassaig de tesi doctoral que no va sser presentat, puix Crexells no era doctor, el qual treball, de ttol Las verdades absolutas, nosaltres situarem entre lany 1921 i 1922, o sigui, al retorn del seu primer viatge a Alemanya. La primera tribuna filosfica de Crexells va sser la revista Quaderns dEstudi on va publicar articles sobre els filsofs o pisclegs segents: H. Cohen, maig de 1918; R. Eucken, juny del 1918; E. Claparde, octubre del 1918; A. Rihel, desembre del 1918; B. Croce, gener del 1919; F. C. S. Schiller, mar del 1919; Bertrand Russel, abril i maig del 1919. Durant aquesta poca, anterior al seu viatge a Alemanya, tamb va escriure a La Revista, publicaci que desprs de la tornada daquell primer viatge fou la seva tribuna per als assaigs de carcter filosfic alternant amb La Publicidad per als de carcter poltic. Dels treballs publicats a La Revista 159

creiem que cal anotar: La filosofia moderna i el pragmatisme, novembre del 1918; El creacionisme de Leonardo Coimbra, juny de 1919; Coneixement i objecte, una antinmia, abril del 1920; Retorn a lescolstica, juliol de 1921; Anlisi del fonament duna actitud nacionalista, abril del 1922; Nota sobre el feixisme itali, octubre del 1923. De retorn del seu segon viatge, va alternar la publicaci del seus treballs entre La Publicidad i la Revista de Catalunya dedicant a aquesta els assaigs de ms to filosfic. Hi hem registrat els segents: La cincia i el futur, agost del 1924; La histria a linrevs, gener del 1925; Els arguments de Zen dElea, mar del 1925; De Hobbes a Maurras, juliol del 1925; Sobre les emocions de laire, desembre del 1925. s possible que ja en aquesta data comencs a sentir-se de la malaltia que lhavia de dur a la mort i lany 1926, sense negligir les seves tasques a La Publicitat, va passar-lo entre un viatge a Polnia per encrrec del Foment del Treball Nacional, dues estades a la Pestre, lestiueig a Sitges i, ara caic ara maixeco, fins a arribar a loperaci quirrgica que va precipitar la seva mort el dia 13 de desembre a una mica ms de trenta anys dedat. Un miny de la transparncia de Joan Crexells, que va nixer al mn a travs de la poesia pura i pantestica de Joan Maragall (tot semblava un mn en flor i lnima nera jo), la seva primera i ms constant admiraci, havia de declarar-se idealista i, a ms idealista absolut. Aquesta s la posici en qu sens revela encara lany 1919 en el treball dedicat a Leonardo Coimbra quan professava en el seminari orsi, lluny ja de la influncia de Serra i Hnter. Per immediatament el veiem davallar daquelles altures ideals fins a arribar de gra en gra gaireb al terra pla del realisme escolstic. Hom diria que a mesura que els entusiasmes dadolescent anaven perdent lefervescncia el seu esperit fidelssim i lleial anava obeint sense adonar-sen als dictats imprescriptibles de lnima collectiva i anava formulant els postulats que en constituen lessncia amb una identificaci cada vegada ms completa. En altres mots, potser cada experincia nova amb els seus problemes era acusada per ell amb un canvi de posici mental que era un gra ms en lascens cap a la plenitud. Vegem-ho en els propis textos. Diu en El creacionisme de Leonardo Coimbra: Nosaltres amb els neokantians posvem en un curs recent com a valor que determina que un coneixement sigui un coneixement, la puresa, en el sentit platnico-kanti de labsncia de tota sensaci. Per a nosaltres, la realitat s el coneixement, o sia el pensament pur i tot laspecte de la cincia actual no s veritat, no s coneixement en tant que sigui impur (Crexells, Coimbra, p. 161). En el mateix treball glossa Kant amb aquestes paraules: Tot objecte conegut per mi s objecte de coneixement; per tant, jo he dabandonar la idea de saber com sn les coses independentment del meu coneixement... i en un incs afegeix: Observem, per, que fins ara es parlava del coneixement i ara del pensament. Poc sn, per coneixement i pensament la mateixa cosa. La idea de veritat distingeix i domina o que anomenem coneixement. I en qu hom no pot definir ara la veritat com una adequaci amb res exterior al pensament, hom pot i deu distingir la veritat del pensament. La veritat s en definitiva un valor que no conv a tot pensament... (Ibid.). 160

Deu mesos ms tard, desprs de resumir com segueix les tres posicions cabdals en lantinmia coneixement i objecte: 1.) la realitat s coneixement; 2.) la realitat no s coneixement; 3.) la realitat no s coneixement i el coneixement s realitat, fixa la seva posici personal amb aquestes paraules: Duna banda, la nostra ms profunda convicci s que lobjecte sobre el qual versa el nostre coneixement no sexhaureix en aquest coneixement nostre. o s, transcendeix dell. Daltra banda, el nostre raonament ens diu que tot el que podem afirmar dun objecte, dhuc la seva existncia, s un coneixement, o s, lobjecte amb totes les seves determinacions s objecte conegut. La darrera daquestes posicions ens porta a les conseqncies absurdes que la realitat depn del coneixement; que no hi ha altra realitat que la veritat coneguda [...] La primera, en canvi, en afirmar que la realitat transcendeix del coneixement ens ofereix un coneixement sobre alguna cosa, que per definici ultrapassa el nostre coneixement (Crexells, Con., pp. 66-67). Aquest pensar, millor dit, aquest evolucionar in vitro, del jove i honestssim filsof s, al nostre judici, un dels espectacles ms curiosos que ofereix Catalunya de la primera part de segle que estem historiant. Per anem seguint. Sembla que el treball a qu ens acabem de referir havia de tenir una continuaci que no va sortir, almenys damunt les pgines de La Revista, on noms nhem vist la primera part. Per s molt possible que la soluci de lantinmia coneixement-objecte, que volia dir tamb la tria entre dos mons completament adversos en el camp de la filosofia, comports seriosssims obstacles per a Joan Crexells; els nics obstacles que no aborda explcitament, per que en la netedat de la seva vida, gaireb puritana en coses de transcendncia, es veuen transparentar duna manera que ell mateix va voler que no fos mai equvoca. No va sortir la segona part del treball de La Revista, per en realitat fou a base de la dita antinmia que Crexells va elaborar lassaig de tesi doctoral que figura com a primer treball en el primer i nic volum de les obres completes, treball que nosaltres situem en aquesta fase devoluci de la seva filosofia, o sigui, entre els anys 1921 i 1922. s innegable que la fina sensibilitat de Crexells es deixava impressionar per les seves lectures o pel coneixement de nous autors que es pot seguir perfectament a travs de levoluci del seu esperit, per sembla innegable tamb que les lectures o autors que limpressionaven eren precisament els que corresponien a les sollicituds de la seva nima en vies de formaci i evoluci cap a la prpia i definitiva realitzaci. Aix, s possible que fos precisament en linterval de larticle sobre Coimbra i el de lantinmia coneixement-objecte que hagus conegut lobra impressionant del gran filsof austrac Brentano, amb el seu antecedent Bolzano, la filosofia dels quals li serveix de punt de partena per a la notable especulaci del seu esmentat assaig de tesi doctoral Las verdades absolutas. La tesis central de la obra de Bolzano diu que es en realidad la tesis central de este trabajo, es que la verdad de los juicios es algo completamente distinto de su presencia en el espritu del que los piensa. Porque por una parte un juicio verdadero puede ser tan real (puede ser tan pensado) como uno falso, y por otra parte si la nocin de verdad se aplicase tan slo a los juicios pensados, la verdad de una proposi161

cin cesara cuando nadie lo pensara. Como esto es absurdo, hay que reconocer que la verdad es algo que se aplica a cosas distintas del pensamiento real. Hay pues que distinguir entre verdades en s y verdades pensadas. El pensamiento, para ser verdadero, necesita regirse segn las verdades en s. He aqu pues un nuevo a priori lgico, ideal, completamente distinto del a priori de los kantianos (Crexells, Assaigs, p. 30). Com es veu, Crexells es refugia en aquest a priori lgic que salva el valor absolut del pensament i no aniquila la realitat que el transcendeix. Ms avall afirma que lobjecte no sidentifica amb la suma dels seus predicats (producte de la ment) com pretn el kantisme, puix ... los objetos reales son objetos absolutamente individuales, lo cual implica su absoluta inagotabilidad por medio de predicados (Ibid, pp. 131 i seg.). Lo que es fundamentalmente errneo havia dit abans es sostener la dependencia de la verdad de conciencia alguna, ya que como hemos visto la verdad en s no es en ningn sentido dependiente, y mucho menos producto de conciencia alguna individual o general (Ibid., p. 130). La veritat en si per a ell s absoluta i independent, alguna cosa semblant a les idees prototpiques de Plat. I per aix va dient: Los objetos, en verdad, estn en funcin de las verdades [no pas de la conscincia, com vol lidealisme kanti]. De tal manera que el conjunto de verdades sobre un objeto determina lo que es el objeto. Pero en ningn sentido puede decirse que con ello el objeto est condicionado por una conciencia, puesto que la verdad que condiciona el objeto no lo est (Ibid.). En resum, ve a concloure afirmant lexistncia dunes veritats absolutes que sobtenen exclusivament per deducci lgica i la duns objectes que poden sser reals o ideals, condicionndose estos dos grupos de elementos recprocamente (Ibid., p. 132). Aquesta s, al nostre judici, la soluci donada per ell en el seu assaig de tesi al problema plantejat sobre el coneixement i lobjecte damunt les pgines de La Revista. Per no es va aturar aqu. En la conferncia donada a la Universitat de Salamanca amb el ttol de Retorn a lescolstica el primer de mar de 1921, de la qual va publicar un esquema a La Revista el mes de juliol del mateix any, va molt ms enll en el seu realisme. En aquest treball, desprs de revisar les influncies neoescolstiques derivades de lescola de Franz Brentano en la lgica, lontologia, la metafsica i ltica, diu categricament, coincidint amb el llenguatge del doctor Turr: Hom pot resumir les noves tendncies en la proposici: cal tornar a dirigir el coneixement segons lobjecte i no lobjecte segons el coneixement. Res no ens dna dret a creure que el coneixement sigui en cap sentit fonament de lobjecte (Crexells, Retorn, p. 209). I en la conclusi de la conferncia afegeix pel seu compte: Terminarem aquesta exposici fent observar que sovint el mtode escolstic de resoldre un problema i el dels autors moderns s diferent. El mtode de Husserl per al problema ontolgic i el de Scheler per al dels valors morals s intutiu, contrriament als deductius de lEscolstica; el mtode de la nova Metafsica no pot sser altre que a posteriori partint dels resultats de les cincies. La lgica matemtica finalment estn els seus dominis fins a convertir la totalitat de la Lgica formal en una petita regi secundria del seu camp. Resta, per, el fet de certes semblances fonamentals que en porten daltres en el desenvolupament posterior (Ibid.). I acaba el treball propugnant lestudi dels escolstics perqu no es doni el cas una altra vegada dun pensador les semblances del qual amb 162

els escolstics sn molt notables i evidents, com Meinong, el qual en resposta a una crtica hagus de confessar que el seu coneixement de lEscolstica era malauradament molt superficial (Ibid.). I ja no va anar ms enll. No tan sols no va anar ms enll, sin que a partir daquesta declaraci trenca els lligams amb lespeculaci pura amb la metafsica, diem nosaltres duna manera general i quan desprs de tres anys de viatges dexploraci daltres camps dexperincia que els estrictament filosfics torna a parlar de filosofia, ens apareix en uns horitzons i unes perspectives completament canviats. Lespeculatiu, el metafsic podem dir duna manera ms general, sens ha evadit i ens trobem amb un comentador que mira de resoldre amb un tret dhumour o amb una paradoxa la burxa que li fa mal; el recercador apassionat de les veritats absolutes posa ombres descepticisme en les possibilitats de la ra i es rendeix a la realitat irremeiable de les limitacions humanes. Seguim-lo una mica a travs daquesta nova fase de la seva producci. En lassaig La Cincia i el futur, podem llegir: Aquell que deia que la matemtica s com una maleta en la qual no es pot trobar res ms sin all que shi ha posat, tenia ra aplicant-ho no a tota la matemtica sin a tota la cincia. Les demostracions de la cincia tot sovint o sn tautologies o sn matria dopini. El que passa s que moltes vegades no val la pena dopinar en contra perqu la cosa no t cap importncia (Crexells, Cincia, p. 113). I desprs de rebaixar paradoxalment el valor de la cincia diu: Cal que es tingui present que cultura no s quantitat de coneixement sin qualitat i ordre (Ibid., p. 117). En La histria a linrevs, a base de la fantasia de quatre savis que lany 3000 es desplaaven pel cel a una velocitat superior a la de la llum, ref cap endarrera el procs histric de la humanitat. Els quatre savis disserten demostrant que duna fase a laltra la humanitat progressava. En els transports, per exemple, els procediments de la diligncia o de lanar a peu eren ms complexos i per tant ms evolucionats que lavi, etc. La conclusi de Crexells era la segent: Hi ha un cert progrs anant endarrera de la histria. Per totes dues lnies de progrs sn solidries davant de la unitat fonamental de la natura humana (Crexells, Histria, p. 25). En Els arguments de Zen dElea, escomet de front el racionalisme, ms ben dit, la ra que havia posat com a creadora de les veritats absolutes. Diu en el pargraf VII: Un dileg per acabar. El racionalista: Ja veieu, doncs, com totes les coses es resolen segons principis racionals. El problema del moviment semblava que no podia sser enquadrat en els nostres esquemes racionals. Per una anlisi millor del concepte dinfinit ha esvat la dificultat. Ara el racionalista ja no ha de tenir el cop de geni de negar el moviment (que us confessar que era una cosa forta) ni ha de passar per la vergonya de confessar la seva irracionalitat. Amb el temps tot lelement irracional que pugui haver-hi en el mn ser subjecte a principis racionals com ho ha estat el moviment. Tot s qesti desperar. Lempirista: No; el que passa s que a cada dificultat que la realitat us posa, us empesqueu un principi racional nou o en modifiqueu un de vell. No s que amb els vostres principis racionals comprengueu la realitat emprica; s que la realitat emprica us obliga a admetre uns certs principis racionals. Ara mateix, per a poder sotmetre el moviment als 163

vostres principis, us ha calgut dacceptar que en certs casos la part no pot sser menor que el tot. Creieu que us pot satisfer extraordinriament dhaver descobert aix? Creieu que s molt ms racional comprendre el moviment amb aquest principi que declarar-lo racionalment incomprensible? El racionalista: Nosaltres partim duns quants principis racionals i amb ells volem comprendre tota la realitat emprica. Lempirista: Vosaltres partiu de la realitat emprica i en traieu uns principis adequats a ella. Desprs resteu tots satisfets que la realitat sadapta a aquells principis. Els vostres principis racionals ja sn viciats dhaver tingut llur origen en la necessitat de satisfer unes certes necessitats empriques. dhuc si lemprica fos compresa totalment segons principis racionals, no podreu considerar com a pur el vostre racionalisme. Les portes de la realitat emprica no sobren a la vareta mgica del vostre racionalisme. No, no. Cal que la vareta mgica sofreixi una srie dadaptacions i transformacions; que es torni en definitiva una cosa molt semblant a una clau. Aleshores la meravella continua essent de molta utilitat, per perd bona part del que t de meravells (Crexells, Zen, p. 241). Per on sembla definitivament cercar una altra filosofia per damunt de la filosofia que ell havia conreat s en larticle Les emocions de laire, potser lltim dels seus treballs filosfics. Desprs danalitzar la seqncia (o la falta de seqncia) de les seves idees en mitja hora de vol, diu: Lnica cosa particular que tingueren als meus ulls s que confirmaven una tesi meva constant que he exposat en alguna altra banda. I s que malgrat tots els progressos materials i totes les transformacions, les dades amb les quals es resolen els problemes vitals humans sn sempre les mateixes. A travs de totes les modificacions de la tcnica, de tots els progressos materials, les direccions essencials de lesperit hum, instints, passions, emocions, romanen. I afegeix al capdavall: Per molt que facin, els homes no poden sortir dells mateixos. Pensant en aix, jo he iniciat el meu article sobre les emocions de laire amb uns subttols discrets... O sobre el no-res. O sobre la filosofia (Crexells, Aire). No s fcil dexplicar el canvi de to en la filosofia de Crexells desprs del retorn del segon viatge. Diem canvi de to perqu sostenim per endavant que lhome era el mateix i les seves dries eren les mateixes, per alguna cosa o altra molt profunda li havia estat afectada. Serra i Hnter i Capdevila observen que en aquesta fase de la seva vida la filosofia de Crexells guanya en plenitud i en riquesa de matisaci tot el que perd descairament demostratiu. Per don venia la sa que li dna aquesta plenitud? Com hem vist, Estelrich apunta sumriament la necessitat de definir la vocaci i la sinceritat intellectual que lobligava a abandonar la filosofia sistemtica per la seva infecunditat. S, hi havia una part daix en la lleialtat i honradesa i lempria diguem-ho dun cop de Crexells; nosaltres mateixos ens hem afanyat a insinuar-ho perqu el lector es fes crrec de la perfecta normalitat, dhuc en el planer sentit burgs, i de lhonradesa de Crexells, per ara per demostrar lessncia ms ntima de la seva personalitat ens hem dafanyar a dir que aquesta transformaci no era cap claudicaci; era una tctica. Al nostre judici, Crexells no abandonava les seves dries i estava decidit a anar on volia, per havia escollit altres camins i altres procediments. Positivament Crexells havia reculat, 164

potser semblava haver-se evadit i tot del que podia sser la seva missi: enfondir els problemes metafsics a Catalunya i en llengua catalana, per aquesta evasi no havia estat feta per comoditat, cosa que no savindria amb la innegable enteresa del seu carcter i amb lestricta fidelitat a ell mateix. Havia deixat el camp, per no la batalla; cercava simplement loportunitat i la posici millor per donar-la. El lector pot haver comprs que al punt on ell havia arribat en la seva evoluci filosfica havia denfrontar-lo necessriament al problema religis. Acceptada la realitat i la primacia del mn exterior cap realitat no se li podia imposar amb tanta fora com la realitat religiosa. No ser de ms recordar que no va morir pblicament reconciliat amb lEsglsia catlica i no pas perqu no sabs que havia de morir. Farran i Mayoral retreu una conversa amb ell sobre Du i la religi plena de reserves de la part de Crexells (Farran, Crexells). Per sembla evident que podia comprendre que la soluci humana de totes les antinmies i absurditats i irracionalitats noms la donava la religi. Noms la religi podia oferir a cada moment de la histria la plenitud de significaci: aquella qualitat i aquell ordre que ell proposava com a ideal suprem de la vida humana. Per tamb s evident que ell no podia acceptar lexperincia religiosa del nostre pas i de la nostra gent, superficial, externa i acomodatcia i fins utilitria, avalada pontificalment per tota mena dautoritats com una experincia intangible. Per davant daquest problema momentniament insoluble, no quedava desarmat, molt al contrari. El mateix punt on havia arribat la seva filosofia, el reconeixement de la realitat del mn exterior de lempria damunt del racionalisme li presentava una tasca nova a realitzar que era la de refer la seva experincia filosfica a travs de lexperincia de la vida i anar pujant de gra en gra en aquesta experincia, lnica plenament i totalment humana. Va comenar per les disciplines ms afins al seu temperament exacte: leconomia i lestadstica; eren les claus per lexperincia social; per ja hem vist com lafalagava la poltica, potser com experincia humana total. Aleshores hauria tingut possibilitat de refer, de reviure amb tota la fora i la puresa de la seva personalitat lexperincia religiosa i de trobarse, per tant, amb la realitat suprema: Du. Aleshores hauria pogut reprendre les seves investigacions metafsiques en el llindar mateix de la teologia o en el cor de la teologia, com li havia passat amb aquella escolstica a la qual quatre anys abans de morir creia necessari de retornar. Heus aqu explicada, al nostre judici, aquella plenitud i aquella riquesa de matisos que Serra i Hnter i Capdevila trobaven en lltima filosofia de Crexells. Heus aqu explicades les aparents contradiccions, les paradoxes, la mena de joc i les ganes de posar a prova que es descobreixen en aquests textos. Era ell mateix qui es posava a prova; qui mirava daterrar tot el que duia dintil i de fals posant a prova els conceptes aparentment ms slids; era ell mateix qui sexercitava a tractar els fets vitals per a treuren tots els seus continguts a voltes ms posats en clar per la paradoxa o la ironia que per cap mtode de raonament. s aquesta la lli que va rebre en la humanssima Anglaterra, el pas de lempria. Si no tots els anglesos, almenys algunes ments privilegiades li havien fet impressi, entre elles els dos homes que des dextrems antagnics incidien en la humanitat profunda de la seva visi del mn: Chesterton i Bernard Shaw. 165

7. Els deixebles de Jaume Serra i Hnter

Desprs de Joan Crexells, entre els deixebles ms assenyalats de Serra i Hnter cal esmentar Joaquim Xirau, Joaquim Carreras i Artau i Francesc Mirabent. Lefervescent Joaquim Xirau havia rebut de Serra i Hnter la formaci doctrinal i la manera descometre els problemes o qestions filosfiques i amb ella lestil categric i sentencis; tot plegat, per, posat a doble pressi per un grau molt superior de fora temperamental. Joaquim Xirau esponjava la substncia racional de lestil de Serra i Hnter amb cert escreix dimaginaci i transformava en entusiasme apassionat el que per Serra i Hnter era noms quiet enamorament i devoci. Amb aquestes condicions sexplica que la influncia de Joaquim Xirau sobre el jovent fos enlluernant i gaireb arrabassadora. Hi contribuen lart de conferenciar que havia aprs a lescola dOrtega y Gasset, de les maneres del qual era imitador, i tamb lesperit dinnovaci pedaggica rebut possiblement de Cosso, amb qu feia el joc de mans de convertir la improvisaci en espontanetat i activitat lliure. A part daquestes influncies visibles i confessades, lactuaci de Xirau tenia un altre factor ms recndit de polaritzaci; al nostre judici, era el record una mica obsessionat de lOrs, amb el qual semparentava per aquella concuspiscncia derivada cap a lesperit dabsorci i lafany de domini i en el cas de Joaquim Xirau instigada per una mena de necessitat del remenament pel remenament. La influncia de Serra i Hnter sobre Joaquim Xirau es pot seguir sobretot a travs de lobra predominantment histrica, quan no s apologtica o purament expositiva del seu aprofitat deixeble. Sn de revisi histrica: Leibniz. Las condiciones de la verdad eterna, tesi del doctorat de filosofia (any 1921); Rousseau y las ideas polticas modernas, tesi del doctorat de dret (1923); Descartes y el idealismo moderno, publicat lany 1927 essent ell professor a la Universitat de Saragossa, i dhuc el volum al qual volgu donar carcter doctrinal: El sentit de la veritat, Edicions de La Revista, 1929, per a introduir en la fenomenologia de Husserl, sha de valer duna gran i vehementssima cavalcada histrica. Cal tenir en compte que Joaquim Xirau, no sabem per quines raons, no va nixer catalanista com Joan Crexells i no va conviure com ell en la plenitud del nostre moviment cultural, que coneixia ms per defora que pels seus ntims turments; ms aviat havia anat a cercar les aiges de la cultura castellana a les fonts de Madrid, cosa que ja feia temps que entre nosaltres havia caigut en desuetud. Va anar a beure en aquelles fonts i shi trobava b i daqu les seves tendncies grandiloqents i els seus idealismes transcendentals mal casats amb la nostra petitesa. I amb tot, al nostre judici, en laspecte ms definit i personal de la seva filosofia tamb va pagar el seu tribut al geni de la raa: com veurem, dins el seu deler dabsolut netament idealista, el seu afany era conciliar el realisme amb el subjectivisme. En el seu treball sobre Leibniz, per exemple, va a la recerca del carcter absolut de la veritat, per sempre a travs de la dita conciliaci, de la qual fa lobjecte principal de la seva tesi: Cmo es posible diu ell partiendo del pensamiento renacentista y aceptando todos sus excelentes frutos, llegar a una estricta fundamentacin de la objetividad? 166

Leibniz lo intenta. Trata de integrar ambos puntos de vista. Parte de este esfuerzo formidable, es el principal objeto de nuestro trabajo. No obstante, ambas posiciones han llegado hasta nosotros todava irreductibles. Todava hoy el problema fundamental de la investigacin filosfica es resolver la formidable contradiccin construyendo un idealismo objetivo (Xirau, Leibniz, p. 45). I en el volum El sentit de la veritat, desprs dexposar la fenomenologia dHusserl, heus aqu com defineix la veritat: Quan jo dic que he trobat una veritat, vull significar que he trobat una proposici que coincideix exactament amb lsser. La veritat t lloc, doncs, en lsser objectiu. Encara que desprs afegeix: La veritat s a ms alguna cosa que no s enlloc, quelcom dextraespecial. No s tampoc en el temps. Ens negarem en absolut a admetre que quelcom pugui sser veritat i deixar dsser-ho, o al revs que alguna cosa que era veritat pot deixar dsser-ne (Xirau, Sentit, p. 160). Plantejat aix segueix ms avall s possible realment atnyer veritats del tipus de les que acabem de descriure? Un cop establert qu s veritat, hi pot haver, en efecte, un coneixement de veritats? I aqueixes veritats corresponen, en efecte, a quelcom transcendent exterior a la conscincia, real en el sentit ms rigors de la paraula? El temps no ens deixa ni tan sols plantejar aquests problemes. Abans demprendrels caldria insistir encara en laspecte descriptiu, tenint cura de precisar problemes la soluci dels quals es mostra difcil precisament per la dificultat que el seu plantejament suposa. I abans que tot el problema capital per a tot recte filsof, el problema de la conscincia en general i del seu correlatiu lsser (Xirau, Sentit, p. 165). En suma, Joaquim Xirau el que es proposa s resoldre el realisme amb les armes de la filosofia apareguda al mn desprs de Descartes, filsof del qual fa un estudi fora aprofundit en el llibre que hem esmentat ms amunt. Aquest s el guany innegable que representa el pas den Xirau per la Universitat de Barcelona: la continutat amb Serra i Hnter, sobretot quant a la tendncia perfectament definida de filosofar sense labsurda renncia del que el pensament hum ha donat duna manera incontrovertible i fatal del Renaixement en, s a dir, sense labsurda negaci del que som en virtut dun procs que res no pot desfer i en el qual nosaltres, i la nostra vida, des que al mat encenem lescalfador per al bany o la dutxa fins al tomb del commutador elctric a la nit quan ens volem adormir, som definitivament emmotllats. En canvi, quant als procediments, la influncia de Xirau representa un lamentable retrocs. Fill de lEmpord, on lesquerrisme havia ests tant les arrels, rellisca cap a unes vagues i buides ideologies i generalitzacions que solen sser les que sacontenten de parauleria brillant i intil i per dissort, una vegada ms, en estimular la facilitat de lluir a poc preu va exercir una innegable atracci entre la nostra juventut, que daltra banda el professor es va cuidar prou de fomentar amb el repartiment de crrecs i llocs dhonor durant el temps en qu ell va sser gaireb lrbitre de rams molt considerables de la nostra cultura. Joaquim Carreras i Artau, excellent professor, no creiem que shagi significat en treballs de doctrina o recerca filosfica. Sha dedicat, en canvi, a la histria de la nostra filosofia, que s on el trobarem quan tractarem aquest captol de les cincies filosfiques. 167

Francesc Mirabent, un dels deixebles ms fidels de Jaume Serra i Hnter, es va especialitzar, en canvi, en qestions desttica. Es doctor lany 1927 amb el treball La esttica inglesa del siglo XVIII, que va merixer premi. Lany 1928 llegia a lAteneu Barcelons una conferncia emparentada amb la seva tesi doctoral sobre el tema Lescola escocesa i la seva influncia en els filsofs catalans del segle XIX . En aquesta conferncia, declara que per raons personals i privades es mantenia bastant allunyat de lactivitat professional (Mirabent, Esc., p. 113), malgrat que del 1927 al 1933 va figurar com a professor de la Facultat de Filosofia. A ms, els anys 1927, 1928 i 1931 va publicar articles de filosofia a la Revista de Catalunya i lany 1936 lInstitut dEstudis Catalans li publicava en la seva Biblioteca Filosfica el volum De la Bellesa, lobra de filosofia sobre tema concret ms considerable que shavia escrit en catal durant el segle. Tractarem de seguir, doncs, el pensament de Francesc Mirabent a travs del tema de la bellesa i en aquesta obra tan especialment distingida. Lobjecte de Mirabent s estudiar lesttica des del punt de vista filosfic i per aix t cura de destriar-la de la teoria de les arts lobjecte de la qual, diu ell, s preferentment immediat i prctic. Guiat per aquest propsit, es dedica a estudiar lesttica amb els mtodes i procediments amb qu sestudien els altres problemes filosfics, adreats al coneixement de la veritat o els de les qestions tiques referides al b. De la mateixa manera que ha destriat la seva recerca de les que sn prpies de la teoria de lart, tamb defuig les teoritzacions fonamentades a priori en lafirmaci duna bellesa ideal, absoluta i prototpica de la qual diu: Descartada, doncs, per lesteticista la definici de la Bellesa Absoluta, a la qual hom sap que no es pot arribar per cap dels camins de la reflexi espiritual, i si alg diu que hi arriba per una intuci mstica o divinatria, la seva objectivitat especial la fa encara ms incommesurable, noms queda la possibilitat destablir un concepte de bellesa inferit de les dades objectives i subjectives de lexperincia esttica (Mirabent, Bellesa, p. 261.) A travs de la seva obra Mirabent es declara subjectivista i dhuc relativista, si b, segons ell diu: ...conv sortir al pas dels que diuen que tot el que s subjectiu s necessriament tarat de relativisme. Hem dafirmar que hi ha formes subjectivistes que superen tota relativitat. Lestructuraci i abast del judici esttic ns una... (Ibid., p. 132) Heus aqu tot el secret de la seva laboriosssima i a la vegada densa i a voltes espessa recerca. Al nostre judici, i no pas sense una base molt slida de ra, aquest filsof, que rebutjava com a improcedent per a la recerca filosfica el postulat de la bellesa absoluta i prototpica que era el de Plat i el de lesttica cristiana, i per tant el de lesttica de Mil i Fontanals i Torras i Bages, pensadors que dit sigui de passada no cita mai en el curs de lobra i el darrer ni en la bibliografia, no tenia altra dria que cercar el que en la bellesa era absolut i gaireb prototpic. Dit en altres mots, rebutjava el concepte de virtut dormitiva de lopi amb el qual quedava tancat el pas de tota recerca positiva, per no negava que lopi feia adormir i per tant volia anar a la percaa de qu era el que en lopi feia adormir i fins perqu feia adormir. El primer pas per a donar carcter filosfic i positiu afegim nosaltres havia dsser la substituci del mot absolut pel mot universal; calia 168

establir, doncs, el valor universal dels judicis esttics i amb la sola acceptaci daquest mot sassolia primer leliminaci de tot factor mstic, hiposttic o inefable en el concepte de la bellesa, condici essencial per a la recerca, i a la vegada safirmava la seva objectivitat essencial. s per aix que Mirabent nega que la bellesa sigui un atribut exclusiu de lobra dart, o sigui una pura creaci de lartista o de lesperit: afirma lexistncia de la bellesa en la natura, aix s, la fa transcendir de lesperit fins al punt de reconixer que sense la bellesa beguda en la natura no serien possibles ni la creaci ni la contemplaci artstiques, encara que en la declaraci de la bellesa, tant si es tracta dobjectes naturals com dobjectes artstics, sigui sempre decisiva la intervenci de lesperit (Ibid., p. 100). Per, com donar universalitat al sentiment i, per tant, a la matria eminentment subjectiva que constitueix els judicis esttics? Aquest nus del problema, Mirabent el desf amb una clau al nostre entendre excessivament fcil. La universalitat noms es pot atribuir al que s racional, mai al que s exclusivament sentimental, que per definici sha de considerar de natura individual i per tant essencialment subjectiva. Cal trobar el pas per passar del sentimental al racional i Mirabent el troba no fent pujar una escala des del camp del sentiment al de la ra, sin, viceversa, fent-la baixar de la ra al sentiment, s a dir, adoptant el criteri de Serra i Hnter quan afirma que la facultat de pensar primerament s vital i sensible i desprs, ms tard, es fa racional (Ibid., p. 213). I encara: El judici esttic ajuda sens cap dubte al coneixement de les coses i sobretot al de nosaltres mateixos (Ibid., p. 201). s, doncs, en el comer quotidi amb els homes i les coses exteriors i amb els propis pensaments i amb la prpia conducta que sexercita agudament el judici (Ibid., p. 182). I en un altre lloc, afegeix categricament: En realitat, el sentiment s un suport del judici (Ibid., p. 136). Aleshores, la diferncia entre el judici esttic i el judici racional no seria qualitativa sin de grau o de composici i per tant els judicis esttics com els judicis de ra foren suceptibles del mxim valor universal possible (Ibid., pp. 17, 258, passim). Aquest deler dobjectivitat i de racionalitat del nostre filsof en els judicis esttics, no es pot emparentar amb la doctrina del doctor Torras i Bages que atribua a la ra el nord i guia de la producci artstica? No shi emparenta, en canvi, en la negaci insistent duna realitat sobrenatural i absoluta (Ibid., p. 257) com a recolzador del concepte de bellesa. Per a ell, aquest concepte es troba experimentalment, per lanlisi de la prpia conscincia, amb la qual cosa la seva filosofia fuig de les abstraccions metafsiques i semparenta encara una vegada amb els nostres vuit-centistes, com Llorens i Barba i Mil i Fontanals; s a dir, tot analitzant el concepte filosfic de la bellesa, el nostre subjectivista acaba per incidir en el pla filosfic estricte i real dels nostres mbits vitals, no pas excessivament generosos potser encara ms limitat del moment que li lleva el recurs del sobrenatural. Seguim-lo en les seves consideracions i a la vegada el lector es podr fer crrec de les condicions del seu estil, que ens veurem obligats a comentar: Sense crear mons fabulosos, sense sortir de lexperincia humana, Scrates ha fet sentir el valor exemplar dels ideals. El cam filosfic no s el de cercar-los ms enll de nosaltres mateixos en una realitat 169

sobrenatural i absoluta que en el curs de la histria del pensament filosfic acaba per sser la mxima creaci del subjectivisme sin que s el de descobrir-los en el si de la nostra conscincia, on indubtablement trobarem que germinen formes espirituals dotades duna perdurabilitat comprovable a travs de les transmissions millenries. Elles contenen, possiblement, el secret de la nostra relaci amb Du. Elles sn les arrels dels nostres ideals. s aquest fons miraculs i simple que Scrates posa davant la nostra mirada espiritual... (Ibid., p. 257). s a travs de prop de tres-centes pgines daquest estil laberntic i no pas mancat de tpics que cal seguir el pensament amagads de lautor daltra banda, tampoc massa complicat ni atrevit. Pere Coromines, el padr de lobra dins lInstitut dEstudis Catalans, li retreu en el prleg una actitud massa humil i massa modesta en la conclusi (Ibid., p. XV) i aix que, de tant en tant, com hem vist en el pargraf transcrit, no deixa de dir coses fortes. Per la fora, com es pot sospitar, s en el pensament que cal cercar-la. El treball de Mirabent s, malgrat tot, fet a conscincia. s la sedimentaci pacient de molts anys de lectura i meditaci, tot al revs de les llampeguejants intucions de Joaquim Xirau, massa gils i lleugeres al costat de les consideracions excessivament montones i feixugues del nostre recercador de les bases filosfiques de la bellesa. I amb tot, malgrat el pes del llibre de Mirabent, pel que fa a la netedat tcnica, que es tradueix en la precisi del llenguatge, cal votar a favor de Joaquim Xirau.

8. La filosofia eclesitica
[Lapartat 8 correspon al Llibre XX. Collaboraci de lEsglsia al moviment cultural de Catalunya durant el segle XX , pp. 419-445 (apartats a i b) i pp. 101-105 (apartat c).]

a) Filosofia i Cincies afins Durant aquest segle lEsglsia catalana i tot Catalunya amb ella han estat en lexpectaci de lhereu de Jaume Balmes. Al comenament de segle entre els clergues joves semblava que Frederic Clascar era prou fort per a recollir la preada herncia, per aviat es va veure que derivava cap als estudis bblics i a les tasques de pietat. El doctor Torras i Bages, de la generaci ja madura, shavia situat ja en un pla de pare de lEsglsia per a poder-lo considerar especialitzat en les disciplines filosfiques. El pare Casanovas va sollicitar tamb latenci dun instant com a futur filsof de la nostra Esglsia; desprs dell, no es va significar cap ms personalitat com a possible filsof fins a lany que el doctor Carles Card va arribar a Barcelona. Humanista i publicista eminent, Carles Card, que possea condicions immillorables, tampoc no va satisfer lexpectaci catalana. El carmelita Josep Maria Llovera den del 1910 fou tingut per una intelligncia poderosa i, considerat i tot com a home de mltiples possibilitats, hom no deixava desperar-ne grans aportacions a la filosofia, que tampoc no es produren. Lany 1916, duna manera ben impensada, lEugeni dOrs va inventar un gran filsof eclesistic. Era el pare del Cor de Maria Josep Puigdes170

sens, professor de la Universitat Pontifcia de Tarragona, que o shavia engrescat amb la filosofia orsiana o aquest lhavia entabanat en les visites que li devia fer a la secretaria de lInstitut dEstudis Catalans, i el bon pare Puigdessens va aparixer lany 1916 en un curs en la srie de Cursos Monogrfics dAlts Estudis i dIntercanvi, sobre el curiosssim tema Assaig dun comentari aristotlic a la Doctrina del Seny. Era molt difcil que el pare Puigdessens plagus a linventor daquella famosa doctrina, per el seu nom, encara que envoltat duna certa rustiquesa filosfica i personal, va sonar com una esperana que no va tardar a esvair-se. Cap a lany 1923 fou lagilssim Joan Tusquets qui va tornar a desvetllar les esperances, fins de personalitats tan eminents com el pare Miquel dEsplugues. De seguida es va veure, per, que li sobrava agilitat per a una obra seriosa i que en realitat pagava amb habilitat el que calia que fos pregon i slid. Cap als ltims temps hom esperava molt dun vigat que havia anat a parar al Seminari de Tarragona: mossn Miquel Vilatim. Malgrat tantes esperances fallides, cal fer constar que als seminaris i als noviciats dels ordes religiosos sestudiava filosofia de bo de bo. Fins que Serra i Hnter (i T. Carreras i Artau, a la seva manera) van organitzar els seus ensenyaments a la Universitat de Barcelona, els seminaris i els noviciats eren les niques institucions de Catalunya on sensenyava filosofia. I els alumnes, futurs sacerdots, en sortien plens i sovint debutaven en les lletres amb temes de filosofia, que eren els que els havien atret. Ns una prova el fams Certamen dEstudis Eclesistics fet pel mes de juny de 1907 al carrer de la Canuda possiblement en el local de lAssociaci dEclesistics. Fou organitzat per les entitats Acadmia Catalana dEstudis Filosfics i Instituci Catalana de Filosofia, en realitat, mossn Pou i Batlle, aleshores instigador daquell moviment. Encara que diu destudis eclesistics, en realitat va sser un certamen de filosofia i sobretot de lullisme, ra per la qual lacte de repartiment de premis va sser presidit pel canonge de Palma de Mallorca Josep Miralles Sbert, el futur bisbe. Shi van repartir una trentena de premis i la nota de La Veu de Catalunya esmenta un dels premiats, fra Francesc de Barbens, com lesperana dun gran savi. El seu treball duia per ttol Les teories dHerbert Spencer refutades per lespiritualisme de les escoles cristianes. Van tenir premis Llus Carreras i Mas, Josep Tarr i Sans, Joan Aviny, Corts Peyret, etc., entre gent posteriorment coneguda. Mossn Jaume Barrera a La Veu de Catalunya del dia 10 de juny parla daquest certamen com de lalba de la filosofia catalana; lacte no es va repetir mai ms i les dues entitats patrocinadores sesvaren com el fum. Com sexplica, doncs, ja no que no torns a sortir el segon Balmes, sin que la desorientaci fos tan gran que homes de seny slid com mossn Clascar o el pare Puigdessens es deixessin enganxar en la teranyina de la filosofia orsiana i figures de tanta magnitud com el canonge Llovera i el doctor Carreras sengresquessin amb el garbuix de la filosofia del doctor Turr? Aquests eren els fets en la seva realitat nua. De tants filsofs com havien passat per les aules de seminaris i noviciats i hi havien fet els seus set o vuit anys, entre filosofia i teologia, el dia 17 de gener de lany 1923 els organitzadors de la Societat de Filosofia, un exnovici caputx que no tardaria gaire a ser mossn Bordoy Torrents i dues de les ms grans personalitats de lEsglsia catalana, els ja esmentats doc171

tors Llovera i Carreras, no en van trobar cap de digne de figurar en una societat destinada a conrear una filosofia objectiva de socarel, lnica que es tolerava en els centres eclesistics. I no devia sser un oblit, perqu la societat, en les sessions segents, pensant-hi molt de segur, va nomenar dos seglars ms i un sol religis com a corresponent, lnic que tingu la societat, el pare Bartomeu Xiberta, professor al Collegi Internacional de Sant Albert, a Roma. Nosaltres, com hem dit en un altre lloc, formvem part de la instituci, per es va escaure que aquell any el primer i nic que va funcionar vam estar malalt fora de Barcelona. Podem considerar el curis fenomen com un fet estrany a nosaltres. Si llegeixen aquestes ratlles alguns dels intellectuals sobrevivents, potser somriuran i veurem dibuixat en el seu somriure el mot coterie o, en catal, capelleta. S, no ho neguem, en la constituci daquella societat hi hagu certa part de capelleta, per aix no lleva el qualificatiu de misria a la nostra filosofia eclesistica i general daquells temps, sin que ms aviat el referma. Quin mn filosfic tan pobre i baixet no deu ser el que en la seva nica societat, en la seva primera Societat de Filosofia desprs de mant fracs, en la societat creada per lentitat cientfica ms responsable de la terra, tolera la capelleta? Nosaltres tenim la sospita que segles a venir, mirant a distncia lespectacle de la nostra filosofia eclesistica noucentista, hom rebr una impressi molt semblant a la que ens fa avui a nosaltres la filosofia eclesistica setcentista, amb les seves fantstiques renncies, amb les seves insensates adhesions amb la seva absoluta manca de nord. Amb un mats de diferncia, per. En el segle XVIII lenfonsada del joc de logomquies que aleshores sentenia per peripattic, arrossegava en el seu sorolls daltabaix tot el que tenia dexcellent la filosofia medieval amb sant Toms i tot, i en canvi, a les portes del segle XX, lEsglsia, refeta de les escomeses dels dos darrers segles i convenuda de lerror que representava abandonar el castell fort de la seva filosofia, on tenia encara les millors defenses, tornava cuita-corrents a sant Toms. El retorn a sant Toms era lalerta vigilant que llanava Lle XIII el dia 4 dagost de 1879 en la seva encclica Aeterni Patris, mot dalerta que els seus successors van repetint amb insistncia apressant daleshores en en la guerra latent que no cessa. Per aquest mats de diferncia no lleva que els nostres filsofs eclesistics i parlem especialment per Catalunya en sortir del castell fort de sant Toms i trobar-se en plena trepidaci de la vida moderna no es sentissin marejats com aquell pastor que no havia estat mai a ciutat sentia el vertigen del trnsit i ms que tot lobsessi dels rails, lacer dels rails, la parallela infinita dels rails i lentreteixit de fils en laire que els acompanya, coses que el ciutad avesat ni veu tan sols. Per aix hem pogut comprovar que els innombrables filsofs que els seminaris enfornaren contnuament durant aquest segle anaven desertant un a un el mn de la filosofia per a refugiar-se al mn ms segur i ms inatacable de la pietat, o queien en inexplicables embadaliments amb el primer prestidigitador o xerraire de mercat. Va sser de fora dels seminaris que gaireb a la darreria de lpoca que estudiem va nixer, com veurem aviat, una reacci prou vigorosa per a reivindicar la filosofia entre els homes dEsglsia i obrir-li un mn de possibilitats. 172

En realitat, abans del moment a qu ens referim una retirada prudent era la millor actitud que els clergues podien prendre; puix molts dels que agafaren la ploma per filosofar no feien res ms que abandonar-se a la reacci instintiva descometre el que duna manera o altra sortia del motlle estret en qu llur vida havia estat plasmada. Per aix la major part de la nostra filosofia eclesistica fins ben entrada la tercera dcada del segle, en lloc delevarse al pla de les consideracions desinteressades, lnic en qu el dileg cientfic es pot produir, semblava que no tingus altra missi que escometre sistemticament el contrari negant-li el pa i laigua, involucrant per defensar lequilibri perdut la prpia apologia en lapologia ultrancera de la filosofia de lEsglsia. s molt possible, doncs, que lhistoriador futur, entre la filosofia eclesistica catalana del segle XVIII i la de la primeria del segle XX no hi vegi ms que un cim isolat: Balmes, un dels pocs filsofs eclesistics catalans amb prou vigoria per a posar la filosofia de lEsglsia a prova de tots els problemes de la filosofia moderna que li van sser assequibles. Hom podria objectar que els problemes de la filosofia de lEsglsia a Catalunya sn en essncia els que lEsglsia tracta fonamentalment aqu i arreu. En el fons, qui ho pot negar? Per, al nostre judici, el que mancava a la nostra era aquell punt de ductilitat sense el qual la filosofia de lEsglsia no posaria laccent en el que lEsglsia t de ms profundament hum i durador. Cal no oblidar que tota filosofia closa o absoluta s essencialment racionalista, per ms que postuli la realitat del mn exterior i vulgui fonamentar els seus mtodes en lobservaci. En conseqncia, pot ben succeir que dhuc la filosofia capa de concloure que la realitat externa s un producte de lesperit pugui sser, en el fons, ms objectiva que la que postula el realisme rudimentari de lexperincia ingnua, si en les seves conclusions segueix les petjades de la cincia, la gran perseguidora de la realitat del mn exterior, tan difcil de reduir o de precisar amb carcters definitius com vol la filosofia perennis. Pot ben succeir, repetim, que si en la filosofia dita subjectiva sarriba a aquella anullaci de la realitat que condu al mecanisme iniciat amb Descartes i que t la seva culminaci en els temps de Kant, no se nhagi de fer retret a la filosofia, com Meyerson ha demostrat sense moures del camp de la cincia, sin a la mateixa cincia i a la manera dsser inherent al pensament hum: El mecanisme i la seva ltima conseqncia, la reducci de la realitat al no-res diu, forma part integrant de la cincia: i s que aquesta, en efecte, no sabria sostreures a la dominaci del principi didentitat, que s la forma essencial del nostre pensament (Meyerson, Id., p. 287). Per aix, una filosofia que segueix el procs dificilssim i sempre escpol de la descoberta de la realitat i shi adapta de prop no se la pot acusar de subjectiva, ni que en un moment donat, operant amb el material que la cincia li doni, postuli com a realitat nica lactivitat creadora de la ment. No s subjectiva excepte que daquesta conclusi en faci un absolut o un dogma nic, cas en el qual es mereixer de ple lacusaci de racionalista doblada encara de subjectivisme, acusaci que seria evidentment injusta si aquesta filosofia estigus disposada a rectificar els seus postulats dacord amb les dades de lexperincia, representada en aquest cas per la cincia, aquella rgle daction qui russit, au moins 173

gnralment, com deia Poincar amb una punta de pragmatisme (Poincar, Valeur, p. 218). No s per aquest cant que la filosofia de lEsglsia pot acusar la filosofia que neix amb Descartes en coincidncia amb el naixement de la cincia moderna perseguidora de la realitat externa, sin per un altre de molt diferent. Al nostre judici, lha dacusar de no reconixer les realitats del mn espiritual o, si es vol, les realitats sobrenaturals que constitueixen els grans dominis, els dominis gaireb exclusius i encara avui invulnerables de la filosofia de lEsglsia. Les eines que calen per a penetrar en aquestes regions no sn les que calen per a escandellar el mn de lextensi i de la quantitat establert per Descartes; sn precisament les eines, o les claus, que lEsglsia t en les seves mans i que noms la seva filosofia s capa de definir. Per aix, hom pot afirmar que al comenament daquest segle la nostra filosofia eclesistica es trobava en una fase negativa que potser lEsglsia dels altres pasos havia superat. En efecte, no costa gaire de veure que a Frana, amb lInstitut Catlic de Pars, amb Solesmes, amb el moviment capitanejat pels dominics; a Blgica, amb Lovaina i el cardenal Mercier; a Itlia, amb la Universitat de Mil, etc., lescolasticisme tornava a trobar els seus propis camins; prenia altra vegada la iniciativa i no es limitava a fer els gests que li imposava la iniciativa dels contraris. Aix, a part el retorn a Aristtil representat a ustria per la filosofia de Bolzano i Brentano, Jacques Maritain, en una conferncia donada a Roma el 19 de mar de 1934 sota el ttol de Science et Sagesse reconeix tamb el nou moment de lEsglsia amb paraules com aquestes: Certes, il nest pas question de revenir au moyen ge, ni de rcuser limmense et magnifique dveloppement des sciences au cours des derniers sicles. Au contraire, le probleme propre de lge o nous entrons, sera de reconcilier la science et la sagesse dans una harmonie vitale et spirituelle (Montclar, Ent., p. 137). Hem distingit duna manera especial el comenament de segle perqu ja hem dit, i no ens dol repetir, que ms endavant, entrada ja la tercera dcada, la filosofia eclesistica, enduta pel moviment general de cultura mogut pel catalanisme, no sols adquireix els mtodes de treball capaos de retornar-li la perduda confiana i, amb aquesta, el sentiment de la personalitat prpia, sin que comena a sentir la joia i loptimisme de lactivitat creadora, i comena a realitzar els vells continguts pregons en una obra de filosofia original que hauria pogut considerar-se com lalba dun dia nou per a la filosofia de la nostra Esglsia, si la trencada sagnant de lany 1936 no hagus convertit el dia prometedor en nit plena de malastrugances. Perqu el lector es faci crrec del vol que prenia la filosofia eclesistica catalana desprs de lany 1925 exactament lany de laparici gaireb simultnia de les tres grans publicacions: La Paraula Cristiana, Criterion i Analecta Sacra Tarraconensia, farem una relaci de treballs i dautors apareguts en les tres publicacions esmentades. Abans, per, per tal de documentar una mica les nostres afirmacions, anirem seguint el rastre del pensament filosfic dels nostres clergues a travs del vell esperit que encara cuejava i que mai no va sser eliminat del tot. El pare Puigdessens en el primer nmero de Criterion, diu paraules tan poc filosfiques com aquestes: En veure les violncies, contorsions, estiraments que del Re174

naixement en quasi tots els filsofs infligeixen a la ra, com si aquesta es caragols sota un flagell invisible i sofrs dolors de part per a treures de les entranyes una feble teranyina que un altre pensador escombrar, i es compara aquest treball de Ssif amb laugusta serenitat amb qu un Plat, un Aristtil, un Sant Toms basteixen construccions grandioses que encara avui saguanten, hom no pot menys de pensar que la ra est sofrint un cstig per qualque pecat original. Aquest pecat s lorgull que va infestar la filosofia ja en el primer instant de la seva concepci (Puigdessens, Dec., p. 26), s a dir, potser el mateix orgull o urc, si es vol, amb qu sexpressa el pare Puigdessens. El senyor Bordoy Torrents, desprs mossn Bordoy Torrents, home duna abstracci tan profunda i espessa que perdia de vista tota mena de realitat i muntava amb un detall derudici fantstica i feixuga a lensems, els mons ms feixucs i fantstics, heus aqu com sexpressa: Lidealisme comena a sser una veritable runa. Els seus cabdills Croce i Gentile han estat tractats pels seus mateixos deixebles de farsants, fariseus i comediants. Des de llur camp han hagut de reconixer la fora i puixana successives de la Neoescolstica italiana i els encertats cops de mall que ha donat i donar encara a lidealisme itali desprs dhaver liquidat el positivisme. Per altra part, i ja ho havem dit en altres ocasions, el mn marxa a grans gambades vers un discret medievalisme; la filosofia tomista conquista rpidament els esperits ms elevats dEuropa (Bordoy, Dem., p. 81). Com que tot aix era gratut, no s gens estrany que sigui contradit per gent del propi camp de lengrescat panegirista. Poc temps desprs el pare Miquel dEsplugues, home al qual res dhum no li era ali i dun gran idealisme prctic a la catalana, veu el mn completament al revs. Fou en ocasi del seu treball, Per una major eficcia de la filosofia cristiana, que va dedicar un llarg pargraf a glossar el tema segent: En conjunt el viure modern s advers a la vida cristiana. Comena dient: No s cap revelaci de laltre mn. Ms aviat s una constataci banal digna dsser analitzada. Notis b que no parlem del pensament filosfic o no filosfic dels nostres dies. Parlem principalment del conjunt del viure, el qual de tota manera prov duna filosofia adversa a la nostra filosofia. s ella que informa i intoxica el viure modern (Esplugues, Ef., p. 298). Va sser aleshores que es van deixar les vaguetats i les generalitats del tipus que acabem dexposar i els nostres filsofs cristians van comenar de perdre la por als rails del tramvia i de cara a la realitat de les coses van comenar de fer investigacions concretes, primer en el camp de la histria, on tothom pot treballar concretament, per tamb i fora sovint dins el camp mateix de la filosofia. Ara b: posada en aquest carril, cap on anava la nostra filosofia escolstica? Encara el pare Puigdessens tracta qestions bizantines: No cal dir que descartem lexplicaci simplista, que lenteniment no disposa sin dun cabal de forces limitat. Tamb en sn delimitades les forces motrius de lliga i tanmateix vola platxeriosament, i sovint ateny amb un lleuger esfor altures formidables. Nestan convenuts? l seguint un mateix tarann va dient: Tal s la idea dassimilaci, idea que parpalleja ja en lalba de la filosofia grega, que arriba al zenit en lescolstica i que ms o menys emboirada en les modernes gnoseologies no seclipsa mai del tot (Puigdessens, Dif., pp. 28-29). 175

Amb el doctor Joan Baptista Many, professor al Seminari de Tortosa, les coses prenen un altre aire. Vegem-ne un exemple pel que fa a les espcies intelligibles, aquelles espcies de les quals Menndez y Pelayo diu: Desde Gmez Pereira ac, apenas hay filsofo escolstico de alguna talla que las defienda (Menndez y P., Ciencia, III, p. 70). Many impugna el pargraf de la Filosofia fonamental on Balmes les nega amb aquesta conclusi: Supuesto que esa conciencia, en su indivisible unidad, comprenda toda la variedad de los fenmenos internos, no alcanzo por qu la actividad intelectual del alma no podra referirse a todo cuanto ella encierra de activo o de receptivo, sin que sea necesario fingir especies que sirvan como de correos para comunicar a unas facultades lo que est sucediendo en las otras (Balmes, Fil., III, pp. 76-77.) l aleshores Joan Many, no sense un gran sentit filosfic, no pas inferior al dels fsics que inventaren lter per a explicar el fenomen de la transmissi de la llum, ve a dir: si no es presenten altres clarcies, com queda tot el sistema escolstic? Per escoltem-lo ell mateix: La unitat indivisible de la conscincia? Evident; un fet experimental. Per un filsof espiritualista [subratllem nosaltres] per a conciliar-ne la possibilitat amb el seu ideari ha dexposar prviament com els fets sensibles entren o poden entrar directament en la conscincia intellectiva. I afegeix: El sistema escolstic t el mrit dhaver-se preocupat amplament i a fons de la dificultat esmentada; per no havent trobat una soluci natural i adequada, deix la lnia recta de la simplicitat balmesiana, i adopt la corba complicada de lintellecte agent i de les espcies intelligibles per tal dexplicar i justificar el pas de lordre sensitiu a lintellecte, obeint sempre amb lgica severa als seus principis metafsics: la potencialitat de lintellecte i la impossibilitat de reduir-lo a lacte per uns agents dordre sensible (Many, Gnos., p. 62.) Per el quid de la filosofia cristiana s veure com es comporta davant de la fsica, la seva esca de contradicci. Naturalment, qui diu fsica diu metafsica. Perqu la tragdia grossa de la filosofia cristiana s que amb les seves prpies eines de treball, li enfonsessin el propi sistema metafsic, un dels pilars mestres de la seva filosofia, s a dir, limitant-se a maniobrar la doble realitat postulada per la filosofia escolstica, la del mn intellectual, posada en joc per Kepler en funci del nominalisme escolstic a base de linstrument matemtic, i la del mn exterior blocat i penetrat per Galileu a base de leina tamb escolstica de lobservaci o comprovaci experimental (i combinats desprs tots dos instruments pel geni formidable de Newton) no sols shagus obert el cam per a un adaequatio rei tan inestable i tan diferent de lescolstic com el que caracteritza la cincia moderna sin que hagus pogut provocar la ruptura, millor dit la reforma cartesiana, de molt ms abast i molta ms transcendncia que la reforma luterana. Perqu si s evident que Descartes representa una mutaci, tamb ho s que aquesta mutaci t les seves arrels i la seva base de preparaci en la mateixa filosofia escolstica, posada en funci. Maritain retreu a Descartes la seva vasta ignorncia de la filosofia grega (Maritain, Rev, p. 238). No la necessitava per a res. En tenia prou amb la fe en la ra; amb la fe en lordre fonamental de la natura; en la fe, per tant, en la doble realitat del mn, la material i la de lesperit i tot aix ho havia rebut de la filosofia medieval. La fe en la ra diu Whitehead s la confiana que la natura ntima de les coses les lliga en una harmonia 176

que exclou larbitrarietat. s la fe que a la base de les coses no hi hem de trobar cap misteri inexplicable. La fe en lordre de la natura que ha fet possible el creixement de la cincia com un exemple particular duna altra fe ms profunda (Whitehead, Science, p. 31). Doncs b, aquesta fe base de la cincia era un producte escolstic, com diu el mateix Whitehead: No penso, per, haver posat encara en relleu la ms gran contribuci del medievalisme al moviment cientfic. Vull dir la inexpugnable creena que lincident ms petit pot sser correlacionat amb els seus antecedents duna manera perfectament definida, obeint principis generals. Sense aquesta creena el treball increble dels cientfics hauria estat completament debades (Ibid., p. 23). I s encara amb aquesta creena i amb la necessitat dexplicaci com diu Meyerson, s a dir, la necessitat de reduir el mn a un sistema racional i congruent, tamb de font estrictament escolstica, que opera la cincia moderna en les seves vastes evolucions i inquietuds. Andr Metz, parlant duna visita dEinstein a Meyerson, retreu les paraules segents del creador de la relativitat: Aix, doncs, deia, aquest dimoni de lexplicaci, que jo havia remarcat en Descartes i en tants altres i que mhavia semblat tan estrany, daquest dimoni, doncs, jo mateix tamb nestic posset? Heus aqu una cosa que estava a cent lleges de sospitar. Doncs b, he llegit el vostre llibre (La dduction relativiste), i ho confesso, mheu convenut (Metz, Meyerson, pp. 179-180). Paraules que he sotms a Einstein diu Andr Metz i de les quals ha autoritzat la publicaci. Doncs b, aquest dimoni de lexplicaci, amb les seves especials caracterstiques, que perduren duna manera gaireb fatal, ms que no dels grecs venia de sant Toms. Sigui com vulgui, per. Descartes va significar una ruptura, una profundssima i sobtada soluci de continutat de la qual la filosofia cristiana encara no ha revingut del tot. El mateix Maritain retreu tamb a Descartes el menyspreu de la filosofia escolstica, que mai no havia volgut aprofundir (Maritain, Rev. p. 238). No lhavia aprofundit en la lletra, perqu en tenia prou, com diu Brunschvicg amb el record de lestupefacci que havien causat a lescolar de la Flche uns mestres segurament respectables, els cabells dels quals shavien tornat blancs sense que llur esperit hagus madurat. Autmats ensinistrats a repetir com un eco unes llions apreses en altre temps, es vanaven de poder copsar lsser a travs duna srie de generalitats verbals, ullprenent-se ells mateixos en una perptua petici de principis (Brunschvicg, ges., p. 2). Per Descartes, en aquell segle en qu a Frana es van aterrar tants fantasmes, va robar a lescolstica les eines formidables de treball de qu ella mateixa ja no es sabia servir. La prova crucial de la filosofia eclesistica en la renaixena daquest segle com en el segle XVIII s la manera com rebia la fsica o shi acostava. Com era desperar, desprs de totes les experincies rebudes den del segle XVIII, la conducta dels nostres filsofs eclesistics no ha estat tan primria i irreflexiva com la dels filsofs daquells temps. Tamb shan trobat amb una gran revoluci del mn fsic la de la troballa de la fsica electrnica, lligada amb la fsica relativista i la quntica per, en realitat, perqu en tinguessin conscincia shavien de produir dos fets fonamentals: el canvi de clima cultural i cientfic operat per la renaixena de la llengua amb el consegent desvetllament de la conscincia de la personalitat i una certa generalitzaci de les noves idees en el mn de la 177

cincia seglar, cosa relativament tardana si es t en compte que del 1895 al 1900, que es feien els descobriments dels raigs X, de la radioactivitat i de la teoria dels quanta, la nostra cincia vivia en la ms beatfica ignorncia. Fins a lany 1922 Resea Eclesistica no tradueix un article dun eclesistic, litali G. Gianfranceschi, que parla de les noves teories. A partir daquest moment, pels indicis que tenim, sn molts els clergues o regulars (a part els jesutes, que lany 1905 establien el seu Observatori de Fsica Csmica) que sinteressen pels problemes que agiten el mn de la cincia i fan esforos isolats per penetrar-los. Desprs de lany 1925, en el moment de laparici de les grans publicacions suara esmentades, els nostres clergues en comencen a parlar pblicament. En la relaci que farem al capdavall, el lector veur els noms dels qui shi van interessar duna manera ms o menys autoritzada i continuada, per per a fer-nos crrec de com la nostra filosofia eclesistica entrava en relaci amb aquells problemes tan ardus, ens fixarem noms en dues de les figures que ms autoritzadament els varen tocar: el pare Ignasi Puig, jesuta, i el pare del Cor de Maria David Garcia, que no era catal, per que hem desmentar com a nostre perqu va viure aqu o va trobar aqu el clima on expansionar-se. I com que les primeres armes, si no ens equivoquem, les va fer el pare Garcia damunt la revista Criterion, la consideraci daquestes dues figures ens dir com envestien el problema de la fsica moderna les dues congregacions que ms especialment socuparen de matries cientfiques. Del pare Puig, noms en coneixem dos treballs cientfics publicats en les revistes catalanes. El problema de la unitat de la matria i Ledat de la Terra, (tots dos sortits en lAnalecta Sacra Tarraconensia) anys 1925 i 1931, respectivament. El primer daquests treballs s una memria presentada al Congrs de Cosmologia reunit a Roma pels jesutes loctubre del 1924 per posar en relaci treballadors de tot el mn i per estudiar la concordana de les modernes cincies fsiques amb la tradicional doctrina escolstica dAristtil i sant Toms. El pare Puig en aquesta memria fa una exposici completament objectiva dels fets cientfics i en la conclusi pretn demostrar com, dhuc acceptant aquests fets com a exactes i definitius, queda sempre, en el marge immens per descobrir, el camp invariable on la filosofia perennis planteja lessncia dels problemes filosfics. Diu per exemple el pare Puig, en lepleg: 1. r Referent a la unitat de la matria, sembla no del tot desproveda de probabilitat la sentncia que ensenya que els toms es componen delectrons i de protons amb inclusi formal; per sempre subordinats a una forma substancial superior que els donaria la unitat i les propietats caracterstiques: la mateixa cosa sembla poder dir-se de les molcules respecte dels toms (Puig, Matria, p. 291). El lector pot observar com som lluny del llenguatge categric i absolut del pare Puigdessens i de mossn Bordoy Torrents. En el segon treball sobre Ledat de la Terra, el pare Puig segueix un mtode una mica ms subtil. Primer fa empassar lexposici objectiva i rigorosament cientfica dels procediments emprats per a determinar ledat de la terra i en formular les indispensables justificacions dels textos bblics diu, per a donar gust a les conscincies que shaguessin pogut astorar: Arribats ja al terme daquesta excursi a travs de la histria del nostre Planeta, sens dubte que la impressi dominant en els nostres lec178

tors ser descepticisme. Vol dir descepticisme quant a lexactitud i concordana dels mtodes cientfics. Per ms avall conclou: Tot i amb aix, pel que havem dit en la segona i tercera part daquest treball, sens dubte que una idea queda flotant en el pensament de tots els lectors i s la idea de la gran durada de la terra, que no sha de comptar per milers, sin per milions danys (Puig, Terra, p. 334). s amb aquestes precaucions que lEsglsia es veu obligada a actuar per a desabuser les ments ingnues de les idees mateixes que ella hi ha arrelat o hi ha hagut darrelar. Per el paper dels jesutes en aquesta qesti no sacaba amb aquests articles del pare Puig, sin que adquireix una significaci especial amb els ms atrevits del pare Garcia, que van sortir a la mateixa Analecta i dels quals parlarem tot seguit. El pare David Garcia shavia preparat intensament en les cincies fsico-matemtiques, per va completar la seva formaci del 1928 al 1933 a les universitats de Munic, Pars, Brusselles, Lovaina, Zuric i Friburg. A Munic va sser deixeble dels clebre Sommerfeld. Va professar la filosofia12 al Seminari de Solsona i durant lpoca del Patronat Universitari va sser nomenat professor i va professar cursos de logstica, dintroducci filosfica a les cincies matemtiques i de filosofia de les cincies. Entre el 1934 i el 1936 lInstitut dEstudis Catalans li public els dos volums de la seva Introducci a la Logstica. Pel que nosaltres hem vist, la primera publicaci redactada en catal que acull treballs del pare David Garcia fou precisament lAnalecta Sacra Tarraconensia que lany 1929 li publicava lassaig Algunas consideraciones sobre el problema epistemolgico. Hom es far un cert crrec del to daquest treball: Es muy fcil a ciertos escolsticos criticar las teoras modernas, mas si supiesen suficientes matemticas y fsica para traducir matemticamente sus afirmaciones y compulsarlas con los datos experimentales veran que no es cosa tan hacedera y segura fiarse de slo un discurso abstracto en materias para las que la perfeccin de las matemticas proporciona instrumentos y mtodos seguros de control. La causa principal de todas las dificultades (sin negar que a veces provengan de puntos dbiles de las mismas teoras o de no querer abandonar sistemas que por educacin o tradicin nos parecen sagrados y sacrilegio encontrarles errores) reside y viene de un optimismo exageradamente realista, de un antropomorfismo en el terreno fsico-matemtico, del que ni grandes metafsicos se vieron libres (Garca, Epist., p. 184). l finalment conclou: Si por respeto al talento de los grandes matemticos y fsicos de pasados siglos, los modernos no se atreviesen a tocar sus ideas, nunca hubiramos tenido una floracin y un progreso tan brillante como el que presenciamos. El respeto a las personas se impone, mas por encima de todo el amor a la verdad (Ibid., p. 185). En la revista Criterion el nom del pare Garcia sona per primera vegada lany 1929, precisament en la recensi del treball ja esmentat Algunas consideraciones sobre el problema epistemolgico, en qu el doctor Tusquets, des del punt de vista de la filosofia tradicional de lEsglsia, salarma dels atreviments del pare Garcia, a qui acusa dantiescolstic i acaba la seva recensi recordant-li les mateixes paraules amb qu comena el dit treball: El problema epistemolgico ejerce sobre los entendimientos la
12. Lautor havia previst de donar les dates [Nota dels editors de la Histria].

179

fascinacin de los abismos como la metafsica la de las alturas, la de las vistas panormicas: en las dos se requiere la tcnica difcil del equilibrio mental. En una y otra slo entendimientos serenos pueden sortear la atraccin del abismo y el vrtigo de las alturas (Criterion, V, p. 371.) El pare Garcia va replicar vivament al doctor Tusquets damunt la mateixa revista Criterion defensant-se de lacusaci dantiescolasticisme que aquest havia fonamentat en retalls fragmentaris del seu treball citat. El doctor Tusquets respon donant-se per satisfet, per retraient amb sornegueria les paraules segents del mateix pare Garcia en el mateix assaig: En la hiptesis que un ser misterioso nos dijera que se da otra clase de ser diferente de los dos que conocemos, no podramos concluir que para ella valdra el principio de identidad: la nica posicin prudente sera el agnosticismo. Conviene repetir esta salvedad para que nuestras pretensiones metafsicas no rebasen los trminos prudentes a qu est confinada la metafsica humana (Criterion, V, p. 469). Agnosticisme, falla del principi didentitat, limitaci de la nostra metafsica, eren termes molt poc freqents, per a segons qui gaireb sacrlegs en la filosofia cristiana. s curis, per, que malgrat lincident que acabem desmentar o a conseqncia dell, el pare Garcia s adms a Criterion com a collaborador ordinari o redactor i durant els anys 1932-1933 omple una secci titulada Crnica de Cosmologia Cientfica, amb comentaris filosfics que comena amb un davantal que diu: Per tal dassabentar els filsofs dels nous avenos tcnics i experimentals de les cincies fsico-qumiques en punts interessants a la cosmologia, aplegarem aqu les dades ms importants, les idees ms suggeridores que trobarem en les publicacions cientfiques, sobretot en Nature, portaveu del mn angls i en Naturwissenschaften, de lalemany. Cada nota comprendr dues parts: una dexpositiva i una altra de comentaris, si lassumpte ho demana, amb els corresponents justificatiu (Garcia, Cosm., p. 161). Aquesta crnica, en qu es dna compte de les teories dels quanta, de la relativitat, del neutr i de la naturalesa dels cossos, de les ones de matria i la teoria general de Louis de Broglie, etc., va durar fins al 1933. Es va estroncar en el moment just que el pare Garcia demostrava, contra sant Toms, que la llum no pot sser classificada dins el predicament qualitat i afirmava la seva posici filosfica amb paraules com aquestes: Nosaltres, que estimem ms un fet que totes les teories metafsiques, ens decantem per al primer extrem: no existeixen moviments locals purs, etc (Criterion, 1933, p. 52). Davant de consideracions daquesta mena en publicacions com Criterion i lAnalecta, hom no pot sin preguntar-se: quin era el pensament secret del pare Miquel dEsplugues i dels jesutes aviant aquell botafocs enmig dels nostres fins aleshores excessivament temorencs, potser, o excessivament poc assabentats filsofs cristians? La declaraci del pare Garcia que acabem de copiar ens ha recordat, per, que en el segle XVIII els jesutes nhavien fet una digualment revolucionria quan, segons mossn Clascar, deien: Una cosa tenim per certa i s que en filosofia val ms la ra que lautoritat (Clascar, Fil., p. 29.) Mentrestant, lany 1931 el pare Garcia treia a lAnalecta un altre assaig amb el ttol de Nociones de causa y efecto y causalidad, on va carregant, a part la doctrina, la duresa de les seves invectives contra certs aspectes de la metafsica escolstica. s un fet que podia semblar una 180

repetici de les escomeses adreades durant els segles XVI, XVII i XVIII contra el peripatetisme. El realisme absolut, diu, en el terreny fsic s insostenible; que la teoria escolstica del conjunt posa de manifest que els que la tracten no conocen ms operaciones que las elementales ni ms nmeros que los racionales... y guiados por conceptos matemticos rudimentarios, barajados malamente con nociones metafsicas que no son sino una trasposicin disimulada de tales ideas matemticas, dan soluciones hbridas que no pueden contentar a ninguno...; que els homes no podem aspirar a la posesin por ttulo hereditario de una filosofa perfecta; que levoluci de les teories fsiques i el seu canvi continu (el fracaso de la ciencia, tpico de los oradores adocenados) lejos de ser un defecto, es una garanta de segura y continua aproximacin a la verdad (Garcia, Causa, pp. 228-298), s a dir, una veritable diatriba abans dentrar a lobjecte de lassaig, que era una de les seves exposicions de la cincia del dia i de la seva aplicabilitat filosfica en el punt objecte destudi. Aquest treball lacaba com ho fa el pare Puig en la seva memria sobre la unitat de la matria, amb una declaraci sobre la perdurana de la metafsica escolstica en o que s essencial, declaraci, per, tan poc congruent que sembla afegida a posteriori a petici dalg; almenys aix ho demostren, duna banda, els mal donats punts de sutura i, de laltra, el fet que en lltim treball que li hem vist damunt de publicacions catalanes, el pare Garcia torna a insistir en els seus punts de vista encara amb ms fora perqu hi insisteix amb ms precisi. Aquest treball duu la data de 1933, per de segur que va sortir lany 1934 o 1935, quan els jesutes feia algun temps que eren dissolts i tamb devia fer un o dos anys almenys que el pare Garcia no escrivia a Criterion. Duu el ttol de Ensayo sobre las consecuencias fsico-matemticas de la tesis tomista de la materia y de la forma, i constitueix un llarg assaig que amb les seves 132 pgines emplena tot el fascicle de filosofia de lAnalecta corresponent a aquell any. En lltima part, dedicada a les conclusions, diu: No vamos a sacar sino una que conceptuamos ms importante que todo el trabajo presente: no hay afirmaciones metafsicas inofensivas sin repercusiones fsicomatemticas [...] Una metafsica sobre la constitucin de los cuerpos que no pueda sustituir ventajosamente la fsica terica y que no pueda continuarse en la experimental, es falsa o al menos, una novela ingeniosa y un andamio lgico huero. Todos los datos y leyes experimentales plantean problemas metafsicos y en ellas late ms puro el ser y renen ms soberanamente las leyes del ser, que todos nuestros discursos abstractos [...] Es norma de prudencia metafsica elemental no afirmar nada sin comprobar antes que las consecuencias fsicas de nuestra metafsica concuerdan con los datos experimentales. Todo lo cual se reduce a pedir de una ciencia humana que se precia de estudiar lo real que se sirva de los pocos asideros que tenemos con l (Garcia, Ensayo.) Si els incidents poltics no shi haguessin interposat, el pare Garcia hauria continuat publicant a lAnalecta? En dubtem, perqu tenim la sospita que lany 1936 la nostra filosofia escolstica no era encara governada per la ra, com deien els jesutes del segle XVIII, sin per lautoritat. Quant a la posici actual dels problemes filosfics en funci de la cincia, el lector pot haver comprovat que segons el nostre criteri el pare Garcia tenia ra. Quant a les possibilitats de la filosofia medieval o ms concretament la tomista, no ho sabem. Per sigui com vulgui, creiem que els nostres filsofs cristians tenien molta necessitat descoltar-lo, en181

cara que, repetim, el pare Garcia no era catal. No ho era ni per la llengua ni per lesperit, per el fenomen de la seva eclosi a Catalunya aquells anys de grcia fou una realitat autnticament catalana. El pare Garcia, al nostre judici, era un home especialment receptiu per a labstracci matemtica, per no era possiblement ni un gran matemtic ni un gran filsof. En molta part el traa la raa i la llengua. Nosaltres hem dubtat sempre que la imatjada i tpica claredat castellana, amb el seu formidable suport de ressonncies, color i pintoresc, sigui capa de comprendre ben a fons el que volia dir Descartes amb el seu concepte de les idees clares i distintes, producte duna llengua que reclamava cada dia amb ms exigncia aquella mena de precisions que tenen com a pedra de toc el sentit com. Li faltava, doncs, al pare Garcia la possibilitat, filla essencialment del geni de la llengua i de la raa, de reduir les ms altes concepcions a lexpressi ms simple del llenguatge corrent, que vol dir tamb a la visi ms veritablement intelligent i per tant ms clara i ms distinta de la inextricable varietat del mn. s a dir, li faltava aquella claredat i distinci que hom trobaria a Anglaterra, per exemple, i a Frana entre els homes de cincia i que, limitant-nos als cimals, sha vist passar de Descartes a Lavoisier i de Lavoisier a Henri Poincar, s a dir la claredat que, a la vegada que creava la cincia que hom pot anomenar francesa, produa Racine.

b) Concrecions Aquestes concrecions es limitaran a precisar el fenomen de leclosi que es va manifestar duna manera gaireb sobtada dins la tercera dcada del segle; ms concretament desprs del 1923, any de lintent de la Societat Catalana de Filosofia. El que shagus pogut produir abans daquesta data era ben poca cosa. Quant a llibres, hom ho veur prou en la llista que posarem en pargraf especial, i quant a articles o assaigs, a penes sen troben en les poques revistes eclesistiques fora de la Revista de Estudios Franciscanos. A Resea Eclesistica, que va voler fer companyia a la revista dels caputxins, hi ha treballs dinformaci, de polmica, dapologtica, de pietat, de litrgia, fins algun de sociologia, per poqussims de filosofia. A Quaderns dEstudi, en lpoca que va dirigir la revista Pere Mrtir Bordoy, a part els que ell va signar, nhi ha algun del pare Rupert Maria de Manresa (referint-nos sempre a autors eclesistics), de Ferran Palms, S.J., i de Carles Card. Hem intentat de veure si els nostres escriptors eclesistics per atzar es donaven a conixer, almenys els jesutes en la revista de lorde, Razn y Fe, que es publicava a Madrid. Doncs b, en lndex bibliogrfic del 1906 al 1911 noms hi hem trobat uns quants articles escadussers atribubles a catalans a crrec de Joan dAbadal, sobre Balmes; Josep Maria Bover, sobre esttica; Josep Maria March, sobre Ramon Mart, i Francesc Segarra sobre psiquisme inconscient. A part aquest, se nhi veuen ja de linevitable pare Ruiz Amado. Quant a la revista dels caputxins, remetem el lector a larticle corresponent daquest mateix llibre 13. Anem a veure qu passa desprs del 1923, data en qu Joan Tusquets parla de Joan de Boixadors i Bartomeu Xiberta de Guiu de Terrena a
13. Vegeu el segent apartat: Criterion.

182

lAnuari de la Societat de Filosofia. Lany 1925 surt La Paraula Cristiana, que essent una revista de carcter general, tal com hem vist en el Llibre XIII [Biblioteques generals, tcniques i especialitzades. Bibliografia i biblioflia], publica abundosament treballs doctrinals relacionats amb la filosofia i problemes connexos. Deixant de banda els marcadament polmics, heus aqu els que hi hem espigolats per autors:
Joan Baptista Many, prevere, professor al Seminari de Tortosa: Els drets de lesperit; Llibertat i liberalisme; Lespiritualisme contemporani (tres articles): Pedagogia del talent; El gran escndol (sobre els orgens del protestantisme); Formaci autctona del talent; El talent i la invenci; Largumentaci espiritualista davant dels resultats de la psicologia experimental de la intelligncia (contra el mecanisme psicolgic); Els misteris de la intelligncia de Jesucrist; Lintellectualisme cristi; Lesperit de llibertat en les universitats medievals. Alfons Maria Rib, prevere: El misteri enfront de la cincia. Toms Bellpuig, prevere: El respecte a la personalitat humana en leducaci. Albert Collell: Tot llegint la Summa Teolgica de Sant Toms (dos articles); Resposta a unes observacions del P. Francesc Marxuach, S.J. (sobre Surez i sant Toms); El continu metafsic de lessncia divina. J. Puigdessens: El freudisme; Els somnis; La personalitat (tres articles); Cinquanta anys de psicologia experimental (limitant aquesta cincia al seu camp, lautor li dna belligerncia i acaba dient: Qui nhagi algun esment reconeixer que lactiu de la psicologia experimental, encara que sigui migrat, s vividor i que algun dia pagar amb escreix les fatigues dels seus conreadors); Els problemes de la castedat; Les dificultats de la castedat; Castedat i vida superior. Toms Serra, O.P.: El Tomisme viu; Sant Albert el Gran. F. Marxuach, S.J.: Quelcom sobre el divorci i lenemistat del pare Surez amb Sant Toms. Albert Bonet, prevere: La sntesi psquica en leducaci moral. Carles Card, canonge de Barcelona: Humanisme i religi; LEsglsia i el Renaixement. P. Rafael de Matar, O.M.C.: La noble metafsica. Xavier Isart: La teodicea de Sant Toms. Bartomeu Xiberta, O.C.: El mestre fra Pere Riu, carmelita rossellons; Commemorant laprovaci de la regla carmelitana; Fra Francesc Mart, carmelita de Barcelona, i el dogma de la Immaculada. Ambrs Maria Busquets, O.S.B.: Sant Basili, predicador de lalmoina a Catalunya. M. Xifra, benedict: Els dilegs de Sant Gregori. Josep Maria Coll, O.P.: Fra Antoni Ginebreda, arquebisbe dAtenes; Un gran orador catal: Fra Gaspar Esteve, de lO.P.; Fra Pere Saplana, O.P. Ramon Roquer, prevere: Filosofia etipica?; La justcia de Plat (dos articles). Agust de Montclar, caputx: Entorn dels conceptes de cincia i saviesa (comentari dun treball de Maritain). Remigi de Papiol, caputx: De langlicanisme a Roma passant per Lisieux. Joan Maria Prats, C.M.F.: Primer Centenari de la mort del doctor Ramon Lltzer de Dou.

183

La Paraula Cristiana va dedicar una atenci especial als problemes socials i poltics i va publicar nombrosos articles del doctor Carles Card i mossn ngel Carbonell. Un dels articles del doctor Card s destinat a comentar el llibre de mossn ngel Carbonell El colectivismo y la ortodoxia catlica en termes molt semblants als que tindrem ocasi de retreure de C. Montserrat en el pargraf de les publicacions i llibres. Tamb s de gran importncia per a la histria del perode que estem estudiant larticle del mateix doctor Card La moral de la derrota, publicat desprs de la desfeta de les dretes del febrer de 1936, en el qual retreu les gravssimes errades comeses en la fase de dreta acabada de liquidar. Anem a veure qu ens dna la revista Criterion, que va comenar daparixer el mateix 1925. No creiem que calgui repetir el que hem dit altres vegades. No pretenem donar una bibliografia exhaustiva, sin constatar fets i donar al lector, junt amb la idea ms exacta possible del que es treballava a Catalunya en els temps que historiem, les dades ms orientadores per a ulteriors recerques o comprovacions. Pertocant a filosofia i histria general de la filosofia, heus aqu per ordre alfabtic els autors que van publicar a Criterion i els treballs respectius apareguts en forma dassaigs.
Joan Aviny, prevere: Breu exposici del sistema cientfic lulli; Illustraci divina del beat Ramon Llull; Lheterodxia lulliana encara? Breu estudi crtic del filsof catal Ramon Sibiuda. Albert Bertomeu, Sch. P.: La concepci tomista de la llei; Depistemologia; La base metafsica de Du; El concepte dobligaci; Coherncia i correspondncia. Albert Bonet, prevere: El determinisme luter en relaci amb les controvrsies De auxilis i el jansenisme. Pere Mrtir Bodoy i Torrents, prevere: Les escoles dominicana i franciscana en el Somni de Bernat Metge; Laspecte individual dels ssers corporis; Breu explanaci de la segona via de Sant Toms i de lordre essencial de les causes eficients. Fra Albert Collell: El problema de la possibilitat de la creaci ab aeterno. Joan Corts Peyret, prevere, professor al Seminari dUrgell: Lintellectualisme en la filosofia (dos articles). Josep Maria Llovera, canonge: Aristtil, categories (dos articles); Aristtil, perihermeneies. Joan Baptista Many, prevere: El talent i lorganisme segons la doctrina de Sant Toms (dos articles); Psicofisiologia del talent; Gnoseologia i Escolstica; Psicologia de latenci; Les varietats de la intelligncia; El pensament i la imatge (dos articles); Actitud i procediments en lestudi de la filosofia. Pare Mart de Barcelona, O.M.C.: LEsglsia i lEstat segons Francesc Eiximenis; Un nou filsof catal medieval: Sebasti dArag (havia estat revelat per Grabmann). F. Marxuach, S.J.: s contrari a la ment de Sant Toms el concurs simultani de Du amb les causes segones? Pare A. de Montclar, O.M.C.: Sant Toms, lagnstic.

184

Pare Sever de Montsons, O.M.C.: Lanalogia de lsser i el dogma cristi; Sobre la noci de filosofia cristiana; La filosofia cristiana; De la filosofia bergsoniana. Pare J. Puigdessens: La decadncia actual de la filosofia; Les dificultats del coneixement hum; Lactualitat dAristtil. Roman E., prevere: Psicologia de la vida ertica; Encara Freud. Pare Basili de Rub, O.M.C.: Realisme natural; El dogmatisme epistemolgic de Jaume Balmes; Les dues deus de la moral i de la religi segons Bergson; Spinoza. El concepte de substncia; Deu anys de filosofia cristiana (resum general, lligat, per, amb Criterion en els seus deu primers anys dexistncia). Jos Mara Sagarra, S.J.: El dogmatismo crtico; El problema crtico. Jaume Sarri, prevere: Lideal de la cincia en la filosofia cristiana; Les directrius filosfiques dAntoni Comellas i Cluet (vuit articles, estudi molt interessant). Feliu Tresserra, prevere: Entorn del sapientiale de Toms de York. Bartomeu Xiberta, F.O.: El mestre Francesc Bacon; Joan Baconthrop, averroista? F. Robert Walsingham, carmelit, mestre de teologia a Oxford; Guiu de Terrena i Sant Toms sobre lanalogia de lsser; Les Qestions Ordinries de Godofred de Fontaines, retrobades parcialment en un manuscrit de Barcelona.

En aquesta llista, no hi fem constar els treballs del pare Garcia, ja esmentats en un altre lloc, ni els del doctor Tusquets (una dotzena dassaigs variadssims), ni els del pare Miquel dEsplugues, que era amatent i duia una part feixugussima del pes de la publicaci. La seva aportaci arriba a una quinzena de treballs. Daltra banda, hem prescindit duna de les seccions ms interessants: la de notes i comentaris, on hi havia la part polmica de la publicaci. Criterion, com hem dit en un altre lloc, va dedicar una bona part de la seva tasca a la histria de la filosofia catalana. Nhem hagut de posar mostra entre els assaigs, com els de Joan dAviny sobre Llull, el de Sarri sobre Comellas i Cluet, etc. Es dedicaren a aquesta tasca duna manera especial, Frederic Mart i Albanell, prevere, que signava la secci de Documents per a la Histria de la Filosofia a Catalunya i, a part, aquesta secci, feren notables aportacions el pare Mart de Barcelona, Bordoy i Torrents, el pare Rafael de Matar, el doctor Josep Rius, etc. El pare Xiberta va iniciar una secci titulada: Butllet dHistria de la Filosofia Medieval, que es va publicar dues vegades. No dubtem que el lector es far crrec del valor daquest esclat desprs de leixutor de tants anys. No havia sortit el nou Balmes, per es tenia alguna cosa millor: shavia comenat a crear un clima, prometedor no dun Balmes nic sin duna pliade de pensadors, que s el que fa la cultura dun pas. Pel que fa a la filosofia cristiana, es pot dir ben b que amb la llengua shavia retrobat lesperit: fins els ordes que semblaven morts per a Catalunya reapareixen: els carmelites, els franciscans, els pares del Cor de Maria, els dominics, ordes que no hem pogut historiar al costat dels tres que ms es distingiren per la seva reacci cultural, ara donen senyals de vida amb el pare Xiberta, fra Albert Collell, Josep 185

Maria Coll, Joan Maria Prats, Puigdessens, fra P. Sanahuja, etc. Fins els escolapis es revelen amb noms dempenta com els pares Bertomeu i Miquel Soy. Quant al to dels treballs, en general cal reconixer, noms amb la llegida dels ttols, un gran afany de superaci, un desig de conixer la filosofia moderna i lafany de superar-la racionalment i cientficament a travs del tomisme traient-li nova llum en el contrast dunes teories modernes no rebutjades per sistema, sin considerades com es mereixen. Tot aix, per, passava, ai las! massa arran de la data nefasta de 1936 per no tmer que la turbonada no sho endugus aigua avall. LAnalecta Sacra Tarraconensia lhaurem de considerar principalment en altres aspectes de les cincies eclesistiques, per pertocant a la filosofia, presenta tamb un bon balan. Hi veurem alguns noms que hem trobat ja en les altres dues publicacions, smptoma excellent del clima noblement civil que la mateixa cincia anava creant. Heus aqu els assaigs de lAnalecta Sacra Tarraconensia que poden caure sota la rbrica de la filosofia o la seva histria.
Josep Maria Dalmau, S.J.: Sant Toms i Kant. M. Vilatim, prevere, professor al Seminari de Tarragona: Voluntat, libertat, responsabilitat. Johannes A. Segarra, S.J.: De perceptione spatii per visuro. Flix Tresserra, Sac.: De doctrinis metaphisicis Fratris Thomas de Eboraco, O.F.M. M. Flori, S.J.: De problemate critico secundum doctrinam Jacobi Balmes. J. B. Many, prevere: Qestions de Gnoseologia. F. Marxuach, S.J.: Non videtur posse adverti Sanctum Thomam demonstrare voluisse essentiam creaturam a sua existentia realiter distingui.

Hem prescindit desmentar, com de costum, els treballs del pare Garcia, ja esmentats en un altre lloc, i, per la mateixa ra, els dos del pare Ignasi Puig.

c) Criterion, revista trimestral de Filosofia

La revista Criterion no porta la marca editorial dels caputxins, per fou un fruit madur caigut del seu arbre. A ms, el creador i inspirador fou el mateix pare Miquel dEsplugues que va concebre i realitzar la revista Estudis Franciscans. En el davantal del primer nmero de Criterion, sota el ttol La primera revista catalana de filosofia, el pare Miquel exposa alguns dels mbils que el van induir a publicar la revista, per, al nostre judici, no diu els ms immediats, entre els quals, per exemple, no esmenta quins eren els fundadors de la revista als quals es refereix ms duna vegada, com tampoc no deixa entreveure a base de quins recursos sescometia una empresa que, com veurem, va tenir tanta continutat com poques preocupacions econmiques. Confessem que nosaltres no nhem tingut cap clarcia a travs del seu cap espiritual. Cal tenir present, per, que Criterion sortia dos anys ms tard de la Societat Catalana de Filosofia limitada i tancada tant doctrinalment com per la tria de les 186

persones. Evidentment en aquesta societat, ni que shagus volgut reduir a la filosofia que acceptava el realisme de Ramon Turr, hi mancaven molts noms de categoria i en sobraven daltres, entre ells potser el de lautor daquest llibre. El pare Miquel dEsplugues ho alludeix deixant lliscar com a latzar una srie de noms molt barrejats entre els quals hi ha el bisbe de Lleida (doctor Miralles), el bisbe dvila (Pla i Deniel), el pare Ignasi Casanovas, el pare Rupert de Manresa, el pare Ferran Palms, S.J., el doctor Carles Card, Joan Crexells, J. Carreras i Artau, Miquel Masriera, Antoni M. de Barcelona, Ramon Rucabado, Cristfor de Domnech, Eugeni dOrs, J. Farran i Mayoral, Modest Bargall. Tot plegat volia significar que en lestat de la nostra filosofia era improcedent encara tancar una cleda amb una tria que no podia comptar amb elements suficients de judici per arribar a sser ben feta. Amb la revista Criterion, el pare Miquel dEsplugues el gran pacificador, el gran conciliador, el gran integrador, que Du lin doni glria es proposava encara resoldre un problema o una srie de problemes, molt ms difcils que els que es plantej la revista Estudis Franciscans. En el fons, la dria era integrar totes les coses en Crist. Ara hi volia integrar la filosofia i els filsofs. Per abans calia inventar la filosofia i els filsofs, s a dir, abans calia suscitar en aquest pas desperit prctic, perqu era essencialment endarrerit, un clima filosfic gaireb inexistent. Criterion, doncs, va representar la portalada daquest vastssim i ambicis programa. Va voler sser linvent de la filosofia catalana, fet per no pas duna manera svia, que ja shavia assajat estrilment en la Societat de Filosofia creada per Ramon Turr i Bordoy i Torrents, sin duna manera humana, ms ben dit, franciscana, invocant dalt dun pedrs al mig de la plaa tot all que podia sser susceptible de lligar i unir. Seguim el serm tortus i inconnex amb qu el pare Miquel va fer la convocatria millor dit, la crida i que anava tan de dret a coses ben clares i precises. A Catalunya, deia, no hi ha res que autoritzi a parlar stricto sensu dun moviment filosfic. No seria deficcia, per a posar-ne els fonaments, la creaci duna Revista exclusivament filosfica, netament cristiana i amb encaix el ms perfecte possible amb la genuna tradici de Catalunya? La seva aparici no podria sser ms justificada, puix respon a una necessitat evidentment insatisfeta. Daltra banda, no faria nosa a ning, no establiria competncies amb ning, no entrebancaria lacci o els plans de ning. I tot seguit amb la imaginaci i la fora dun conductor de masses, va establint els fets: a) Un poble culte no es pot passar del conreu de la filosofia... b) Sembla evident, daltra banda, que ha arribat per a Catalunya lhora de la filosofia... c) Dir que s lhora, entre nosaltres, de la Filosofia, s dir que som al moment dol de fer filosofia cristiana... La vella tradici histrica s cristiana i modernament noms es compta amb Balmes com a valor universal. Daltra banda, ben comptat i debatut, noms als seminaris sensenya filosofia de valent... (Si hagus estat qesti de discutir aleshores shauria pogut respondre que calia imputar als seminaris la falta de filosofia.) d) Al costat daqueixa preparaci cristiana el pare Miquel hi veia el refor dels clssics grecs i llatins reincorporats al catal per la Fundaci Bernat Metge, que portarien durant molts anys alenades i ms alenades de la filosofia perennis... e) Un cop dull generalitzador a lestat actual del moviment filosfic del mn 187

demostrava que la filosofia prnceps, del temps actual s la filosofia cristiana. (En un altre treball de qu parlarem en lltim captol daquesta obra, reconeix amb desolaci tot el contrari, per no era daix que es tractava en aquell moment creador)14 . En la lnia de realitzaci, la primera necessitat a tenir en compte era la de la tria del nom. Duria el nom de Criterion. Catalunya, ni per tradici ni per temperament, no era metafsica. Proverbialment Catalunya es el pas del seny, equivalncia gaireb de Criterion. s tamb el pas de Balmes, qui en el seu petit chef doeuvre tan perdurable, tan fresc, tan profund, tan internacionalitzat, ms potser que cap altra de les seves obres, ens ofer lexpressi ms autntica del seu propi geni i de la raa. Desprs del nom, lescola. Disposats, per, a no admetre altres fronteres al nostre pensament que les immenses i eternes fronteres del pensament cristi i catlic, lescola no seria estrictament tomista, amb la robusta i variadssima estructura del seu ideari. Tamb en serien patrons sant Bonaventura, amb son doll de vida i de generositat, amb sa franciscanitat substantiva, i sant Francesc de Sales, amb el refinament insuperable del seu apostolat cristi. I de lencaix daquest pensament i daqueixes directives amb letnos de Catalunya, ella nofereix dos exemplars que citarem per darrera vegada. Ofereix Balmes i Torras i Bages, tomistes ideolgicament; franciscanitzants emprem el mot en sentit universal i hum dinmicament; i duna tnica en el produir-se que delata a la llegua profundes influncies del gran doctor de la vida devota (i mai ni per atzar no deixa anar el nom de X. Llorens i Barba, tan autnticament filsof catal i cogenerador de Torras i Bages). Aleshores toca el torn dels collaboradors. Collaboradors? Tothom qui accepti aquestes lnies generals, sigui qui sigui, vinguin don vinguin. I ens refiem que ells seran legi. Exclosos? Ning absolutament, llevat daquells que sexcloguin ells mateixos declarant-se incompatibles amb aquestes normes o, si ms no, creient-les insuficients. En el captol darrer daquest llibre i en un pargraf dedicat a la filosofia de lEsglsia, mirarem de donar el panorama de lobra filosfica de Criterion amb la llista dels seus collaboradors eclesistics15 . Ara noms considerarem el problema duna manera general i en funci de la revista en ella mateixa. Va sortir, com hem dit, fins a lany 1936 en fascicles trimestrals duna gran regularitat, cada fascicle en octau de vora 120 pgines, impreses en bon paper i amb molta noblesa. En laspecte filosfic va arribar exactament fins on podia donar la nostra filosofia. Fou tamb, com Estudis Franciscans, una revista amplament i generosament informativa, com hem tingut ocasi de fer constar en referir-nos-hi en altres llibres daquesta obra, per tamb va deixar un senyal profund en tot el que pertoca a la histria de la nostra filosofia, cosa que ens ha plagut danticipar en larticle corresponent del Llibre XIX [Ensenyament universitari]. Ara, en laspecte hum-cristi va continuar encara amb ms eficcia i ms endins lobra de la revista Estudis Franciscans. Criterion va sser acollit per tothom amb una simpatia palesa que mai no es va afeblir en els onze anys de la seva existncia. En el fascicle 7 fu una mena
14. Vegeu lapartat a daquest captol sobre la filosofia eclesistica: Filosofia i Cincies afins. 15. Vegeu l'apartat b d'aquest captol: Concrecions.

188

de reposada i mirant el cam recorregut encara va intensificar ms la lligada de simpatia amb tothom. El director reconeix haver viscut amb massa poc estrpit. Diu: Mai no hem cregut, de tota manera, que una propaganda intelligent i activa pugui sser menyscurada i assenyala una srie de propsits el ms sortint dels quals era laspiraci a continuar la histria gloriosa del pensament catal, o sigui, realitzar el que el pes de la realitat sembla imposar a la publicaci. Voldrem educar afegeix les noves generacions en sentit divergent del de les colles escorredisses, i, com els Xiquets de Valls o les Sardanes, sempre a punt de fer-se i desferse. Quant a lmbit de la revista, proposa donar el lloc que els pertocava a treballs de filosofia crtica, filosofia matemtica, filosofia natural, filosofia esttica, estudis clssics i histria de les religions. En les pgines de Criterion shi veuen tota mena de collaboracions i esments alliberats dagror, de malfiana i de reserva. Aquest fou el seu gran xit. Shi llegeixen en treballs originals, o transcrits o comentats, noms dextraccions i ideologies tan diverses com els de Leandre Cervera, Ramon Turr, Pere Coromines, Domnec Casanovas, C. de Domnech, etc. Shi escometeren sovint els problemes fronterers amb la cincia. No sols el pare David Garcia en fu, com veurem en un altre lloc, la seva tribuna; el pare Miquel dEsplugues tamb es va arriscar per aquestes regions com en el seu assaig toms i espectres, substncies i persones; Josep M. Planas hi va tractar el tema Crtica i Geometria; Jess M Bellido hi va parlar de la importncia filosfica de les troballes de Mendel; Josep M Orriols en una srie darticles hi va estudiar el tema Entre la filosofia i la matria, etc. Tamb va comptar amb una nodrida collaboraci estrangera en la qual sonen els noms de N. Balthasar, J. Probst, E. Longpr i R. A. Latcham. El seu nmero 40 s un bell homenatge al fundador de la revista, el pare Miquel dEsplugues. Com en la revista Estudis Franciscans, el poders i savi impuls inicial no va quedar trencat amb la mort del pare Miquel dEsplugues. El seu successor, el pare Basili de Rub no va tenir ms feina gaireb que seguirne les directrius.

9. Miscellnia dheterodoxos i diletants

Els nostres heterodoxos, tots sn fills del clima inquiet i trbol del comenament de segle i tots prenen laire denfants terribles. s la conseqncia de la impossibilitat de dileg en societats excessivament closes com la nostra. La manca de dileg s suplerta per lestirabot, el crit, la ganyota satnica, ni que sigui dun Satans de Pastorets. Un dels grans beneficis aportats per la ctedra de Serra i Hnter fou laclariment daquesta atmosfera espesseda dels primers de segle, de la qual malgrat totes les seves disfresses va nixer lEugeni dOrs. Serra i Hnter, en acostumar al tracte normal i estrictament cientfic de la filosofia dels filsofs malets, va fer possible el dileg i sacabaren com pert art dencantament els enfants terribles. A partir daquell moment, filsofs i escriptors cristians i no cristians alternen sovint en les mateixes revistes sense ulls entravessats sin al revs, mirant dentendres al mxim possible. Els caputxins, com tindrem ocasi de veure, continuaren amb una 189

comprensi netament franciscana aquesta obra de pacificaci que al capdavall es liquidava a favor de lEsglsia. Potser per dissort, dheterodoxos, no nhem tingut. Als nostres enfants terribles els ha mancat la quadratura per a sser veritables hertics. Pompeius Gener, que va comenar amb lenvestida de La Muerte y el Diablo, va acabar la vida, noctmbul arrossinat, arrossegant-se per la Rambla de Barcelona. I Francesc Pujols, de qui parlarem aviat, lany 1936 vegetava pels cafs de Martorell avivant el geni a cop de conyac. I els nostres heterodoxos no van assolir la quadratura perqu tampoc la tenien els ortodoxos. Sense els mstics de lAlemanya del segle XIV no sexplica Luter. Francesc Pujols va nixer a la vida literria amb el volum de poesies ingnues, Llibre que cont les poesies de Francesc Pujols, dun impressionisme immediat com el de lescola maragalliana i amb unes composicions tan innocents que pogueren fornir un material inapreciable per al primer llibre de Lectures dinfants publicat per lAssociaci Protectora de lEnsenyana Catalana. Quatre anys ms tard lhome es desbraguetava amb la mateixa sinceritat i publicava la revista pornogrfica Papitu. La intelligncia de Francesc Pujols era propcia a acollir la teoria de la paraula viva de Maragall i aplicar-la fos on fos. Era una mena dintelligncia de ressort que els estmuls externs o interns feien saltar o b sesmerava en paradoxes instantnies o b quan treballava continuadament anava reaccionant a les prpies sacsejades estenent-se en inacabables ziga-zagues. Per aix el ms notable de la seva producci literria i filosfica sn les seves boutades, des del punt de vista anecdtic sempre plenes denginy, i pertocant al pensament, condensacions a voltes de caires molt lluminosos. Amb una mica ms de possibilitat de contenci i dordenaci hauria pogut jugar la paradoxa amb riquesa dintenci i una fora semblant a la de Chesterton o a la de Bernard Shaw. I amb tot, la seva pretensi era delaborar un gran sistema de filosofia. Amb lleure per a fer vastes lectures, duia lhistrionisme fins a semblar que es prenia seriosament els propis estirabots. Aix anava elaborant un fantasma de secta en els atzars, daltra banda dmbit ben redut, en qu esmerava les seves activitats i la seva vida. La sumpctica era la seva cincia i lhiparxiologia el seu sistema filosfic. Els qui el coneixien de prop o seguien la seva escola afirmaven que mai no preparava res del que havia de dir. Sortia de casa i al bell atzar del que trobava o lestimulava desfermava cada dia el doll de les seves idees. I lendem tornem-hi. Havia elaborat un estil popular pintoresc que anava rajant, rajant sens fi, com un tren de corda, veritable desfermament automtic i incontinent que de lluny semblava que volgus imitar la xerrameca sense solta de la gent del poble, i de prop ho era. Heus aqu com a mostra un fragment del seu llibre Concepte general de la Cincia Catalana: Si com a bon comenament examinem la histria de la cincia trobarem que comena a volar amb les ales del sentiment i la voluntat, que sn les primeres plomes que li surten i que creixent, creixent, li deixen emprendre el vol sense el pes de la cpia exacta de la realitat, que de tots els ingredients de la cincia s el que pesa ms i no cal dir, perqu tothom ho sap de sobres, que aquesta florida i volada de la voluntat humana sense fre, que omple tota la imaginaci de les societats primitives, 190

com un esclat de follia engendra una subjectivitat declarada que arriba a sser grandiosa fins que darrera de la muntanya de la imaginaci plena com un ou i prenyada com una dona, van despuntant les primeres llussors de la ra humana mullada de rosada com la suor del front, que va sortint com la claror del dia tocant la realitat, fins que el coneixement guiat per la ra, que li dna la m, sestn pels quatre cantons de la realitat coneguda com el sol a migdia que ho aclareix tot de banda a banda, que s quan la cincia arriba a la plenitud del mtode i roda com una filosa entorn del seu objecte... El realisme que es dibuixa en aquest galimatias s emprant el seu estil la carcanada o el rovell de lou de la seva filosofia. s clar que, amb totes les distncies i respectes, fa pensar en el realisme de Ramon Turr, per Pujols hi barreja un fetixisme per Ramon Llull, filsof que contribueix a posar de moda i que presenta com el mxim ordenador del mn, i una admiraci sens lmits per lOrs almenys en els primers temps al qual havia batejat com lhereu de Llull i de Sibiuda i de no s qui ms. El sistema daquest realisme s el que lany 1936 anava elaborant, segons sembla, en inacabables manuscrits no sabem si redactats duna sola tirada. Quin instint va dur a les platges barcelonines per a catalanitzar-shi, desprs desgotar una pensi a Bolonya, un andals autntic, fill de Mlaga, doctor en medicina i gran doctor sobretot de la llei parda? Quina mena de cabotin no devia sser aquell miny que va exhaurir una pensi per a perfeccionar la medicina, no a la svia i profunda Alemanya sin a labrandada i sonora Itlia, i desprs en girar la vela cap a la ptria va albirar de lluny la fermentadora Barcelona del comenament de segle, que darrera una llargussima abstinncia es desvetllava amb mil inquietuds espirituals insatisfetes? Hom diria que era linstint el que guiava aquell morbs que va anar a Bolonya a estudiar les malalties dels bojos i va venir a Barcelona perqu hi pressentia costat per costat del seny una mena dambient de follia ads sublim, ads bona per a tancar. Ell no shavia adonat potser que en aquella Barcelona cap i casal de Catalunya shavien de trencar i refer moltes coses velles i endurides i que noms una mena de follia semblant a la follia del gran Ramon podia escometre. s que havia sentit parlar de Joan Maragall i dIsidre Nonell? Nosaltres direm que ms aviat anava atret de lluny per les afinitats amb Eugeni dOrs, una mena dmul que calia a la vegada conixer i ultrapassar. Diego Ruiz, que s el personatge de qui parlem, devia arribar a Barcelona cap a lany 1904, quan tenia vint-i-tres anys, un ms que lOrs, que aleshores era ja entre el jovent lapstol de la inquietud. Ruiz va arribar duna manera teatral amb un gran capell bohemi i potser la pipa modernista. Venia precedit duna fama de prodigi i ho era i ho va demostrar no sols parlant de seguida la nostra llengua catalana sin tamb la nostra llengua de lesperit: va sser de seguida un dels nostres i la seva firma va aparixer aviat per les nostres revistes amb un catal literari potser el ms flexible que aleshores sortia de les premses barcelonines. Hem dit que ell era metge, per la seva dria era el culte de la filosofia en la zona, per ms arran de les forces irracionals de lesperit, el que en direm mn de lafectivitat, per no dir mn de la fisiologia, a lun extrem del qual podrem posar la literatura i a laltre la patologia psicolgica. Aquests 191

dominis, on es poden trobar les valls ms delicioses i les flors ms selectes, al costat dels abismes ms paorosos i els miratges ms enganyadors i enfollidors arran del desconegut i el prohibit, foren els que Diego Ruiz prengu per camp de les seves faccies filosfiques i literries. Recordem haver-lo vist alguna vegada regirant llibres vells: amb el seu cabell bru gaireb ros, un vastssim front pllid i uns ulls de cndida blavor feia la sensaci dun gran ngel caigut. Prudenci Bertrana en Jo! fa que es descrigui ell mateix amb aquestes paraules: A ms, la meva figura i el meu trajo resultaven dignes datenci. Duia el cabell llarg i partit en clenxa sobre el front; la barba sense artifici destisora, enquadrava el meu rostre oval dun tendrssim enrinxolament de pel bru; les celles eren dos arcs perfectes, ni massa junts, ni massa separats; els ulls duna dolcesa enganyadora, miraven dreturerament, envoltats de certa rojor palpebral, indicis de pregons estudis i dmprobes lectures; i el nas recte i proporcionat, els llavis fins i les dents simtriques i blanques, completaven la meva fa, que, no s per dir-ho, tenia en conjunt una semblana molt notable amb la de Jesucrist. Comprendreu que jo no havia pas deixat danalitzar les meves fesomies davant del mirall (Bertrana, Jo!, p. 17). Dol dir-ho, per hom podria sorprendre en lOrs daquell temps i en el de sempre poses igualment preparades i teatrals. Per a tenir una idea de la filosofia de Diego Ruiz nhi ha prou de llegir els ttols de les obres que va escriure estant a Barcelona: De lentusiasme com a principi de tota moral o lAnti-Goethe, 1907; Teora del acto entusiasta, 1906; Jess com voluntat, 1906; tot aix en el pla tic, i en lideolgic: Genealoga de los smbolos, 1905. s que cal explicar que trobant-se en plena resurrecci de Llull es va apassionar per la figura del gran entusiasta i simbolista mallorqu i va voler ressucitar-ne la filosofia? Aviat ho haurem de retreure en el pargraf que dediquem al lullisme. En catal va publicar, a part de nombrosos articles-proclames, Del poeta civil i del cavaller a la Biblioteca Popular de lAven, per el llibre que va fer impressi fou el titulat Contes dun filsof, que fins en Maragall va prologar dient coses com aquestes: Perqu en Diego Ruiz s un element extic en la nostra nima i exasperat i dolors i pertorbador. En una paraula, creador. Aneu a patir molt; per si sabeu reaccionar, la vostra vida en ser augmentada. En Diego Ruiz us arrossegar i us retindr fortament amb totes les extremitats en aquella regi que li s familiar i preferida, del contacte del conegut amb el desconegut, del vivent amb les causes, de la por a les remors estranyes que es senten en el conf dels sentits, a laltra banda del mur que s vostre lmit, parant-hi b lorella en la quietud (Ruiz, Contes, p. 10). Avui aquells contes que ens havien de fer patir molt ens fan la sensaci dunes sessions desperitisme i encara menys potser: delemental i primria mgia negra. Diego Ruiz es veu que shi va trobar b en el clima catal o en la part del clima catal que pasturava alliberada del seny clssic i del tortell dominical. Va guanyar per oposici la direcci del manicomi de Salt, on van tenir lloc les horroroses faccies posades al viu en lescandalosa novella biogrfica Jo!, en qu lescandalitzat i potser defraudat Prudenci Bertrana va semblar que salliberava dun crrec de conscincia despullant el fa192

ms aventurer encara vivent i convertint-lo en personatge de novella. Sembla que desprs va desaparixer fora anys dels nostres horitzons, per s possible que el mar revolt del 1936, on tantes coses velles donaven els seus fruits, torns a sollicitar-lo, puix sembla que desprs del 1939 corria per Frana amb carcter dexiliat. Nosaltres hem volgut explicar-nos amb raons positives aquest personatge connaturalitzat amb la part ms trbola del nostre viure noucentista i hem arribat a la conclusi que era un cas curiosssim de creixement gaireb hipertrfic amb trencada devoluci destructures. Ens explicarem ms b. Mentalment era com aquell ninot amb qu la doctoressa Montessori va voler demostrar duna manera plstica com seria de desproporcionat un infant a la talla dhome: un cap enorme, un tronc llarg i gruixut, unes extremitats petites. Aix Diego Ruiz, al nostre judici, en crixer i desenvolupar-se havia anat mantenint sempre la preeminncia de la mentalitat de pre-adolescent, ms ben dit, no shavia mogut della a despeses de latrfia de tots els altres rgans mentals, sobretot dels morals, si per moral entenem laptitud a conviure en les societats adultes. Daqu les seves prodigioses qualitats elementals, la memria fisiolgica, laptitud a aprendre idiomes, daqu el culte dels estats afectius, daqu el vorejar sempre, com diu Maragall, les regions on el conegut i el desconegut es toquen; la indistinci tpica de lobjectiu i del subjectiu amb lapologia de lentusiasme i dels smbols i daqu, al capdavall, el seu egocentrisme irreductible, el Jo! que li va descobrir Prudenci Bertrana i que tenia ms carcters patolgics que no morals. Per aix, analitzades les seves aparatoses i veritablement extraordinries genialitats, hom no hi trobava res a dins, per la ra senzilla que no hi havia lhome. Gaireb en la mateixa poca de Diego Ruiz va comenar de sonar el nom dun altre enfant terrible. Cristfor de Domnech. Aquest era lleig, sec, deformat de cara, embardissat el ment amb una barbeta insubordinada, per tenia una nima cndida com la dun infant i era sentimental fins a fer saltar llgrimes. Per aquesta nima que la vida havia maltractat durament comenant per donar-li una cara estrafeta, prenent-li els bns de la fortuna i deixant-lo pobre fins a la fam material, destrossant-li la salut i arrabassant-li totes les afeccions fora de les que pogu concentrar apassionadament en la seva mare, aquesta nima, repetim, va reaccionar en rebequeries que el poeta que duia a dins i lhome de lectura insaciable, van convertir en improperis i crits de rebelli. Per aquell cor dinfant no es rebellava contra la prpia misria que com els sants havia acabat per estimar i per fer-ne blas de glria sin per la misria del mn i dels homes que la prpia misria li feia sentir en la carn viva. Aix com llegia enormement tamb escrivia sense treva i en morir va deixar indits una quantitat prodigiosa de treballs en llibretes i paquets de quartilles. La seva producci de periodista, publicada en molta part sota el pseudnim de Brand, lheroi ibseni, s molt dispersa; la majoria sn notes dramtiques breus, en qu la idea pren cos a base dun incident divers i es descarrega en una frase cruel. A voltes, per la intensitat potica, aquestes notes prenien certa grandesa misteriosa i trgica, com per exemple: Laltre dileg. Quantes justcies hi ha? Cap. Com? Dhaver-nhi ombra noms, ni tu fores el que ets, un miserable, ni jo el que sc, un 193

altre miserable Una terrible veu intrusa: Que callin els miserables! El segon interlocutor: fins a quan hauran de callar els miserables (Domnech, Carnet, p. 8). Daquestes notes, en va compondre el Carnet dun heterodox i el llibre pstum Els ocis dun filsof, que la policia va recollir desprs de publicat. El nostre solitari heterodox, com que no tenia ms eina que la ploma i es volia fer sentir anava carregant la nota i accentuant la innocent estridncia, dhuc per la vanitat de fer-se perseguir per la policia. Daltra banda, t res destrany que aquell home que era una muntanya de dolor, acabs per sser conegut i estimat pels mateixos que volia espaordir amb les seves crueses? Mossn Baldell, arran de la mort den Domnech, en fu una semblana plena democi en les pgines de Criterion, i dos anys ms tard el pare Miquel dEsplugues, com un veritable pare que sap veure les qualitats i els defectes dels fills, recensionant Els ocis dun filsof explica com Cristfor de Domnech es complaa a enviarli els seus escrits ms irreverents i diu: Ell devia banyar-se en aigua de roses endevinant la meva esgarrifor en trobar de sobte aquelles atrocitats davant dels ulls. A mi, en canvi, em sabia greu de no tenir-lo a labast per donar-li una nata (Criterion, V, p. 78). Daficionats, neren gaireb tots els que constituen la Societat Catalana de Filosofia. Lautor daquest llibre, que tamb hi figurava, ni arribava tan sols a la categoria daficionat, puix no creu haver escrit mai cap treball sobre filosofia fora dels comentaris que sha vist obligat a fer en aquest volum de lobra que t entre mans. Si va sser cridat a la dita societat fou representant la pedagogia, camp en qu creu haver fet alguna cosa. Per els aficionats encara eren ms nombrosos fora de la dita societat, puix que no hi ha potser al mn disciplina tan oberta com la filosofia on no se sap mai on comena i on acaba el dret de dir-hi cadasc la seva. En aquest captol cal assenyalar, per, duna manera especial lassagista Josep Farran i Mayoral, que des dels primers de segle anava fent un veritable apostolat per la filosofia i shavia constitut en un dels nostres ms notables divulgadors de les idees filosfiques. Ell mateix ho reconeix en la conferncia de lAteneu Barcelons del 8 de mar de 1928 sobre la filosofia grega, encapalant-la amb les paraules que segueixen: Deixeu-me abans que tot expressar lalegria de trobar-me en aquest lloc i de participar en aquests festivals del pensament que resulten sser les presents conferncies de filosofia. Perqu jo no sc nicament home de gabinet i de ctedra, aspirant amb totes les meves forces al mxim dinformaci, de preparaci i disciplina, de perfecci en lobra; sc tamb a lensems i en un sentit, permeteu que ho digui, en un sentit ms noble que no t usualment la paraula, un propagandista; periodista, conferenciant, polemista, lluitador amb apassionada agressivitat per les meves idees (Farran, Fil., p. 30). I a continuaci daquestes paraules, dit sigui de passada, comena a agredir a tort i a dret, ben gratutament per cert, puix aleshores estvem en plena Dictadura i, qui ms qui menys, tots els qui havien contribut al moviment de renaixena cultural havien estat ferits pel dictador i desencaixats del seu treball o foragitats dels seus crrecs i feina tenem tots plegats a viure per a entretenir-nos a fer-nos mal mtuament. Entre les persones que escomet hi ha Diego Ruiz, en els 194

rengles del qual havia donat la seva primera conferncia filosfica feia ja molts anys, i laltra, Eugeni dOrs, de qui havia estat, com hem vist, no tan sols devot admirador, sin fervent apologista. Planyent-se de la manca dinters del pblic pels problemes de la filosofia reconeix el frau daquests pseudofilsofs: Val a dir tamb que alguns iniciadors del moviment, ni per llurs idees ni per certes caracterstiques de llurs personalitats, no eren els ms aptes a inspirar simpaties envers la tasca de filosofia, dalta cultura. En aquest aspecte cal ara insinuar el record de dues figures molt interessants, dignes dadmiraci per molts conceptes per per altra banda comprometedors inconscients tal volta de causes molt belles. Lun que fou el primer en fer parlar en els temps nostres la llengua de la cincia i de la filosofia [cosa ben inexacta, ens veiem obligats a afegir], amb tot i no sser catal, amb les ideologies dilluminat, amb les actituds proftiques i les paraules sibillines. Laltre, mig nostre per naixena, el tipus ms acabat del sofista, armat sucidament per lacci, dun grotesc arrivisme (Ibid., pp. 31-32.) Darrera daquesta conferncia que li havia causat tanta joia i que no fou gaire feli no creiem que Farran i Mayoral torns a esgrimir armes a favor de la filosofia com no fos en algun treball periodstic ignorat.

10. Lul lisme

A la primeria de segle, entre els estudiants universitaris no sabem per quina ra es va posar de moda el lullisme. Eugeni dOrs en els seus Fragments de la metafsica de la inquietud ho constata pel que fa als estudiants de dret. En aquella poca entre els alumnes dels primers cursos de la Facultat de Dret sera lullista, com es pot sser colombfil o soci del Sportsman Club: era qesti duna mdica quota mensual. Mes alguns ambiciosos, no contents amb aquesta felicitat, tingueren una temptaci perillosa: la de llegir alguna cosa del beat Ramon Llull (Uni. Cat., 1904, p. 42). En un altre lloc de lobra present hem fet constar haver vist una petici daquells temps signada per Josep M Valls i Pujals i Jaume Algarra perqu es cres a la Universitat de Barcelona una ctedra dedicada a Ramon Llull. Podria haver contribut a aquesta dria la troballa de Josep Pijoan, que feia ms soroll que un sac de nous, dun manuscrit desconegut del Llibre de Sancta Maria, solemnement publicat 16 en lletra gtica dEudald Canivell per lacabada de crear Societat Catalana de Biblifils. El moviment lulli del carrer va sser recollit per Diego Ruiz, que lany 1906 va publicar un manifest per la creaci duna escola lulliana, amb trenta addictes que no fossin oradors sin creadors, poetes, mstics, illuminats, etc. (Joventut, 1906, p. 526). En el mateix temps el moviment filosfic lulli a Catalunya tenia una represa ms seriosa capitanejada pel canonge de la Seu dUrgell mossn Salvador Bov, que ja hem vist actuar des de lany 1902, primer a lAteneu Barcelons i desprs en el primer Congrs Universitari Catal, propug16. Lautor havia previst de donar-ne la data exacta [Nota dels editors de la Histria].

195

nant ladopci de la filosofia lulliana com a filosofia nacional de Catalunya. Mossn Salvador Bov, mort lany 1915, va publicar a ms, primer a fragments en el Bollet de la Societat Arqueolgica Lulliana, de Palma de Mallorca i desprs en sengles volums, El sistema cientfico luliano, 1908, 596 pgines; Santo Toms de Aquino: el descenso del entendimiento, 1911, 828 pgines, i encara Platn y Aristteles armonizados por el lulismo. La colla de mossn Salvador Bov a partir del mes doctubre de lany 1901 va publicar una Revista Lulliana que va sortir fins al mes de novembre de 1905. Era una revista pobra de presentaci i de contingut que va tenir ben poca transcendncia. En el grup de mossn Salvador Bov hi havia mossn Josep Pou i Batlle que hem vist ja en la fracassada Acadmia Catalana dEstudis Filosfics i que, essent professor del Seminari de Girona, va publicar el petit volum La Filosofia catalana, que no hem tingut ocasi de veure. El successor de mossn Bov fou Joan Aviny, que lany 1925 va publicar un primer volum de Histria del lullisme, que comprenia fins al segle XVIII i lany 1929 Moderna visi del lullisme segons la ideologia dels neo-lullistes hodierns. En el terreny filosfic les allusions al sistema de Ramon Llull han estat molt nombroses, sobretot si es t en compte que gaireb tots els filsofs o pensadors shi han recolzat com amb la doctrina del seny; a Criterion, per exemple, shi troben articles interessants sobre Llull i entre ells mereixen un esment especial alguns fragments de la tesi de Josep Bertran i Gell a la Universitat de Lovaina sobre El neolullisme de Descartes, lany 1928. Per al costat daquest neolullisme filosfic sense cap estudi pregon a part dels textos esmentats de Salvador Bov, Joan Aviny i Josep Bertran Gell i sense cap transcendncia fora dels treballs histrics de Toms Carreras i Artau de qu parlarem en un altre pargraf, va nixer tamb a Catalunya als primers de segle el lullisme literari, al qual han estat dedicats els esforos ms ben orientats daquest segle. El moviment tenia arrels mallorquines al voltant del ja esmentat Bollet de la Societat Arqueolgica Lulliana amb figures tan respectables com la de Jeroni Rossell i de Mateu Obrador i Bennassar. El lullisme literari catal tingu com a punt de partena les llions professades als Estudis Universitaris Catalans per Antoni Rubi i Lluch pels mesos dabril i maig de 1906 i repetides lany 1910. Aquestes conferncies tingueren com a principal objecte excitar els joves a les recerques necessries per a constituir la bibliografia dels cdexs i impresos lullians escampats per les biblioteques dEuropa. El resum daquestes llions, veritable gui de treball, va sser publicat a la revista Estudis Universitaris Catalans, volum IV, i desprs en fascicle separat. Es dedicaren en poques diverses a aquesta tasca apassionant Jordi Rubi, Elies Rogent, Estanislau Duran, Josep Maria Batista i Roca, Pere Bohigas, Josep Maria Mills Vallicrosa, Josep Rius i en va fer una de les seves especialitats Ramon dAls-Moner. LInstitut dEstudis Catalans17 va confiar a Elies Rogent i Estanislau Duran una bibliografia de les impressions lullianes, que va ser publicada lany 1927 sota el nom daquests autors,
17. Lautor havia previst indicar-ne lany [Nota dels editors de la Histria].

196

quan el primer feia anys que era mort i el segon havia abandonat les tasques derudici literria. En commemoraci del centenari de la mort de Llull, lInstitut dEstudis Catalans va tornar a promoure els estudis de bibliografia lulliana, que van donar lloc lany mateix del centenari, el 1915, a la publicaci del treball dAdam Gottron Ledici maguntina de Ramon Llull amb un apndix bibliogrfic dels manuscrits i impresos lullians de Magncia. El mateix any 1915 Ramon dAls va iniciar en lAnuari de lInstitut dEstudis Catalans la seva crnica del moviment lulli que comprenia el moviment de tot el mn i va anar seguint any per any en els volums VI, VII i VIII del dit anuari. Lany 1918 va publicar la seva tesi doctoral sobre el tema Los catlogos lulianos. Lany 1925 la Dictadura militar va crear a la Universitat de Barcelona una Ctedra Ramon Llull de curta durada en la qual noms es podia parlar en castell; el lector en trobar la referncia en el Llibre IX dedicat a lensenyament universitari 18 . I finalment cal recordar ledici de les obres completes de Ramon Llull, a la qual van collaborar duna manera especial els lullistes Miquel Ferr i mossn Salvador Galms, successor aquest de linoblidable Mateu Obrador. El lector trobar la relaci de les edicions lullianes daquest segle a Catalunya i Balears en el Llibre XIII [Biblioteques generals, tcniques i especialitzades. Bibliografia i biblioflia] daquesta obra.

11. Historiadors de la filosofia catalana

Essent tan pobra la filosofia catalana del Renaixement en, no ha sollicitat latenci ni dels nostres filsofs i a penes dels nostres investigadors. Vives mateix lany 1936 no havia merescut cap obra a fons deguda a plomes catalanes. LInstitut dEstudis Catalans per a fer honor al gran humanista va haver de recrrer a Forster Watson del qual va publicar Les relacions de Joan Llus Vives amb les anglesos i amb lAnglaterra, com a primer volum de la seva Biblioteca Filosfica i The Spanish Element i Lus Vives en els Arxius de lInstitut de Cincies corresponents a lany II. Ramon Sibiuda tampoc no haviat estat estudiat a fons per gent catalana. Mossn Bov, dins el segle XIX , li havia dedicat un treball que va merixer una repulsa severa de Prat de la Riba. El mateix Institut en els citats Arxius ha de publicar suplint aquesta deficincia els treballs de J. H. Probst: Ramon de Sibiude et la Theologia Naturalis, i La Psychologie dans la Theologia Naturalis de Ramon de Sibiude. Heus aqu en qu es troba un poble quan li falla una veritable formaci filosfica. Sobre la filosofia del segle XVIII,
18. Llibre IX, Ensenyament Universitari, pp. 196: 1925. CTEDRA R AMON LLULL : La Dictadura militar va establir aquesta ctedra per a inferir una ofensa a Catalunya. En la disposici del 31 de maig de 1925 es deia: Per a tots els serveis daquesta ctedra seran usats lidioma oficial o idiomes estrangers, no la llengua catalana, que havia estat la primera llengua vernacla de ledat mitjana que va servir per a lexpressi del pensament filosfic precisament per boca del gran catal-mallorqu que duia el nom de la ctedra. / Shi aplicaren 6000 pessetes anuals, 2000 de les quals shavien de destinar a la publicaci dobres de limmortal filsof. Aquesta ctedra mal nada, malgrat que els lullistes catalans (Antoni Rubi i Lluch, Toms Carreras i Artau, Ramon dAls, Jordi Rubi) la van dignificar, va tenir una vida efmera. En la revista Criterion de gener de 1932 es diu com a notcia ja vella que la ctedra ha mort per falta de consignaci.

197

poca en qu sescamparen pel mn tantes novetats, no creiem que el nostre segle hagi produt cap treball fora del que indirectament diu el pare Casanovas en el seu llibre sobre Finestres i dels que, com Vila i Bartrol, han estudiat la Universitat de Cervera; per res del que shagi fet no supera el treball destudiant de mossn Clascar. Hom sadona del que val aquest treball comparant-lo amb el discurs de Jaume Serra i Hnter a lAcadmia de Bones Lletres lany 1925 sobre Les tendncies filosfiques a Catalunya durant el segle XIX, amb tot i sser aquest segle molt ms ric de figures notables i ms definit i tot que el segle XVIII. Lestudi de les ms assenyalades daquestes figures: Mart dEixal, Balmes i Llorens i Barba, lany 1936 encara ning amb prou autoritat, amb prou preparaci i amb prou independncia no lhavia escoms. Mart dEixal restava una figura gaireb ignorada. Balmes, en canvi, havia merescut els tres forts volums del pare Casanovas lany 1932. Laplec documental i de dades hi s ingent, gaireb prolix, per hom t la sensaci desprs de llegir el llarg treball, que lestudi del nostre ms gran filsof sha de tornar a comenar per un que no sigui jesuta ni res ms que home destudi, sense que aix vulgui dir que ens sembli vituperable que un jesuta hagi volgut veure Balmes de langle que interessava la seva religi, ans al contrari, creiem que noms dun judici contradictori daquesta mena fet de bona fe, en pot sortir la complexa figura del filsof vigat. Durant els anys daquest segle, per, el filsof ms retret i remenat no ha estat Balmes, condemnat a loblit des dels primers anys de segle per Eugeni dOrs, sin Francesc Xavier Llorens i Barba. Hi ha contribut sens dubte la ignorncia de la seva veritable doctrina, coneguda noms per leco dadmiraci que sanava transmetent duna generaci a laltra. Aquesta curiositat i alguna ancdota barrejada pel mig han contribut a excitar el zel per a la recollida de materials amb els quals algun dia es pugui reconstruir i estudiar degudament la figura del filsof catal que amb ms propietat es pot qualificar de vuitcentista. Hom trobar una relaci possiblement exhaustiva en aquella data del material recollit en el volumet Iniciaci a la Filosofia publicat per lEditorial Barcino lany 1933 a cura de Toms Carreras i Artau. Va sser de segur un excitant poders per a donar larrencada al citat arreplec de materials la iniciaci que en va fer lany 1916, sota el ttol de Prolegomena Laurentiana, lInstitut dEstudis Catalans en els Arxius de lInstitut de Cincies. En el davantal que precedeix la reproducci dels apunts dun estudiant annim, Eugeni dOrs va donar la burxada segent: Sembla que daquells [es refereix a les colleccions dapunts] nhi ha una collecci millor que les altres, recollida taquigrficament per qui podia fer-ho amb doble competncia per la cultura de fons i per la superioritat en lofici; collecci revisada tal volta del mestre mateix. Per aquests apunts, dipositats a la Biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, sofreixen de fa anys i anys una mena de segrestamet inqualificable. No de publicar-los per ja solament de veurels, ha estat refusada als estudiosos de Catalunya tota autoritzaci. La publicaci dels mateixos per la citada Facultat ha estat algun cop anunciada: mes el temps corre, Pasqes i Trinitats passen, i tot contribueix a fer creure que no hi havia en aquest anunci sin lintent de trobar alguna excusa a aquell refs (Inst., Arxius, IV, 1916, p. 25). 198

En aquesta campanya shi va barrejar Francesc Pujols i Josep Pla, amb fora fregaments de mans. Quatre anys desprs, quan aquest corpus laurenci va sser publicat en tres volums per la dita facultat amb el ttol Lecciones de Filosofa (1920), segons els apunts taquigrfics de Josep Balari i Jovany, els editors, desprs de confessar la necessitat dalgunes esmenes anotades degudament, afegeixen: ... siendo de lamentar que en algunas pginas se haya borrado tan completamente lo que primero se escribi que se hace imposible descubrir el texto primitivo. En el reverso de la hoja de la encuadernacin se lee lo siguiente: Acaso se descubra en estas lecciones alguna tendencia kantiana a que propenda el profesor en un breve perodo de su vida filosfica, llevado del ejemplo de Hamilton y del concepto sin duda extremado de la limitacin del entendimiento humano. Aunque aquella tendencia se encaminaba a un fin enteramente opuesto al de algunos modernos neokantianos, manifest posteriormente el profesor a algunos amigos del proyecto de abandonarla por completo. Esta nota que como otras figura en el tomo I del manuscrito fue sin duda alguna escrita por el doctor Manuel Mil y Fontanals. Y sin embargo diu el mateix prleg el primer intento de su publicacin debi de ser a raz de su muerte [sic], ya que las notas marginales e interlineares que hay en el manuscrito, debidas muchas de ellas a otro catedrtico de esta Facultad, el Dr. D. Manuel Mil y Fontanals, compatriota y amigo entraable del Dr. Llorens y algunas otras indicaciones revelan claramente el deseo por parte de la Facultad de publicar dicho trabajo. Quant a la histria de la filosofia medieval (Llull deixat de banda), ha seguit el comps de la represa de la filosofia escolstica, representada en llengua catalana principalment per lescola dels caputxins, a travs de les seves dues grans revistes: Revista dEstudis Franciscans i Criterion, lobra de les quals va sser reforada, encara que duna manera ms espordica, per La Paraula Cristiana i lAnalecta Tarraconensia. En totes aquestes publicacions hi ha revisions histriques de filosofia medieval i en general de filosofia cristiana que lany 1936 revelaven un veritable moviment de mise au point. Per a contribuir a aquest moviment la revista Criterion va iniciar a partir del seu nmero 2 una secci titulada Documents per a la histria de la Filosofia a Catalunya, a crrec de Frederic Mart i Albanell, prevere, mena de miscellnia dun inters complementari innegable. Mereixen, per, un esment especial lestudi de Josep Maria March, S.J., sobre Ramon Mart i la seva Explanatio Simboli Apostolorum (Inst. An., 1908, pp. 443-496); els slids treballs del carmelit Bartomeu F. M. Xiberta, entre ells el volum Guiu de Terrena, carmelita de Perpiny, publicat pels Estudis Universitaris Catalans lany 1932, i els treballs del canonge Josep M Llovera. Com a historiador de la nostra filosofia lany 1936 shavia significat duna manera especial Toms Carreras i Artau. A base de la seva conferncia a lAteneu Barcelons del 27 de juny de 1929, per ttol Introducci a la Histria del Pensament Filosfic a Catalunya, lany 1931 va publicar un volum amb el mateix ttol i laddici de cinc assaigs no gaire filosfics, entre els quals una refutaci en la lletra de lespcie propalada sobre el segrestament dels apunts de Llorens i Barba, encara que com hem vist no quedi desfet lesperit de precauci que voltava els citats apunts i que anava aturant-ne la publicaci. Amb tot, la part histrica daquest volum dins la seva brevetat t al nostre judici veritable inters. 199

Toms Carreras i Artau hi anuncia, per, la collaboraci del seu germ Joaquim, que havia dsser especialment fecunda per tal com va permetre la formaci del veritable corpus dhistria de la filosofia catalana comenat a sortir en llengua espanyola molt ms enll de lany 1936. Joaquim Carreras i Artau havia donat ja unes primcies interessants daquesta collaboraci lany 1934 en els volums dhomenatge a Rubi i Lluch parlant de Les obres teolgiques dArnau de Vilanova i lany 1935 a Analecta Tarraconensia sobre La Llibreria dArnau de Vilanova.

12. Branques especials de la filosofia

Encara que en filosofia totes les seves parts poden sser estudiades com a branques especials, noms hi considerarem en aquest pargraf la lgica, la psicologia, ltica i lesttica. Quant a investigacions lgiques, el nostre balan fins a lany 1936 dna zero absolut. Es veu que la nostra terra no t tirada a la lgica. Daltra banda, per, es veu que els nostres estudiants sortiren prou embafats de les classes del senyor Daurella i Rull per no pensar mai ms en la lgica, i quant a Joaquim Xirau, si hem de judicar per la seva actuaci pblica, devia fer una classe de lgica que devia relliscar fcilment a qualsevol altra banda de la filosofia. En resum, doncs, tant a la Universitat com als instituts i com possiblement als seminaris a Catalunya fins a lany 1936 no es va veure ms lgica que la que el segle XVIII van deixar clavada els messieurs de Port Royal, Arnauld i Nicole. Cal fer un lloc en aquest pargraf als dos volums de Logstica publicats per lInstitut dEstudis Catalans, per consignant que el seu autor, el pare de David Garcia, ni que shagus llicenciat en filosofia a la nostra universitat, ni era catal ni shavia format en terres ibriques. La psicologia s una disciplina ms adaptada a la nostra mentalitat de tipus concret i prctic. Durant el segle XIX la psicologia dintrospecci suplia la nostra insuficincia o potser la falta de capacitat metafsica. Al capdavall, la psicologia permetia als nostres filsofs el luxe de seguir processos concrets i ms o menys comprovables de la formaci del pensament i amb aix gaireb en tenien prou. Per en aquest camp tan limitat i tot, les nostres aptituds danlisi psicolgica shavia esmussat fora, en gran part a causa potser de la prdua del verb nadiu, que s aquell amb el qual es parla amb lesperit: Si quan em trobo sol parlo amb mon esperit en llemos li parl, que llengua altra no sent. Que lluny es troben dAusis Marc tota la nostra poesia i literatura del segle XIX ! Va caldre un segle desmolament de la llengua abans no va reaparixer en poesia i en literatura la tendncia a lanlisi introspectiva; o sigui, la tendncia ms general que ha anat adquirint la poesia catalana posterior a Lpez-Pic i Carles Riba en contraposici a la poesia postmaragalliana, que fou essencialment impressionista. Per en el camp de lespeculaci filosfica, la psicologia introspectiva o racional no sabem que hagi produt gaires treballs com Leducaci de la inventiva de Joaquim 200

Ruyra, amb tot i que tenem un temperament de pensador especialment dotat per a aquesta mena danlisis: Josep Maria Capdevila. En canvi, podem constatar una certa tendncia a la psicologia objectiva, o ms concretament la psicologia experimental. Va voler sser una de les descobertes de lEugeni dOrs, per quan ell va parlar-ne Ramon Turr ja feia anys que elaborava amb base experimental i des del camp de la fisiologia els seus famosos estudis sobre la fam i la sensibilitat tctil. La psicologia fisiolgica va nixer a la nostra terra junt amb el positivisme: aix hem pogut citar el llibre de Llus Su i Medan, sobre Higiene del espritu19 . Per a la primeria de segle, i a part lOrs, es coneixia ja la psicologia experimental, la de Weber-Fechner i de Wundt. Lany 1907 el professor del Seminari de Girona, Frederic Dalmau i Gratacs, va publicar un llibre, La sensacin, estudio psico-fisiolgico, fora ben documentat, i no precisament a favor daquesta mena de psicologia sin per a contrarestar les seves derivacions materialistes. LOrs desprs va intentar diverses vegades, i no va reexir mai, de practicar la psicologia experimental (curs als Estudis Universitaris Catalans sobre Latenci, 1909-1910; experiment sobre La Psicologia del Testimoni, publicat lany 1917 a Quaderns dEstudi, i cap a lany 1919 prctiques de psicoanlisi al Seminari de Filosofia). En canvi, la psicologia experimental havia arrelat en el terreny de laplicaci, primer en el de laplicaci pedaggica, normal i patolgica, i desprs en el de lorientaci professional. En farem una mena de recordatori rpid, amb indicaci dels llibres on el lector podr trobar el detall. En el pla de leducaci (vegeu el Llibre II [Ensenyament primari]) molt aviat daquest segle el doctor Jeroni Estrany va muntar-se un laboratori amb aparells adquirits i inventats i va realitzar notables treballs destudi i diagnosi dels escolars que va aplicar a les Escoles del Districte VI; el grup que capitanejava Francesca Rovira gaireb per aquell mateix temps va muntar un laboratori de psicologia experimental en el seu Museu Pedaggic, del qual va publicar alguns resultats escadussers en el butllet del museu, i era el mateix moment que mossn Pedragosa, organitzant les seves cases de famlia, feia servir procediments de psicologia experimental per a la classificaci dels lliberts i nois abandonats. En un solc semblant a aquell en qu treballava mossn Pedragosa i aplicant els seus mtodes en la Junta de Protecci a la Infncia, Llus Folch i Torres muntava un dels laboratoris ms complets de la nostra terra amb alguns mitjans de control i estudi inventats per ell. El mestre nacional Lloren Cabs cap a lany 1920 adaptava al catal lescala mtrica de Terman, per aleshores ja feia uns quants anys que el Secretariat dAprenentatge, amb Eugeni dOrs precisament i Llus Torres i Ullastres, havia comenat a organitzar un petit laboratori per a examen dels aprenents, que desprs fou lInstitut dOrientaci Professional (vegeu el Llibre XV [Serveis tcnico-administratius]). Cap a lany 1923 nosaltres vrem comenar a aplicar els procediments de la psicologia experimental per a la mesura objectiva del treball escolar, del qual assaig en va sortir el llibret publicat lany 1928 (vegeu el Llibre II) i sense tardar gaire el pare Ferran Palms comen a muntar al collegi dels jesutes el corresponent laboratori psico-pedaggic.
19. Lautor havia previst indicar-ne lany [Nota dels editors de la Histria].

201

En el pla universitari o estrictament cientfic, el mot psicologia experimental apareix molt aviat del segle lligat amb la ctedra de psicologia superior de la Facultat de Filosofia i Lletres o amb la dhistologia del professor Carlos Calleja Borja-Tarrius, per si realment es van fer prctiques de psicologia experimental a la Universitat de Barcelona, no nhem sabut veure mai els resultats. En canvi, hem de recordar el Laboratori de Psicologia Experimental, de la Mancomunitat de Catalunya, a crrec de Georges Dwelshauvers, liquidat violentament pels agents de la Dictadura militar (vegeu el Llibre IX [Ensenyament universitari]). Ms encara que les preocupacions lgiques han penetrat en el nostre pas les preocupacions morals, resoltes en el pla de lespeculaci per la teologia i en el pla prctic per la casustica i les normes religioses. I amb tot, fora de casa aquest segle ha estat precisament de grans recerques morals, amb caps descola especialment notables. Sobria amb laplicaci a la moral de la teoria dels valors nascuda a Alemanya i el ms notable representant contemporani de la qual fou Max Scheler; mentrestant, a Frana lescola positiva negava amb Lvy-Bruhl al capdavant la possibilitat duna moral terica, o sigui, el que ell en diu metamoral i redua la moral a una cincia dels costums, per al mateix temps sorg Frederic Rauh amb la doctrina de lexperincia moral que depassa el logicisme moral kanti per mitj de la justificaci del sentiment que deu sser reconciliat amb la idea. Rauh rebutjava tamb tots els sistemes morals fabricats a priori, per creia que lexperincia moral consistia en el nostre sentiment immediat de lideal, viscut en lacci. Finalment, sanava elaborant la moral de tipus materialista que redua molts dels problemes morals a una qesti dhigiene mental. Cap problema daquests no ha remogut gaire endins ni gaire enll les conscincies del nostre pas ni ha interessat gaire els estudiosos, llevat de mossn Ramon Roquer, el qual, a travs dels seus apunts de segon ensenyament bon tros desplaats, semblava ben informat i fins somogut per aquesta mena de preocupacions i problemes. Per, amb tot, podem assenyalar algunes filtracions dignes desment. Una delles s la dels mtodes de recerca positiva emprats per Toms Carreras i Artau en el seminari annex a la seva ctedra dtica, el primer, com hem dit, que va funcionar formalment a la Universitat de Barcelona. En el dit Seminari de Psicologia i tica Hispniques, Carreras i Artau pretenia determinar ltica i la psicologia hispniques i en conseqncia el carcter a travs dels costums, del folklore i de totes les dades etnolgiques i tamb a travs de les idees i dels productes artstics que sense gaire dificultat es poden reduir tamb a una mena de costums. Cas singular el de Carreras i Artau! Home de creences, amb la dria de refer lEscola Histrica Catalana, tan estretament tradicionalista, sembranca en el positivisme psico-etnogrfic de Joaquim Costa i arriba a postular una mena de moral independent com la dels positivistes francesos. Aix ho expressa palesament, si nosaltres sabem llegir, el seu discurs dentrada a lAcadmia de Bones Lletres lany 1918, on entroncant la seva trajectria amb el professor ngel Bas i Amig, del qual fa un gran elogi, declara que en assolir la ctedra va temptejar una frmula de renovaci filosfica de lEscola Histrica Catalana, concebuda segons un contingut ms ample que lestrictament jurdic, emmotllada en una 202

direcci estretament psico-etnogrfica (Carreras, Exc., p. 8). Aquesta posici era la del polgraf aragons, defensor de les modalitats regionals i tniques del dret i de la vida hispniques, de lobra del qual fa una xardorosa anlisi, en qu sen declara franc seguidor. Com a resultat de lexperincia assolida seguint aquelles tendncies, pot declarar: Cada dia em vaig afirmant ms en el criteri pragmatista que presideix la iniciaci dels grans corrents del pensament. Fills aquests de necessitats biolgiques, gaireb sempre dndole nacional, la frmula teortica establerta com a soluci peremptria esdev amb el temps doctrina general (Ibid., p. 42.) I cap al capdavall del seu discurs encara rebla la seva posici amb afirmacions com aquestes: Revisat ara serenament lespectacle desprs de transcorregut el temps necessari, sembla tenir confirmaci aquesta doble llei de Biologia Social: 1.r Que els fets provoquen noves doctrines i que aquestes a la vegada influeixen de prop o de lluny en la marxa dels fets. 2. n Que en el topament de les doctrines contrries soperen resultats no previstos tan sols per les parts contendents, superacions o sntesis que porten en llurs entranyes principis indits de pensament i de vida (Ibid.) Laltra filtraci s la de la moral materialista, que t, com la psicologia materialista, la seva base en els fets fisiolgics. Aquest corrent era representat per Emili Mira, que lany 1923, parlant de psico-higiene infantil en el Butllet dels Mestres, presentava aquest estudi en tres branques: cultural, intellectual i moral. En temps de la Repblica, que es podia parlar amb menys precaucions, va anar descabdellant els seus punts de vista sobre moral (al nostre judici, ms cars per a ell que els problemes prpiament psicotcnics), en els articles publicats a la Revista de Psicologia i Pedagogia amb els ttols: Assaig psicolgic sobre el dolor, Concepci experimental de la conducta moral i Psicopatologia dels estats passionals. En aquest pla funcionava la Lliga dHigiene Mental com a branca de lorganitzaci internacional del mateix nom. En canvi, els problemes desttica eren el nostre fort. Sois unos nios levantinos havia dit Unamuno os ahoga la esttica. Hem vist amb quina emoci tan encomanadissa no parlava el doctor Torras i Bages de qestions dart. Tota la filosofia orsiana s polaritzada per lesttica a la qual pretn reduir la cincia en la famosa teoria de lhome que treballa i que juga, i fins el doctor Turr escomet damunt les pgines de la Revista de Catalunya els ja citats Dilegs sobre les coses dart i de cincia. Seria difcil desgotar la llista dels literats, artistes i crtics que han teoritzat sobre esttica. Esmentarem noms els que han escrit sobre filosofia, com Francesc Pujols, Francesc Mirabent, de qui hem analitzat el llibre De la Bellesa, el doctor Carles Card, que en prologar dins lEnciclopdia Catalana el volum Doctrina esttica del doctor Torras i Bages, fa una presentaci de veritable substncia doctrinal, i molt especialment Josep Maria Capdevila, del qual creiem necessari recordar, enmig de molts altres els treballs, El concepte de creaci en lobra artstica, publicat en lAnuari de la Societat Catalana de Filosofia, el 1923, i Bellesa i Veritat en la Miscellnia Tomista, lany 1924. 203

BIBLIOGRAFIA
[Aquesta bibliografia s una selecci de la bibliografia del llibre XIX: Congressos i moviment cientfic i filosfic, i de la del llibre XX: Collaboraci de lEsglsia al moviment cultural de Catalunya durant el segle XX .]

AUTORS
AGRAIN , REN . Les universits catholiques, Pars 1935 (Agrain, Un.). BACHELARD, GASTON . Le nouvel esprit scientifique, Pars 1934 (Bachelard, Esp.) BALMES , JAIME. Filosofia fundamental, Barcelona 1905, 4 vol. (Balmes, Fil.). BALMES, J AUME. Obras Completas, 1926, 33 vol. (Balmes, Obras). BATALLER, J. R. Llus Mari Vidal. Butllet del Centre Excursionista de Catalunya, 1922, pp. 105-125 (Bataller, Vidal). BAUDRILLART, ALFRED. Lenseingemment catholique dans la France contemporaine, Paris 1910 (Baudrillart, Ens.). BERGSON, H ENRI . La pense et le mouvant, Pars 1934 (Bergson, Pense). BERTRANA , PRUDENCI. Jo! Barcelona 1925 (Bertrana, Jo!). BORDOY I TORRENTS, P ERE M., La demostraci de lexistncia de Du pel moviment i lescola tomista catalana Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, 1923, pp. 81-162 (Bordoy, Dem.). BRUNSCHVICG, L ON. Les ges de lintelligence, Paris 1934 (Brunschvicg, ges). CAPDEVILA , JOSEP MARIA . Joan Crexells, les seves tendncies ideolgiques. La Nova Revista, febrer de 1927, pp. 101-104 (Capdevila, Crexells). CARRERAS I ARTAU, TOMS. Una excursin de Psicologa y Etnografa hispanas, Barcelona 1918 (Carreras, Exc.). CASANOVAS, I GNASI. Finestres. Estudi biogrfic. Epistolari, Barcelona 1932, 3 vol. (Casanovas, Fin.) CLASCAR, F REDERIC , Estudis sobre la filosofia catalana en el segle XVIII , Barcelona 1918, ed. La Revista (Clascar, Fil.). CLASCAR , F REDERIC, I FONT I S AGU, N ORBERT . Estudi sobre el carcter del poble catal Anuari del Jocs Florals, 1896 (Clascar, Est.) CREXELLS , JOAN. Assaigs de Joan Crexells, editats a cura de Joan Estelrich i Carles Riba. Primers assaigs, Barcelona 1933 (Crexells, Assaigs). CREXELLS , JOAN. Coneixement i objecte, una antinmia. La Revista,1920, pp. 6667 (Crexells, Con.) CREXELLS , JOAN. El creacionisme de Leonardo Coimbra. La Revista, 1919, pp. 159-161 (Crexells, Coimbra). CREXELLS , JOAN. Els arguments de Zen dElea. Revista de Catalunya, 1925, II, pp. 234-242 (Crexells, Zen). CREXELLS , JOAN . La cincia i el futur. Revista de Catalunya, 1924, I, pp. 113-124 (Crexells, Cincia). CREXELLS , JOAN. La histria a linrevs. Revista de Catalunya, 1925, II, pp. 13-25 (Crexells, Histria). CREXELLS , JOAN. Les emocions de laire. La Publicitat, 5 de desembre de 1925 (Crexells, Aire). CREXELLS, JOAN . Retorn a lescolstica. La Revista, 1921, pp. 210-214 (Crexells, Retorn).

204

DOMNECH , CRISTFOR DE. Carnet dun heterodox, Sabadell, s.d. (Domnech, Carnet). E STELRICH , J OAN. Joan Crexells. La Veu de Catalunya, 16 de desembre de 1926 (Estelrich, Crexells). F ARRAN I MAYORAL , J. Joan Crexells. La Paraula Cristiana, 1927, gener, pp. 66-68 (Farran, Crexells). F ARRAN I M AYORAL, J. La filosofia grega. Conferncies filosfiques, Barcelona 1930 (Farran, Fil.) F ONT , MELCIOR . Joan Crexells. Dades per a una biografia. Revista de Catalunya, IV, 1927, pp. 156-177 (Font, Crexells). GARCIA , DAVID . Algunas consideraciones sobre el problema epistemolgico, Analecta Sacra Tarraconensia, 1929, pp. 129-185 (Garcia, Epist.). GARCIA , DAVID. Crnica de cosmologia cientfica amb comentari filosfic, Criterion, 1932, pp. 161-174; 1933, pp. 49-59 (Garcia, Cosm.). GARCIA, DAVID. Ensayo sobre las consecuencias fsico-matemticas de la tesis tomista de la materia y la forma. Analecta Sacra Tarraconensia 1933 (Garcia, Ensayo). GARCIA, DAVID. Nociones de causa y efecto y causalidad. Analecta Sacra Tarraconensia, 1931, pp. 287-338 (Garcia, Causa) LLORENS I B ARBA, X AVIER. Iniciaci a la filosofia, arranjament i prleg de Toms Carreras i Artau, Barcelona 1933 (Llorens, In.) LLORENS Y BARBA, J AVIER. Oracin inaugural acerca del desarrollo del pensamiento filosfico, Universidad de Barcelona, curso 1854-1855 (Llorens, Oracin). MANY, J OAN BAPTISTA. Qestions depistemologia. Analecta Sacra Tarraconensia, VI, pp. 62 i ss. (Many, Gnos.). MARITAIN , JACQUES. Sur la revolution cartesienne. Estudis Franciscans, 1924, Miscellnia Tomista, pp. 232-239 (Maritain, Rev.). MENNDEZ Y P ELAYO , MARCELINO . La Ciencia espaola, 3 vol.; I i II, 4a ed. 1918; III, 3a ed. 1888 (Menndez y P., Ciencia). METZ , ANDR. Meyerson. Une nouvele Philosophie de la connaissance, Pars 1934 (Metz, Mey.) MEYERSON , EMILE . Identit et realit, Pars 1926 (Meyerson, Id.). MIQUEL D ESPLUGUES. Per a una major eficcia de la filosofia cristiana. Criterion, II, 1926, p. 298 (Esplugues, Ef.). MIQUEL DE SPLUGUES. Nostra Senyora de la Merc, Barcelona 1916 (Esplugues, Merc). MIRABENT, F RANCESC. De la Bellesa, Institut dEstudis Catalans, Barcelona 1936 (Mirabent, Bellesa). MIRABENT , FRANCESC. Lescola escocesa i la seva influncia en la filosofia catalana del segle XIX, Barcelona 1928 (Mirabent, Esc.) MONTCLAR, A. DE. Entorn el concepte de cincia i saviesa. La Paraula Cristiana, 1936, pp. 134-137 (Montclar, Ent.). NICOLAU D OLWER , LLUS. Frederic Clascar. Els seus primers vint-i-cinc anys, Institut dEstudis Catalans, Barcelona 1935, pp. 58-59 (Nicolau, Clascar). ORS, E UGENI D. Fragments de la Metafsica de la inquietud. Universitat Catalana, 1904, nmeros 1 i 3 (Ors, Meta.) ORS, EUGENI D. Doctrina de la intelligncia. 1. part. Curs de Dialctica. Arxius de lInstitut de Cincies, VI, 1916, pp. 1-12 (Ors, Doc.)

205

ORS, E UGENI D. La muerte de Isidro Nonell, edicin El Banquete, Madrid 1905 (Ors, Muerte). ORS , EUGENI D. Una primera leccin de filosofia, Madrid 1920, fullet (Ors, Primera). P OINCAR, H ENRI. La valeur de la Science, Pars 1912 (Poincar, Valeur). P UIG , I GNASI . El problema de la unitat de la matria. Analecta Sacra Tarraconensia, 1925, pp. 275-291 (Puig, Matria). P UIG, I GNASI. Ledat de la Terra. Analecta Sacra Tarraconensia, 1930, pp. 311-334 (Puig, Terra). P UIGDESSENS, JOSEP. La decadncia actual de la filosofia. Criterion, I, 1925, p. 2447 (Puigdessens, Dec.). P UIGDESSENS , JOSEP . Les dificultats del coneixement hum. Criterion, II, 1926, pp. 26-44 (Puigdessens, Dif.). RUCABADO, R AMN Y F ARRAN Y M AYORAL, J. La Filosofa del hombre que trabaja y que juega. Antologa filosfica de Eugenio dOrs, Barcelona 1914 (Rucabado, Fil.) RUIZ , DIEGO . Contes dun filsof, Barcelona 1908 (Ruiz, Contes). SERRA I H NTER, JAUME. Lobra filosfica de Ramon Turr. Treballs de la Societat de Biologia, vol. XI, 1925-1927, pp. 441-479 (Serra, Turr). SERRA I H NTER , JAUME. El sentit i valor de la nova filosofia, Barcelona 1934 (Serra, Sentit). SOL , F ORTI . Biografia del Dr. Torras i Bages, a Obres Completes de Josep Torras i Bages, 1934 (Sol, Torras). TORRAS I B AGES, JOSEP . Obres completes, Barcelona 1913, 10 volums (Torras, Obres). TURR, R AMON . Criteriologia de Jaume Balmes. Arxius de lInstitut de Cincies, 1912, pp. 48-69 (Turr, Crit.) TURR, RAMON . Dilegs sobre coses dArt i Cincies. Revista de Catalunya, 1925, vol. II, pp. 1-12; 105-116; 312-324 (Turr, Dilegs). TURR, R AMON . Filosofia crtica, Barcelona 1918 (Turr, Fil.) TURR, RAMON. La disciplina mental, trad. del castell per Leandre Cervera, Barcelona 1933 (Turr, Vis.) TURR, RAMON . Orgens de la representaci tctil. Arxius de lInstitut de Cincies, any II, n. 1 i 3, pp. 103-105 i 31-63 (Turr, Tctil). TURR, RAMON . Orgens del coneixement. La Fam, Barcelona 1912, 2 vol. (Turr, Fam). WHITEHEAD, A. N., Science and the Modern World, Pellikan Books 1938 (Whitehead, Science). X IRAU, J OAQUIM. El sentit de la veritat, Barcelona 1929 (Xirau, Sentit). XIRAU, JOAQUN. Leibniz o las verdades eternas, Barcelona 1921, fascicle (Xirau, Leibniz).

PUBLICACIONS PERIDIQUES
Analecta Sacra Tarraconensia (Analecta T.). Anuari de la Societat de Filosofia, Institut dEstudis Catalans, 1923 (An. Fil.) Catalunya Social, publicaci setmanal, Barcelona 1921-1936 (Cat. Soc.) Criterion, Revista trimestral de Filosofia, Barcelona 1925-1936 (Criterion). Estudios Franciscanos, desprs Estudis Franciscans, revista dels pares caputxins, Barcelona 1909-1936 (Est. Fr.) Estudis Universitaris Catalans, revista, Barcelona 1907-1936 (Est. Un.).

206

I NSTITUT DESTUDIS CATALANS . Anuari, 1907-1936, 8 vol. (Inst. An.) I NSTITUT DESTUDIS CATALANS. Arxius de lInstitut de Cincies, Barcelona 1911-1924 (Inst. Arxius). Joventut, revista, 1900-1907, Barcelona (Joventut). La Paraula Cristiana, revista 1925-1936 (Par. Crist.). La Veu de Catalunya, setmanari des de 1891, diari del 1899 al 1936 (La Veu). Resea Eclesistica, Barcelona 1909-1933 (Res. Ecl.). Revista de Catalunya, a partir de 1924 (Rev. Cat.). Revista Social, Barcelona 1911-1913 (Rev. Soc.). Universitat Catalana, Barcelona 1900 a 1902; gener a novembre de 1904; 1933-34 (Uni. Cat.)

OBRES COLLECTIVES
Primer Congrs Universitari Catal, Barcelona 1902-1903 (Primer). Miscelnea Almera, Instituto Geolgico de la Diputacin de Barcelona 1945 (Misc. Almera). Ecclesia. Encyclopedie populaire des connaissances religieuses, Paris 1927 (Ecclesia). Enciclopedia Espasa (Espasa).

207