La dona guerrera a la can acrtica: besnetes de les amzones Rubn J.

Montas Universitat Jaume I En un principi, fou Homer: un bar o uns barons que va dibuixar un mn de barons. Aquesta perspectiva masculina ja es troba, doncs, d'una manera o una altra i en menor o major mesura, a l'arrel de tots els gneres literaris grecs val a dir: de totes les manifestacions artstiques, del viure quotidi tant com de les gestes , ats que l'pica configura els models humans a imitar. Hom pot argumentar, emper, que el mite presenta personatges femenins prou ms dignes del que la realitat permetia; almenys si ens referim al mite desenvolupat per la tragdia, i encara amb reserves. Tenint en compte que la tragedia beu de l'pica, dels poemes homrics, podrem suposar que en aquests hi ha el model de la dona digna. I s, aquest model hi s resulta especialment atractiva la bellesa trgica d'Andrmaca , per en lnies generals abunda prou ms un quadre dissortadament ben conegut: la dona aconsegueix fama i glria per la seua bellesa (Odissea VI 25-30), es dedica essencialment a les feines de la llar (Od. XXI 350-53), i tot plegat, hom no ha de confiar en ella (Od. XI 441-43 i 454-56). Les excepcions, s a dir, els personatges femenins que adopten papers actius i intervenen ms o menys al combat, sn poques i quina casualitat fonamentalment es tracta de divinitats. L'exemple ms significatiu, en aquest sentit, seria Atena; de fet, com s sabut conserva trets de deessa guerrera, d'habitud va armada amb pica i elm. No pren part directa als enfrontaments Zeus ho havia prohibit per ajuda de manera decisiva alguns herois aqueus, com ara Diomedes: a banda de reanimar-lo quan es trobava estabornit i en perill de mort, s la m d'Atena que dirigeix la pica de Diomedes contra Pndar, causant-li una mort sangonosa: Aix va di' i dispar un tret dirigit per Atena / de dret al nas, sota l'ull; el tir s'enclot per les blanques / dents; l'impiu bronze tall l'extremitat de la llengua. / i la punta va eixir a frec del barb. (Ilada V 290 i ss.). Precisament poc desprs, Afrodita, que juga a favor dels troians, salva de la mort el seu fill Eneas, i aleshores s perseguida per Diomedes: ...ell empaitava amb el bronze / inhum Cipris; sabia que era una frvola dea, / no d'aquelles que en llia sn sobiranes dels homes, / car no s una Atena ni una nio qui viles esbalma. (Ilada V 330 y ss.); i de fet la fereix, i al capdavall li fa un crit ofensiu: Ves-te'n, oh filla de Zeus, del xoc i de la batalla! / s que no et basta, potser, seduir les frvoles dones? / Si s que tu, certament, freqentes la guerra, n'opino / que el xoc t'esgarrifar, fins i tot si de banda el contemples. (Ilada V 348 y ss.). Difcilment podem trobar un paradigma millor d'un bar recordant a una dona quin s el seu lloc... sens dubte, no la batalla. Tornant a Atena, cap al final de la Ilada es ref amb xit d'una agressi del mateix du de la guerra, Ares, i se'n vanta: ...l'gida doncs va colpir-li Ares sangs amb la

grossa / llana; va fer-se endarrera Atena, amb m molt feixuga / un roc de terra engrap, negrs, cantellut i grossssim, / el qual abans hom pos per sser d'uns agres el terme. / I el tir d'Ares rabit al coll, i va els membres soltar-li. / [...] "Ximple! No t'has adonat com jo, que tu molt ms forta / d'sser em vano, si s que en fria amb mi rivalitzes." (Il. XXI 402 i ss.), i tot seguit, quan Afrodita intenta endur-se el seu amant Ares de la llia, la deixa estesa d'un colp al pit, tot i reconixer el seu valor (Il. 423 i ss.). Quant a rtemis, i centrant-nos a la Ilada i a la seua participaci al combat, juntament amb la seua mare Leto t cura en un temple de Prgam del ferit Eneas, portat all per Apollo (Il. V 445); per, sorprenentment, al cant XXI, conegut genricament com Batalla dels dus, quan s'enfronta a Hera que li professa una coral animadversi tot i haver estat presentada amb tots els seus eptets bellicosos: S'opos a Hera la dea d'arc d'or, que fa molta fressa, / rtemis la fletxadora, del llunydarder la germana. (Il. XX 70 i s.), noms es guanya un seguit d'insults i all que en direm un bon gec de bescollades per part d'Hera, i fuig plorant a queixar-se a Zeus (Il. XXI 478 i ss.). En qualsevol cas, a la Ilada apareixen tot i que no hi intervenen directament les dones guerreres per excellncia, les Amzones, que sempre hi reben l'eptet , s a dir, equiparables a barons. La referncia ms extensa apareix a la narraci de Bellerofont, que va lluitar amb elles i les va vncer (Ilada VI 186 i ss.). Entren al mite, doncs, per la porta gran; a banda d'Homer, les hi acull squil en dues ocasions, a Suplicants (287), on el rei Pelasg diu a les Danades que, si portassen arcs, les prendria per ' , s a dir, les Amzones sense barons i menjadores de carn; i a Prometeu encadenat (723 ss.), aquest, en preveure la ruta d'Io, li diu: ' / ', / ', / , on arribars al poble de les Amzones, odiador de barons, que vindr dia que habitaran Temiscira, vora el Termodont, on Salmidessos, esquerpa mandbula de mar. squil dna aix una ubicaci no fantstica per amb incoherncies: el riu Termodont s'anomena avui Terme, en turc, a l'il homnim, a la Capadcia occidental, i desemboca al Mar Negre, a uns 60 kms de la ciutat de Samsun. Temiscira es trobaria on ara hi ha la ciutat d'nye. Salmidessos, emper, era una ciutat de Trcia on els Argonautes van trobar Fineu (Apolloni de Rodes, Argonutiques II 178 ss.), de manera que no s'adiu als altres dos topnims. Quant al mite, a banda d'aquestes fonts que hem citat, val a consultar sobre les Amzones, especialment, Apollodor (II 3, 2; 5, 9) i Pausnias (I 2, 1 ss., II 31, 4 ss.; III 25, 3 ss.; IV 31, 8; V 10, 9 ss.; VII 2, 7 s.). Per ben aviat del mite es passa al tractament histric de la llegenda, comenant per Herdot (IV 110-117) qui de fet n'ofereix una versi prou mesurada i sense excessos de fantasia:

aquestes Amzones, ms enll del seu carcter guerrer, no s'ajusten massa als tpics ms coneguts sobre aquestes, com ara la radical separaci entre elles i els barons tot i que comena dient que els escites, en la seua llengua, les anomenen oirpata, nom que en llengua grega val per "matadores de barons" (IV 110, 1) ni el suposat costum d'amputar-se un pit per tal d'utilitzar millor l'arc, que inspira l'tim ms divulgat d'amzona, s a dir, privativa + , suposada forma jnica de . Cal dir al respecte que no hi ha cap representaci escultrica ni pictrica en qu ni una sola amzona manca d'un pit; tot plegat pareix un ress truculent, o almenys cruent, de la necessitat de desposseir la dona guerrera, totalment o parcial, dels seus atributs femenins, en aquest cas dels ms notoris visualment1. Deixant de banda la qesti etimolgica2, d'aquesta hipottica extirpaci en la infantesa d'un pit mitjanant un ferro roent tenim notcia per Hipcrates (Aires, aiges i llocs 17), testimoniatge que repeteix Eustaci (Comentaris a la Ilada 402); Diodor de Siclia (II 3) hi fa referncia per no en dna detalls. Estrab (XI 5, 1 i ss.) ho esmenta de passada per el preocupa ms la ubicaci de les Amzones, que situa ms amunt de les muntanyes d'Albnia. Plini el Vell (Histria natural VI 7, 19) es mant ms proper a Herdot i parla de la ginecocrcia que les Amzones haurien assentat entre els srmates. Deixem ara, emper, les Amzones de l'Antiguitat, i donem el necessari salt de molts segles fins al ttol i tema de la present comunicaci, i situem-nos a l'Edat Mitjana i a l'Imperi mal anomenat Bizant caldria dir-ne Imperi Rom d'Orient - i al Cant de Basili Digens Acritas, el poema pic ms conegut de la literatura de l'poca bizantina. Escrit en grec medieval per autor annim del segle XII, va continuar una tradici prvia de les canons acrtiques i, amb ella, assenyala l'inici de la literatura grega vernacla. Conservat en diverses versions, de ms cultes i de ms demtiques les ms importants sn les de Grottaferrata, El Escorial i Trebisonda3 , presenta les vivncies d'un heroi als
A les dones que practiquen avui dia el tir amb arc no els calen remeis tan expeditius. Si de cas fan servir un protector de pit, i la major part ni aix; tot plegat, s una qesti, soretot, postural. 2 L'esmentat tim, fet i fet, ha estat repetidament posat en dubte i no sols per la filologia moderna; vegeu Hesiqui ( 3390) . ; en efecte, existeix en irani el gentilici *ha-mazan, amb el significat de guerrers, i l'arrel kar-, fer. Hjalmar Frisk, Griechisches Etymologisches Worterbuch, Heidelberg, 1970, s. v. , proposava l'tim *-m -gw-jon-es, a partir d'una privativa i una derivaci de *man- semblant a la de l'eslau muzh, s a dir sense barons. Qualsevol d'aquests dos tims s ms convincent que el referent a la manca d'un pit. 3 Les principals edicions modernes en sn: C. SATHAS i E. LEGRAND, Les exploits de Basile Dignis Acritas, pope byzantine du dixme siecle, Pars, 1875 (sobre la versi de Trebisonda); . Petros P. KOLONAROS, . ( , ), [Vaslios Digens Akritas. Els textos en vers d'Atenes (abans d'Andros, amb suplements i variants a partir de la versi de Trebisonda), Grottaferrata i El Escorial]. Atenes, E. , 1941; Digenes Akrites. Introducci, traducci i comentari per John
1

confins orientals de l'Imperi, a la frontera del mn rab, vora l'ufrates. Digens, presentat com un gegant paradigma de la bellesa masculina, s fill d'una noble bizantina i d'un emir de Sria que per amor es converteix al cristianisme. Lluita contra animals, criatures fantstiques, guerrers enemics... o amzones i viu aventures amoroses. Aix darrer fa un bon dibuix, no exempt de contradiccions, del que podrem dir-ne sistema de valors heroics en relaci a les dones, i per tant dels models femenins, que hi apareixen. En principi, Digens s casat i de la manera ms convencional a efectes de l'pica: quan coneix Eudxia, la seua estimada, de la nissaga dels Ducas, hi ha festeig a la finestra amb msica de ctara, fuga tots dos plegats i persecuci per part de la famlia d'ella, que s derrotada i finalment consenteix el matrimoni. Se celebren les noces i la parella marxa a viure a la frontera. A destacar que a la versi de Grottaferrata es diu explcitament que Eudxia l'acompanya i s'hi troba sempre relativament a prop, no resta a ciutat; viuen en tendes, fins i tot quan aix suposa problemes de seguretat (IV 953-970). A la versi de El Escorial no queda tan clar (1092-1093). Ms endavant, emper, en totes dues versions Digens construeix, vora l'ufrates, el seu palau, i alhora la seua tomba; a la narraci de les construccions es dediquen en exclusiva sengles cants (VII i V, respectivament). Tanmateix, la carn de Digens s dbil, i a la versi de Grottaferrata comet adulteri amb una filla de l'emir Aplorrabdis, prviament seduda i abandonada per un atractiu presoner cristi del seu pare, que l'havia convenuda de fugir plegats; Digens la porta al seu cavall a la recerca del seu seductor, per pel cam no pot resistir-se als seus atractius (V 237-256); quan troben el seductor, Digens l'obliga a casar-se amb la xica, sense contar-li, discretament, el que ha passat pel cam (V 274-275); desprs torna amb la seua esposa, que coneix el succet, i avergonyit, decideix canviar de lloc de residncia (V 281-289). A la versi de El Escorial no hi ha res de semblant a aquest episodi. Ms endavant, Digens s'enfronta amb xit ms faltaria a un drac que, transvestit en un bell jove, pretn seduir Eudxia. Cap al final del poema, tots dos duen una feli vida conjugal, potser entristida per la manca de fills; quan
MAVROGORDATO. Oxford, 1956 (sobre el manuscrit de Grottaferrata); Erich TRAPP, Digenes Akrites. Synoptische Ausgabe der ltesten Versionen, Viena, 1971; Juan Valero Garrido, Basilio Digens Akritas. Amb introducci, traducci a l'espanyol i notes. Barcelona, Bosch, 1981 (sobre el manuscrit de Grottaferrata). ( ) [Vaslios Digens Akritis (segons el manuscrit de El Escorial) i el cant d'Armuris]. Edici crtica, introducci, notes i glossari per Stilianos Alexiu. Atenes, , 1985; Elizabeth JEFFREYS, Digenis Akritis. Cambridge University Press, 1998 (manuscrits de Grottaferrata i de El Escorial, amb traducci anglesa); O. MARTNEZ GARCA, Poesa Heroica Bizantina - Cancin de Armuris, Digens Akritas, Poema de Belisario. Amb introducci, traducci a l'espanyol i notes, Madrid, Gredos, 2003 (sobre el manuscrit de Grottaferrata).

Digens mor, de mort natural, li encomana a Eudxia que es torne a casar, per aquesta no podia ser d'una altra manera mor inmediatament desprs d'ell. Abans d'aquesta crepuscular vida de parella, emper, assistim a l'episodi ms controvertit del poema (cants VI de la versi de Grottaferrata, IV de El Escorial), i en el qual se centra el present treball. Quan els apelates, una mena de bandolers o malfactors, humiliats per repetides derrotes, convencen el seu cap per a qu cride l'amzona Maxim4, aquesta i els seus soldats sn tamb venuts per Digens, l'amzona demana un combat singular de revenja; hi s novament derrotada i s'ofereix a Digens, qui argumenta que s casat, per acaba rendint-se al seu atractiu; retorna desprs amb Eudxia, que li retrau la seua infidelitat; aleshores, enfurit, retorna on Maxim i la mata. Aquest s, en essncia, l'episodi. Deixem ara que els texts parlen, prcticament, tots sols. D'entrada, aquesta amzona no viu en companyia d'altres, sin amb una host, suposadament d'homes no queda clar i quant a llinatge res no t a veure amb les Amzones de l'Antiguitat, descendents d'Ares i Harmonia:
GROT VI 373-389
[], , , , , , , , , , , , . . , ,
4

Per, amb ton perms, pren el consell dels teus planons, deixem estar els molts i improfitosos afanys, i ves-hi davant la nostra parenta Maxim, i prega-li que vinga a acrrer-nos, car t host escollida, com tu mateix b saps; no la faces sabedora, emper, a ella de res del que ha passat, car si ns sabidora, no lhas de convncer que tacompanye; ans b sigues prudent, assenyat, en ton recompte, per atreure-la a aquest el nostre pla; i si aix sesdev obtindrem la victria; i nosaltres ens aplegarem amb tu quan encengues lalimara. I el consell agrad al vell i li fou plaent; al punt munt a cavall i va anar davant Maxim. Aquesta era descendent de les dones Amzones, que port el rei Alexandre del pas dels Brahmans; tenia una enorme fora, dels avantpassats herncia,

Hem optat per transliterar aquesta forma en -, segons aquesta categoria de femenins en grec, presents ja a l'Antiguitat i que en grec actual encara agrupen una bona quantitat d'hipocorstics. El fet s que les versions de Grottaferrata i El Escorial presenten una forma en -, explicables per tancament de la vocal, en tant que les versions ms modernen la corregeixen. Sobre la llegenda d'aquest personatge i aquest antropnim, que pot relacionar-se amb una lpida sepulcral del s. II dC, trobada prop de les ciutats Sebastpolis i Sebastea, i amb la inscripci , vegeu Alexiu, op. cit. 65 ss.

i sempre prenia la guerra con un plaer de la vida.

Val a destacar la marcada insistncia en l'excellent aparena i la gran bellesa de Maxim:

GROT VI 544-556
, , , , , , , , , , , . I vaig fer via cap al riu on havia vist lhost, i en vaig recrrer les ribes per a trobar el gual; i veig Maxim, apartada dels altres, i amb ella els quatre ms grans apelates, el vell Filopapos, Knnamos i Ioannakis, i el noven Leandros, el gran en valor; davallaren fent revolts fins a la vora del riu, dos per ac, dos per all que Maxim al mig, muntada en un corcer blanc com la llet, amb la crinera i la cua, el serrell i les orelles, i les quatre peungles pintades de vermell, la sella i les regnes en or totes llaurades; la lloriga rellua per tenir dor el fist.

La versi de El Escorial, de llengua ms demtica i en general molt menys refinada hi coincideix:

ESC 1486-1496
, : . , . , , . . Muntura cavalcava que molt bonica era: la crinera i la cua tenyides amb henna, les seues quatre pengles en argent xapades les regnes teixides amb floretes d'or. I el seu abillament meravella era, destacat. D'argent vesteix lloriga amb pedres valuosssimes i l'elm era esmaltat, cosa bigarrada amb els frontals d'or, I d'or els nusos. Blaves les gamberes amb perles i el seu calcer brodat d'or, les canyes esmaltades i els talons amb pedreria.

GROT VI 734-739
. , , , , , , . Heus ac que Maxim aparegu al camp tota sola. Muntava en una egua negra, nobilssima, vestia una sobrelloriga de pell de castor, tota sedosa, i un turbant verd, ruixat dor, amb un escut que duia pintades unes ales dguila, una llana arbiga, i cenyia espasa.

Fins arribar a l'erotisme evident:

GROT VI 781-785
, , , Llana la sobrelloriga, car molta calor feia; i la tnica de Maxim era com una teranyina, com un espill feia veure tots els seus membres,

 . ,

i les sines li sobreeixien tot just una mica del pit. I fou ferida la meua nima, car en sa es trobava;

De fet, l'heroi preveu que la bellesa i el poders atractiu de Maxim el portaran a l'adulteri:
GROT VI 605-611
, , . , , , , I de nou vaig lliscar a lavenc de ladulteri, per lleugeresa de mon seny i de mnima descura, sobre aix es manifestar amb tot detall el relat; i s aix, com tot seguit vos ho explique. Maxim, havent perdut el seu cavall, qued enrrere a lherba, segons que abans sha dit, i cap als altres vaig crrer i vaig travar combat;

s ms important, emper, al nostre entendre, remarcar una altra insistncia. Quan Maxim es mostra ufanosa i es vanta de la seua fora, pren un comportament mascul que de vegades es defineix aix explcitament; l'heroi intenta desarmar-la sempre a bones, ella no accedeix, s derrotada i aleshores es mostra dbil i femenina... fins arribar a la seua mort:
GROT VI 564-594
, , , , , , ; , . : , , , , . , , , , . , , , . , , , , ' , , , , , , . , I ella: Oh vell remalet, va respondre, i per un de sol ens dones treballs a mi i a lhost, cap al que passar tota sola, amb Du vantant-me, que li he de prendre el cap, sense necessitar-vos? Aix digu irada, i sacuit a passar-hi. I jo que li dic a ella: Maxim, no passes, car s de natural als barons anar cap a les dones, anir jo doncs cap a tu, aix com s de dret. I tot seguit punyint desperons el meu cavall, vaig fer via cap a laigua, marradejant el gual; el riu baixava a plena i el cavall hi nadava; i a laltra banda nhi havia un toll daigua que semblava un petit estany, tot ple dherba; fou all que satur, en segur, molt ben amanida Maxim tot observant la meua escomesa; els que amb ella hi eren, uns van crrer cap al gual, uns altres semboscaren, cercant amagatalls. I jo, en adonar-me que el cavall aixafava terra, a galop latiava, i traient lespasa amb tota lnima i bona art anava cap a Maxim. Ella, com era ben disposta, va crrer al meu encontre, i em don un colp de llana a frec de ma lloriga; i sense haver rebut cap dany, li vaig tallar la llana, i brandant de nou lespasa, la vaig esquivar a ella, i tot duna li vaig tallar el cap al corcer, i de mala manera el cadver caigu a terra; i ella, reculant presa desgarrifana, caigu davant meu i cridava: Oh jove, no em mates; car he errat com a dona, per fer cas a Filopapos. I li vaig mostrar respecte, en escoltar les seues paraules

 []

i apiadant-me per la bellesa admirable que tenia []

GROT VI 748-752
, , , . , de cert que em guardava, amic meu, de fer-li mal; perqu s rebutjable en els barons, no sols matar, sin, de cap manera, combatre amb una dona. Per ella tenia, entre les daleshores, anomenada pel valor, i per aix no em va fer cap vergonya aquella lluita.

GROT VI 755-757
, , Jo que li vaig cridar: Maxim, no tingues por, perqu em fas pena, com a dona i amb bellesa fornida;

GROT VI 765-770
, , , , , , , , . Pietat, cridava, tingues pietat de mi, senyor, la mal errada; ans b, si no et sembla indigne, amistancem-nos, car sc encara verge, per ning corrompuda; tu sol mhas venut, tu em guanyars; i em tindrs sempre de companya contra els adversaris.

TRE 2632-2654
, , , , . , , , , , , , , ; , , , , , , , , , , , . , . I abaixant del cavall, a crits xisclava: Salut, missenyor, tot corrent cap a mi, mhe tornat esclava teua per la sort de la guerra. I la m dreta plaentment em besava; Per quan sencengu el foc del desig, no sabia jo qui era, del tot encs en flama; en acabat mafanyava a fugir de tot el pecat, i, acusant-me a mi mateix, aix raonava: Oh dmon, per qu estimes tot all ali, quan tens una font lmpida, que sencera et pertoca? Mentre aix conversava amb mi mateix, oh amics, Maxim atiava el meu deler encara ms, assagetant-me les odes amb mots dolcssims, car era jove i bonica, bella i verge, la ra fou doncs derrotada per un desig sobtat; tota vergonya i uni foren, doncs, acomplertes, desprs, en deixar-la, quan marxava dall, li vaig adrear unes paraules, a tall de consol: Ves, xiqueta meua, amb b i no moblides. I pujant al cavall vaig travessar el riu; ella, rentant-se a laigua la seva virginitat, mafeixugava demanant el meu retorn.

Com era d'esperar la versi de El Escorial no s'hi posa pedres al fetge: ESC 1562-1580
: , , El calcer em va besar i aix em pregava: Bon senyor, tem Du, i de nou tingues-me pietat en aquesta follia; m'he instrut amb homes ximples i desordenats;

 . : , , , . , . ' . : ;

guanya'm tu noms i que no em guanye cap altre. I jo a Maxim aix li vaig respondre: Per Du, Maxim, no ests en ton senderi; la xica que jo estime prov de nobles; t, doncs, riquesa inacabable i gloriosos parents i germans que fan molt de goig i germans rics, i tots els va negar i amb mi va venir; i sia Du, que tot ho pot, qui ens separi. Mes si desitges prostituir-te, jo t'ho he de fer. I vaig baixar del cavall i em vaig descordar les armes i all que desitjava Maxim apressa li ho vaig fer. I noms li ho vaig fer a la puta de la Maxim de dret vaig cavalcar i anar on la meua xica i aleshores a l'esvelta, escolta qu li dic: Has vist, ulls meus, quines gestes he fet?

GRO VI 827-838
, , , . , , . , , , , , , Li vaig rentar la m i embenar la ferida, per aix he trigat, llum meua perfumada, perqu no em retraguessen haver matat una dona. En dir aix, la xica reprengu lnim, creient que era veritat el que jo deia. Desprs, amb les paraules de la xica ficades a la pensa, i bullint del tot amb una ira extrema, tot duna munte a cavall, fent com que vaig de caa, i capturant-la la vaig anihilar sense pietat, acomplint llavors, miserable, assassinat a ms dadulteri.

En canvi, a la versi de El Escorial a la violaci no seguix l'assassinat. Fem, finalment, una rpida referncia als epgons de la can acrtica, la can demtica. Una srie d'aquestes canons el floruit de les quals, en la forma que conservem, podem ubicar als ss. XVII i XVIII es dediquen, precisament, a l'ardida esvelta, la mare de Digens. En dues, L'ardida esvelta i el sarra i La bandolera5, apareix la dona abillada i armada com un guerrer, que sembra el terror i el carnatge en l'enemic... fins al moment en qu alg descobreix que es tracta d'una dona:
, ' - . ' , . ' . ' , , , , ' ' . ' , ' ,
5

L'ARDIDA ESVELTA, LA MARE DE DIGENS I - L'ardida esvelta i el sarra. Aix s que hi ha guerra a Orient i a Occident, i s'ha assabentat una esvelta i a guerrejar marxa. De bar es vesteix i es muda i pren les seves armes, amb serps guarneix son cavall i amb escurons el ferra, i les dolentes vbries per esperons les posa. En dna a son corcer negre i fa quaranta milles, i li ha etzibat un segon cop i ha entrat a la brega. En entrar ha obert camins, en eixir viaranys,

Les versions amb qu hem treballat corresponen al recull de Niklaos Politis, / . Atenes, Estia, 1989, pp. 105-107.

' , , , . . ", , , . ' , !" ' ' ' . " , , , ." ' . ' ' . " , , ' , ." ' . ' - . ' , ' ; ' , . , , . ' . , . " , , , ; - ' , ' . -, , , , , . - , , , ' . - "", , . - , , ' , . , , , ' ' ."

a l'altre giravolt se li ha trencat la corretja, i s'han vist les pomes d'or, que de lli van cobertes. Un sarra l'albira des d'una alta carena: Xicots, no vos acobardiu, xicots, por no vos faa. De dones s la brega, de nvies la rapinya! I l'esvelta que ho ha sentit, cap a Sant Jordi corre. Senyor meu Sant Jordi, ensafronya'm, pobra xica, i et far l'entrada d'or i et far d'argent l'eixida, i el bigam del trespol te l'he de fer tot de perles. S'han clivellat els marbres i ha passat la xica dins. Heus aqu que un sarra ha arribt vora Sant Jordi. Sant meu Jordi, cristi, la xica deixa veure, i per regraciar-te'n m'he de batejar, jo i tamb mon fill, i que em posen Kostands i el meu fill que Giannis nome. S'han obert els marbres i ha aparegut la xica. II - La bandolera. Qui ha vist peix a muntanya i camps cobrint la mar, qui ha vist una xica esvelta vestida de bandolera? Quatre anys que camina amb miquelets i bandolers, i ning no l'ha coneguda de la seva camarada. I en una albada de Pasqua, que era dia assenyalat, isqueren a fer joc d'espasa i a fer gits de pedra seca. Se li tall el tirant d'argent i se li va veure el pit. Ning no se n'adon, ning d'aquells ardits, sin un petit bandoleret, que li somriu capcot. Qu tens, company, que rius, que tens que els ulls abaixes? He vist el sol que ha llut, he vist que ha eixit la lluna, i he vist el teu pitet, que s blanc com la neu. Calla, amic bandoleret, i no en diguis ni paraula, i jo t'adoptar i t'enriquir a balquena, que durs espasa damasquina i fusell d'or. Jo no vull que m'adoptes ni m'enriquisques a balquena, per dur espasa damasquina i fusell d'or, noms et vull per dona i que per marit em prengues. Aquell a qui diga el "s, vull", de mi haur de ser digne, ser un ardit dels primers i cap de la partida. Grossa s ta comanda, per si Du vol, ser, si Du vol que m'estimes, sc el primer de tots. Mostra'm on sn els focs, les bregues a espasa, els trets, i jo pel teu amor m'enfontar a tot el primer.

Com veiem, els textos ens ofereixen un bon motiu de reflexi tant sobre els smbols de gnere, fsics o no, com sobre la transgressi dels rols; per aquests temes, sens cap dubte, donen molt de s i ultrapassen l'espai que ara podem dedicar-los.