You are on page 1of 11

EL ROMANTICISME I NOSALTRES

Salvador DE B ROC

Abans de comenar la meva exposici sobre el romanticisme i la nostra realitat davui, voldria expressar el meu agrament als responsables de la secci de filosofia de lInstitut dEstudis Catalans i en particular a lamic Jordi Sales, qui mhonora amb geners excs a linvitar-me a parlar en aquesta inauguraci de curs. Si sem permet, afegir que em sento feli al tenir locasi dadrear-me a vosts en aquesta docta assemblea, tot recordant que fa uns noranta anys, un dels vuit membres fundadors de lInstitut fou el meu oncle avi Guillem M. de Broc. Mirar destar al nivell del meu avantpassat i de merixer, si ms no, la benevolncia de tots vosts. Com el seu correlat filosfic, lidealisme alemany, el romanticisme t per base comuna un sentiment i una nsia delevaci de lesperit hum, un fenomen que arrenca, b que llunyanament, de lpoca renaixentista i que assoleix una autoconscincia crtica i un gir de dignitat moral en una perpectiva on all que importa -creativitat, llibertat, possibilitat dascensi intellectual i moral- representa la donaci de sentit a la prpia vida i al mn (amb ladjectiu alemany sinngebend). Terminolgicament, la paraula romntic an pel davant del Romanticisme. Venia, com se sap, del francs roman, novella, i es va difondre sobretot a Anglaterra i a Alemanya a la segona meitat del segle XVIII en el sentit democionant i sensacional ms que prpiament en el de novellesc. Rousseau, en tot cas, ja havia emprat el terme a Rveries dun promeneur solitaire en fer la clebre comparaci les rives du lac de Bienne sont plus sauvages et romantiques que celles du lac de Genve, i el jove Werther explicava que el paratge on conegu Carlota, un jard, li va semblar un dels ms romntics que mai havia vist produts per la naturalesa i per lart. Tanmateix, el Romanticisme s, sobretot, un estat de lesperit que es pot definir, malgrat la seva ambivalncia, per dues notes concretes: intimitat i sentit de la histria. La primera, identificable dentrada a partir dafinitats tendencialment oceniques, comenant pel paisatge. s el moment preludiat per la pintura francesa de Fragonard, Watteau, etc., que culmina en la molt superior -per b que ara ens pugui semblar una mica empalagosa- pintura anglesa de jardins i nens blaus. Lawrence, Turner, Constable, Reynolds, Gainsborough en serien els representants ms destacats. O b la realitat gira a lentorn de la nostra sinceritat es* Lli inaugural de la Societat Catalana de Filosofia. Curs 1998-1999.

pontnia, creadora dun mn que brollaria de la fontana de la intimitat moral i sentimental, o b per mitj del jo objectiu, millor encara, per lelement de la jotat, per entrar en la nova i forada terminologia de lidealisme filosfic, acaba absorbit en lesperit total, lAbsolut o la Idea, de Hegel. La conscincia, o autoconscincia, de viure un determinat i privilegiat moment cultural i histric, fins i tot de pertnyer a una generaci, s un altre tret distintiu del moviment romntic. Els seus membres se sabien romntics, per sobretot sautocomprenien ells mateixos com a moderns, fills duna poca oberta per dos exemples referencialment histrics: la declaraci dindependncia de les colnies angleses a lAmrica del Nord el 1776 i la revoluci francesa a Europa el 1789. Von Balthasar ha utilitzat lexpressi creixement de lesperit de lhome per tal dindicar un sentiment dassimilaci duna realitat tamb en expansi. Aquest creixement es trobaria a la base del Renaixement, com a intent de colonitzaci, en un doble sentit, geogrfic i espiritual, de tota la realitat. En arribar el Romanticisme, entra tamb un nou intent dunitat en la visi del mn, si b la noci del Romanticisme com a tendncia arrenca probablement de la coneguda frase de Schlegel sobre la novella com a forma moderna de lepopeia. Tamb de la corresponent investidura de Schlegel amb la dignitat de filsof romntic, per no dir res de lafirmaci de Hegel segons la qual aleshores sinicia duna vegada per totes, lpoca cristiano-romntica, cim i sntesi de la histria, regne definitiu de lEsperit absolut. Aquesta grandiloqncia ens dna el to del discurs romntic. Un to que permet dendinsar-nos en una ms precisa caracteritzaci dun moviment que es fa difcil de conceptualitzar en la seva essncia, perqu remet constantment a una mena de sentiment csmic o postura vital, aviat sen dir concepci del mn o Weltanschauung. En la seva realitat ms profunda, el Romanticisme resulta af a la mstica i adversari de la Illustraci en la mesura en qu desplaa els valors i objectius morals dominants fins a la Gran Revoluci, duna banda, mentre que daltra situa la realitat vertadera en la vida, entesa no ja com a metfora de linfinit sin com a presncia mateixa daquest infinit, com la connexi del mn interior, dels anhels del cor hum amb la naturalesa exterior, a travs de totes les formes de la veritat csmica. A la limitada i clara certesa cientfica de la ra illustrada, prpia de la concepci kantiana, succeix la conscincia, ambiciosament especulativa, desfermadament terica, de ser tota la realitat (Die Vernunft ist die Gewissheit alle Realitt zu sein). Per aix tampoc no suposa una irrupci sobtada. s la culminaci dun procs que sinicia en el Renaixement tard amb el gir antropolgic del pensament que clausura la metafsica clssica. Hi ha un significatiu desplaament de lequilibri que tendeix a no ultrapassar els lmits de la humanitat i a moures en lmbit de la ra finita, al desbordament sentimental i embriagador de Rousseau i de la poesia romntica alemanya i anglesa. Pel que fa a la filosofia, Fichte volgu interpretar Kant convertint la voluntat en lelement nomnic, mentre Schelling opos al logicisme de Hegel el voler com a principi existencial i la llibertat en lluita constant amb la necessitat, en un drama csmic que abraava lhome i lAbsolut. Schopenhauer lligava tamb la voluntat a linstint de viure, el principi de conservaci i la impetuosa tensi dexistir. Tots ells sinclinaven a desen10

volupar una filosofia de lexistncia i no de lessncia. En nom de lirracional, dels sentiments, del somni, de lxtasi artstic i amors o b de la voluntat de poder, laspiraci a linfinit fou proclamada com a deure primordial, com alliberament de qualsevol construcci, com a retorn a lespontanetat, a lautonomia de lhome dacci, i el que importa ms, com a gran secret i autntic imant de la felicitat humana. Davant la progressiva reducci racionalista del mn, lactitud del romntic fou la fugida sense fi, una mena de nomadisme espiritual a travs de lespai extern i intern en un viatge esgotador i incert. Una vegada sha recorregut la geografia del mn, sha urbanitzat el planeta, el subjecte romntic ha de recrrer a lexploraci del temps, ha diniciar una colonitzaci mitolgica del viatge interior a la recerca de paradissos nascuts en lunivers onric o en el mn de les drogues. Poe, Baudelaire, Rimbaud, en sn alguns exemples. Per tamb Stevenson, A. Huxley i E. Jnger. Aix, lespai romntic s assenyalat per la projecci centrfuga envers un passat lluny o senzillament cap a universos irreals. Aquesta nsia de totalitat, aquesta confiada obertura a linfinit, ja shavia donat entre els segles XV i XVII. La relaci mgica amb la naturalesa, caracterstica de la Naturphilosophie romntica, havia estat present en figures com Paracels, Bruno i Bhme; ms tard, en Spinoza. La noci duna unitat i duna infinitud de lUnivers, aix com la mitificaci de la Naturalesa, considerada com un organisme animal, la reprengueren Hlderlin, Wordsworth i Novalis, cada vegada ms segurs en llur concepci biodinmica del mn a mesura que progressaven els estudis sobre lelectricitat i el magnetisme. Amb la paraula Naturalesa, la generaci dels romntics, per tamb els materialistes del segle XIX, entenia el conjunt de les coses i esdeveniments que lhome troba al seu voltant i que, a partir dell, seixamplen en connexions cada vegada ms mplies. Goethe encara la vivia amb una enorme intensitat, com si es tracts duna realitat personal. Era la Mare Naturalesa, el misteri de la qual sinseria en el misteri general de la vida humana. Era, per tant, un mbit on es podia viure, per b que lhome hi trobs no nicament harmonia, naixement i desenvolupament, sin tamb el dolor i la mort. Tanmateix, duna manera gradual, la Natura va essent despullada del seu originari carcter de mare nutrcia i del poder de suggesti simblica que possea. Va anar esdevenint quelcom destrany que ja no donava possibilitat duna relaci immediata. Convertida en una estructura complexa de relacions i funcions noms copsable per la simbologia matemtica, el seu suport deix de ser una designaci unvoca. Quan se sabia poc de la Naturalesa, se la temia. Quan sen va comenar a conixer quelcom, se li va retre culte i se lanomen mare. En saber-ne una mica ms, se la va voler dominar, reduint-la a un grapat de frmules al qual era difcil datribuir un sser personal. Curiosament, ara que ens hem posat a investigar-ho tot sense prejudicis, ensopeguem pertot arreu amb el misteri. La Naturalesa era tamb un concepte axiolgic, la norma dall que era correcte, adient i ben acabat, dall que era ents precisament com a natural. De lesmentat concepte sen deduen els criteris dexistncia vlida que han tingut una eficcia variable fins als nostres dies, tant de lhome natural de Rousseau, com de lHonnte homme dels segles XVI i 11

XVII, o b de la bellesa natural en les persones i les coses. En aquest sentit, la Naturalesa expressava un tipus de realitat ltima que no pot pas ser transcendida. En posseir el carcter misteris de la causa primera i lltim fi, resulta divinitzada i remet, per tant, a un objecte de veneraci religiosa. Des de finals del segle XV fins ben avanat el segle XVII tingu lloc un accelerat procs de dessacralitzaci de la Naturalesa. El desarrelament racionalista unit a la nova sentimentalitat illustrada varen propiciar aleshores un retorn a la consideraci positiva, per falsejada per la nova mitologia romntica, de la Natura. Ms que mai seguia, decididament, laven imparable de les aplicacions de la cincia que anava canviant rpidament laspecte duna bona part del planeta. El creixement de la tcnica va acabar legitimant fins i tot els mateixos defectes que comportava el seu s, amb el pretext que creaven seguretat i benestar. Es va creure, potser ingnuament, que lhome s el senyor de les seves obres, oblidant que la creaci engendra orgull i lorgull provoca un desequilibri entre el poder que tenim sobre les coses i el poder que tenim sobre el mateix poder. La solitud i la desemparana varen ser algunes, i no les menors, de les conseqncies en qu es va resoldre per a lhome davui aquest desequilibri entre el poder fer i el saber viure. La tcnica havia convertit la Naturalesa en amiga i protectora de lhome, per impulsada pel mite del progrs acab degradant-la a la condici de material disponible per satisfer lnsia humana de ms poder. Tanmateix, el perill no descansava en la mateixa tcnica, sin en la desproporci entre el poder que ella creava i la maduresa tica dels seus administradors i destinataris. Daltra banda, lhome, que des del Renaixement shavia ja convertit en important per a ell mateix, ara conforma el valor de les coses i la normativa de la vida a partir de la prpia subjectivitat, sovint presentada com a personalitat, s a dir, com a forma humana que es descabdella per la seva capacitat i iniciativa. Cada vegada ms, lethos del b i de la veritat objectiva sn substituts pel de lautenticitat i la sinceritat. Finalment, en la filosofia de Kant el subjecte esdevindr el suport dels actes admesos com a vlids i assolir carcter autnom en la seva formalitzaci lgica, tica i esttica. Daquesta manera, fonamentar la vida de lesperit, mentre que al marge o fora daquest subjecte res no es podr assolir, duna manera legtima, pel pensament. Per, a ms, una conducta quedar justificada, sobretot en les dcades segents, dacord amb la seva adequaci a la personalitat. Aix, lhome va canviant la seva vivncia del mn i de si mateix. En dominar, com mai abans dara no ho havia fet, la Natura, se sent posset duna confiana en les seves potencialitats que li far creure que, per fi, es troba davant la realitat. En accedir a un protagonisme creixent en la vida social i en lmbit poltic, seixamplar aquesta impressi dimportncia ara esmentada. En reexir a extreure riquesa impensable dels seus descobriments i desenvolupar encara ms lhoritz de la seva existncia, sentir disparar-se una nsia de lucre sense lmit que donar origen al sistema capitalista, a la consolidaci duna burgesia industrial i mercantil, per amb la contrapartida dun proletariat inquiet, explotat i miserable, que lorganitzaci de leconomia i laugment de les comunicacions convertir en una clase social estructurada, conscient della mateixa. 12

Va nixer, aleshores, el que podria anomenar-se un clima doptimisme cultural basat en la convicci que Naturalesa i Esperit formaven una unitat, lUnivers, dominat per les lleis de lEsperit. En el concepte idealista duna noci semblant, la subjectivitat de lindividu era pensada en uni a lEsperit absolut, el procs del qual constituiria el decurs del mn, del qual al seu torn formaria part. Una concepci aix difcilment donava peu a la subsistncia de cap tipus de llibertat en el sentit estricte del terme, ni a una autntica decisi que tingus el seu punt de partida en lhome. Igualment resultava difcil de concebre la possibilitat duna histria en el vertader sentit de la paraula, si s cert que aquest esdevenir ha de fluir dacord amb el que li assenyala per endavant la pretesa lgica duna essncia del mn. Tanmateix, en parallel a aquesta mitologia de la ra que desplaava el Du transcendent en favor duna Naturalesa travessada per un dinamisme immanent, va anar sorgint un trbol pessimisme filosfic i esttic, amb conseqncies del ms ampli abast. Lhome, evadit en una atmosfera mtica, anava perdent peu en la seva conscincia de si mentre avanaven les obscures forces de linconscient, amb el perill, cada vegada ms viu, desdevenir una mera joguina dels dimonis de legoisme i la violncia. Si duna part era evident lautosatisfacci psicolgica i social de la classe burgesa en ascens, tancada en la seva limitaci i el seu filisteisme, duna altra part es dibuixava poc a poc la trgica situaci de lhome davui, abocat a la intuci que la disgregaci espiritual i vital s la resultant de la nostra indefugible condici. Enfrontat a una poca mancada de grandesa, lhome va comenar a sentir-se exiliat i ali al moment en el qual vivia. Lart savan en la denncia del present i lanticipaci del futur, grvid de pessimisme antropolgicament i social. La pintura de Goya, per no anar ms lluny, no es limitava a assenyalar les conseqncies del sueo de la Razn. Era sovint un autntic descens somnamblic als infernals viaranys de la ment i una crnica desencantada, torturada i negra, dun inframn de crueltat i misria. En plena onada romntica, Delacroix, Gericaul i Fssli pintaven un univers per la culpa i el cstig, la irrealitat i lhorror. William Blake va donar el testimoni dun visionari que prenia elements de Swedenborg i de Jacob Bhme per descriure el cel i, ms sovint, linfern. John Keats, en clau buscadament prometica, pensava el mn com la vall on les nimes es creen a si mateixes. Volia enfrontar-se a la desolaci amb laristocrtica voluntat de configurar la prpia identitat en el Maelstrm de les forces contradictries que tothora sacsegen lhome, sempre ben conscient, com li ho mostra Shakespeare, de la seva condici trgica. En realitat, el ver del nihilisme era ja present in nuce en el si del Romanticisme. No noms per lexpressa voluntat dinstallar-se en el centre de la contradicci com un expedient per enfortir orgullosament la prpia identitat. Tampoc pel desig de lhome romntic dassumir-se com un nufrag llanat dun extrem a laltre en una mena de mar tempestuosa. Era, sobretot, lanhel angoixat de la bellesa com aquell principi, pretesament redemptor, en qu es lligaven els homes i els dus, la Natura i la vida, lU i el Tot. En Hlderlin, per certament en tots els autors romntics, la bellesa va esdevenir el cam de retorn a la primitiva Edat dor, la qual permetria dunir la necessitat i la llibertat...una innocncia natural i una moralitat de linstint, com llegim al Hyperion. 13

El que era una vivncia dexaltada rebellia des dun univers crepuscular consistent en el trnsit entre un present insatisfactori -el mn de la burgesia- i un passat irrecuperable -ja pensssim en la Grcia antiga o en la tradici medieval- esdevingu fatigada immersi en lunivers de les ombres, en les potncies de linconscient, cada vegada ms actives un cop alliberades del seu enclaustrament originari. Nietzsche s, sens dubte, la figura central en aquesta estaci de problemtic retorn. Lesplndid paisatgisme romntic va reflectir meravellosament la nova ansietat de lhome. Una naturalesa inassolible que li feia avinent la seva situaci dexili, per, a ms, tamb lambgua sensaci de sublimitat assenyalada per Kant unida a la certesa duna soledat que era, sovint, una forma de naufragi en el si dun Univers indiferent al nostre sofriment. La bellesa i la inabastable infinitud del mn -en la mar, les muntanyes, els paisatges desolats- feien de contrast eloqent al somieig de lespectador que contempla, nostlgic, les runes medievals o gregues confirmant-li el superior poder del temps i de la mateixa Natura sobre la fragilitat de la cultura humana. Lexterioritzaci de la Naturalesa respecte del subjecte hum seria el precedent immediat de lexterioritzaci de lhome en relaci amb ell mateix. Langoixa de qu parlava Kierkegaard amb tanta precisi -i ms senzillament, la por-, que havia de convertir-se en tema dominant del pensament existencial, fou mostrada, exemplarment en el seu poder desassossegador, en les pintures finals de Goya per fer-ho desprs en el surrealisme de Max Ernst, Giorgio de Chirico i Salvador Dal. De titella inhumana, estpida i cruel en el pintor aragons, es convert en semianimal-semihum en Ernst i en Magritte i en criatura fantasmal i absurda en Dal, mentre en Chirico degenera en un estricte autmata o naturalesa morta. Perdut en el laberint del seu jo desarrelat, lhome ha esdevingut un ser que ha oblidat la noci dell mateix, que ha extraviat la seva identitat. Hi ha pocs dubtes, en aquest sentit, de la considerable influncia de la pintura romntica sobre les tendncies posteriors i contempornies, des de limpressionisme al cubisme, al surrealisme i al futurisme. Al mateix temps que pren testimoni de lallunyament meteric de lhome en relaci a la Naturalesa, en un exili en aparena definitiu que el dur a no poder ja reconixer-se ell mateix. Una altra conseqncia del moviment romntic fou laparici duna psicologia sistemtica de lirracional. El Romanticisme, individualista, aristocrtic, tendencialment crata, havia assistit, complagut, a lassassinat del pare en la simblica -i efectiva- eliminaci dels representants de lantic rgim. Lexecuci del monarca Llus XVI de Frana obria la veda al retorn del que havia estat tradicionalment reprimit a un cert nivell per la cultura teocrtica, les obscures potncies de linconscient que culminarien en la violncia irracionalista del nostre segle XX. En contrast amb els revolucionaris francesos, que havien destrut parcialment lantic sistema amb les armes del coneixement, els romntics varen iniciar una seriosa reconstrucci del llenguatge i de les imatges emprades per dialogar entorn a lhome i la societat. En referir-se al que s especficament hum, el corrent romntic va desplaar el concepte de racionalitat universal a loriginalitat creadora i a la potncia de sentir, imaginar i somniar. Daltra banda, ja que lidealisme girava al voltant de la relaci entre subjecte cog14

noscent i objecte conegut, tot considerant aquest ltim com una inconscient creaci del primer, aix permetia que el subjecte assols la conscincia del seu paper en la conformaci de lobjecte, descobrint-se a si mateix en lobjecte com all altre que ell mateix. Daquesta manera, lidealisme alemany anticipava el concepte freudi dinconscient aix com la concepci duna terpia. Per en la nova consideraci del mn irreal sestava produint tamb un retorn del que s femen. Hlderlin havia explicat que lhome s un du quan somnia. Res millor, doncs, que lunivers admirable de la dona per afavorir les incursions somnmbules al regne dels somnis i, de passada, la possibilitat de divinitzar-se mitjanant els variants harmnics de ladoraci a la Gran Deessa. Revivia daquesta manera el clssic tema de la hierogmia, la promesa fatdica de la mort en vida que resulta dinvocar lantic poder del terror i la luxria, la Mare de tota vida i senyora de tots els elements, labraada de la qual significa irreversiblement la mort. Novalis ho va expressar amb la mtica evocaci de Sophie von Kuhn; Hlderlin senfonsaria en les ombres de la demncia amb Suzette Gontard. Keats al seu torn, va agermanar Eros i Tnatos en un dels millors exemples potics de lamor-passi, la tragdia Penthesilea, en qu presenta la mort com lnica alternativa a la fusi dels individus. Duna manera recurrent san mostrant la mort com el mitj de lamor, tal com s prou evident en determinats poemes de Baudelaire i en diversos contes de Poe. Per aquests autors -i per daltres- el cam cap a la plenitud recondua al sofriment reivindicat per la sendera del plaer. O b la fora de lamor duia als amants a la Liebestod wagneriana, com a Tristany i Isolda, o b a la destrucci, com a Penthesilea, o b, davant la impossibilitat dassolir la completa possessi i fusi, a lautodestrucci, com en el cas del Werther. Fou sobretot el tema de la femme fatale aquell que va predominar, tot preludiant la utilitzaci posterior pel simbolisme daquest fascinador repertori dimatges. Hi havia una lgica interna, en qualsevol cas, en afavorir i dhuc potenciar la vessant ms ombrvola de la dona, la dimensi de mare dolenta, bruixa o dimoni. La Naturalesa, en la qual se simbolitza arquetpicament la femella, havia perdut, com hem vist abans, la seva aura de si acollidor, de mare nutrcia o principi ordenador. A lartista i al pensador del Romanticisme, la Natura se li oferia ara en una doble perspectiva. Com a parads perdut, com a nostlgia duna unitat primignia per b que ja impossible de restaurar, i, a la vegada, com lamenaa abismtica i destructora dun univers tal vegada sublim per inquietant. En un clima espiritual semblant, lesfondrament de la confiana en la seguretat del progrs no va trigar massa a generalitzar-se. La fallida de lidealisme alemany i la fascinaci explicable produda per la fsica de Fourier o lenginyeria de Fulton i Stephenson entre d'altres, van fomentar el corrent positivista al llarg de tota la segona meitat del segle XIX. Per al mateix temps va prendre relleu un corrent crtic parallel que posava en dubte les certeses, en aparena slides, de la ra i assenyalava el miratge i el frau de la cincia tecnolgica, el maquinisme i lairejat mite del progrs. Amb totes les ambigitats i contradiccions que li sn inherents, el corrent crtic arrencava del Romanticisme. Ara b, si duna part el pensament i la sensibilitat romntiques representaven una protesta decidida 15

enfront de la via de lesperit resolta en ra cientficopositiva i Estat burgs semidemocrtic, duna altra part lambici especulativa i el tarann somniador i dionisac dels membres del moviment romntic els duien a traspassar totes les barreres a la recerca dun coneixement absolut i alliberador. En el primer aspecte, la rebelli romntica sadreava a contestar lautocomplaena del pensament racionalista illustrat, la limitaci de la ra kantiana i la frgil consistncia del coneixement oblidat de la imago mundi. Tanmateix, una cultura a cavall daquestes premisses era, sobretot per a lhome romntic, el cam ms directe de lautodestrucci personal, de lextraviament de la identitat i de la consegent perspectiva que lsser hum acabs resultant lhome sense qualitats, un altre nom de lltim home nietzsche. En el segon vessant, el que M. Carrouges anomena la mstica del superhome, tendia a nodrir lanhel dabsolut que viu sempre en lhome i roman en ell, fins i tot rere lanunci de la mort de Du. Lespai obert per la desaparici de les creences religioses autntiques hagu domplir-se amb lnsia de saber i la voluntat duna transformaci absoluta de lUnivers, impulsos que eren presents en lidealisme filosfic i en la poesia romntica. La tradici ocultista sostenia una ambici idntica. Ara b, en el centre daquesta tradici es trobava el mite gnstic de la caiguda del mn fora del plroma, la unitat primignia i la necessitat duna reintegraci de lUnivers degenerat en lharmonia original. Linstrument daquesta restauraci hauria de ser el llenguatge del poeta o del visionari que descobreix les ocultes correspondncies entre el mn visible i el mn invisible, provet com est dun poder gaireb mgic per despertar all que invoca. La poesia moderna sovint es va impregnar duna religiositat que, en expressi de Paul Petit, pertany a el que s religis quallat en esttica. Aquesta sacralitzaci de la reacci potica no era nicament el desplaament de lexperincia del sagrat cap a altres formes de religi, com per exemple el retorn al paganisme antic, sin una total transmutaci de la mateixa noci de sagrat i sobrenatural, que fou desplaat de Du a lhome. Una experincia semblant comportava, de fet, una revolta contra la condici humana i contra el mateix ordre del mn. Una voluntat de destrucci de les formes de vida i llur aparent harmonia i el retorn al caos original, al buit, al no-res don hauria demergir un intent de creaci absoluta plenament dependent de la llibertat humana. Linstrument daquesta metamorfosi de lhome en superhome era lexperincia potica. Tendencialment adreada a un coneixement absolut, sintrodua en una falsificaci de lestat de beatitud i en una mena de poder mgic que permetia a lhome ultrapassar els lmits del seu ser. Per Rimbaud, el poeta hauria de convertir-se en un vident, en un suprem connaisseur mitjanant un volgut desgavell dels sentits. Tot desplegant les forces psquiques per tal darribar a conquerir el punt mxim, es tractava de donar a lhome tot el poder histricament collocat sota el nom de Du. Els poetes moderns com Lautramont, Eluard, Breton, Michaux, buscaven la reintegraci de totes les contraindicacions i lassoliment de la sobirania sobre el cosmos i latzar. Varen seguir la temptaci de lesoterisme, el cabalisme, les allucinacions indudes, lonirisme sistemtic, tal com sanunciava en el Manifest surrealista. Aquestes aventures i viatges de lesperit no s que fossin, certament, noves. En lart literari de 16

tots els temps sempre shavia donat una tendncia semblant a lexploraci de labisme i a la revelaci mstica del mn sobrenatural present a tot arreu al voltant nostre, en paraules de Paul Claudel, tan dependent aqu de Rimbaud i Mallarm. Per la poesia moderna, a ms de lextraordinria bellesa que havia estat capa de crear, li recordava a lhome, aclaparat en una poca especialment banal i duna enorme vulgaritat materialista, la seva vocaci absoluta, aquell primer estremiment de lmbit numins que ella li feia sentir. Aix s innegable. Per, a pesar de la seva funci positiva de manifestaci i nominaci del sentit de les coses, una gran part de la poesia i de lart modern cultivaven la profanaci i el sacrilegi en la mesura en qu pretenien servir a un inters mgic de domini del mn. Com el Macbeth shakespeari o el Faust de Goethe, haurien transgredit el vel de la veritat. En esqueixar-lo rebrien el cstig congruent, fet de despossessi del jo, de prdua dun mateix, de mort espiritual. No s, doncs, destranyar, que tan bon punt varen ser trencades les defenses efmeres que la separaven del no res, la mentalitat romntica acabs per marcar la fi dun itinerari que shavia iniciat amb lexaltaci del subjecte i ara assenyalava la dissoluci del jo. El Romanticisme va alimentar la identificaci de lhome i la histria, la visi del primer al marge de qualsevol essncia independent de la temporalitat. No s en absolut casual que lpoca de lhistoricisme sigui tamb lmbit en qu es pot construir un dest particular. Aix implicava encara la creena en la possibilitat dun procs dautodesplegament recollit i mantingut en la memria. Per, a partir del nostre segle, la fragmentaci de la histria, i consegentment de la vida, remetr les restes de la nostra identitat a la problemtica conformaci de limaginari, ja sigui individual, ja collectiu. El qu haur de constituir la nostra identitat ser marcat per les imatges dels altres. El si mateix shaur demmirallar, aleshores, en els altres, sobretot a partir del moment en qu la secularitzaci radical de la vida a lOccident ha deslegitimat com a mitolgica qualsevol posici no explicitable en termes quantitatius i de preferncia econmics. Com a conseqncia del que sha dit apareix el segent. Duna banda sorgeix una existncia profana autnoma, lliure dinfluncies cristianes directes. Duna altra banda, un cristianisme que imita duna manera estranya aquesta autonomia. Aix com ha sorgit una cincia purament cientfica, una economia purament econmica i una poltica purament poltica, neix igualment una religiositat purament religiosa. Aquesta religiositat perd cada vegada ms la relaci immediata amb la vida concreta, el seu contingut prof s cada vegada menor i es limita amb una exclusivitat sorprenent a lensenyana i la prctica merament religioses. Per a molts no s, doncs, cap raresa que tingui lnic sentit de donar consagraci religiosa o religioso-social, a certs moments culminants de lexistncia, com el naixement, el matrimoni o la mort. Tanmateix, Kierkegaard ja havia exposat que per la vinguda de Crist lhome entrava en un nou pla existencial que invalida qualsevol opci de retorn al paganisme, com no fos linters dencobrir finalitats de poder, com el cas del Nacionalsocialisme. Nietzsche, igualment, va advertir que lhome no cristi dels temps moderns no sap ben b el que significa en realitat no ser cristi. Desprs, Auschwitz, Hiroshima i el Gulag ens han donat un eloqent esborrany. 17

Es de tmer que la situaci, avui, hagi empitjorat. El diagnstic de Gillo Dorfles de qu la falsificaci s el que distingeix la cultura contempornia no sembla, per desgrcia, cap exageraci. Des dels ltims anys vivim, en paraules de Dorfles, amb pseudoobjectes com els simuladors o els videojocs, i al nostre voltant tenen lloc pseudoesdeveniments. El profesor itali alludeix a la incidncia de la ms moderna tecnologia, el consum massiu de la televisi i limpacte de la realitat virtual, en la dessacralitzada i prspera societat occidental davui. Preocupat per laguda temptaci de lhome modern de produir una realitat a la seva mida, que alteri completament la realitat real, de tal manera que qualsevol cosa o emoci pugui ser simulada, Dorfles elabora un discurs crtic sobre la utilitzaci, no nicament poltica, dels mitjans de comunicaci, capaos de canviar el temps en qu es produeixen els fets alhora que ens estimulen la illusi, mitjanant l'engany permanent. Tot i admetre el considerable aven que suposa la realitat virtual i, en general, la tecnologia, en la mesura en qu obren importants i desconeguts mbits de treball i poden aix ajudar positivament al desenvolupament de lhome, ladvertiment de Gillo Dorfles fa mfasi en el greu perill de considerar la realitat, a fi de comptes, com una diversi que acabi de fomentar el temor envers els sentiments autntics. De fet, la familiaritat amb els mitjans de comunicaci, en especial els visuals, genera en nosaltres un comportament fictici, unes emocions que exciten lindividualisme salvatge i lapoteosi del kitsch. En lloc de restar emocionalment a una prudencial distncia de la nova tecnologia electrnica, la qual permet daltra banda una simplificaci utilssima de les tasques de lhome, hi ha qui veu tamb en el computer una mena diniciaci esotrica al ms enll de la matria, el desplegament dun tercer ull. Al final, el propi subjecte pot acabar essent un pseudo un mateix, un sser extraordinriament manipulat a nivells que mai fins ara shauria arribat a imaginar. No sha de perdre de vista que al costat dun grandis progrs tecnolgic, avui patim el perill agut dun retorn al primitivisme. No en falten indicis. Els nous camins oberts i els que seguiran obrint-se poden enriquir la tradici cultural i facilitar a lhome una millor qualitat de vida. Fer-lo entrar ms cmodament en ell mateix en fer, alhora, un mn ms habitable. Aquesta ha estat sempre la funci de la tcnica i la seva justificaci terico-prctica. Si lhome shumanitza humanitzant lunivers, tot generant al seu voltant un mn de civilitzaci i de cultura, recordem que el nostre alliberament interior passa per associar el mn sencer a la nostra tasca dalliberaci. Altrament, el domini de la matria per la cincia i la tcnica podria esdevenir un instrument de domini de lhome per lhome. No s una altra cosa la dictadura moderna sin la cincia i la tcnica dirigides contra lhome i el seu alliberament. Tot aix s herncia romntica, de la bona i de la dolenta. Els romntics varen pensar lUnivers com la creaci inacabable dun Demirg, en qu la llibertat i lautorealitzaci descansaven en el reconeixement que els homes fan dells mateixos com actors en el procs finalista de la creaci csmica, una visi que es revela en plenitud noms a aquells a qui la naturalesa del mn sels fa evident, ni que sigui parcialment, a travs de llur prpia experincia com a creadors. Pensem, si no, en homes com Fichte, Schelling, Carlyle, Nietzsche, Hegel i el jove Marx. La fragmenta18

ci de la conscincia i la dissoluci o esqueixament de lindividu foren recollits, ms tard, per lesttica simbolista i pel surrealisme del segle XX. Per igualment el pensament filosfic va retenir el fet que la prdua de la integritat humana era el resultat de levoluci de la vida social, de la divisi tcnica del treball, de la generalitzaci daquell fenomen angls, denunciat per Heine, i recollit per Dickens, de les mquines intelligents servides per homes sense nima. Duna semblant crtica romntica venen una srie daspectes en el pensament actual: la polmica anticientfica de Dilthey, Bergson, Heidegger i Sartre, a laguait de qu senfonsi la fe en la cincia com abans ho havia fet la fe religiosa. I en lactiu, la inspiraci fecunda de la investigaci en les cincies humanes i la creixent generalitzaci dun s racional i crtic de la noci destructura. Si hagussim de contemplar aquesta herncia, des de la talaia de lavui, amb la joiosa serenitat que dna la distncia i sense oblidar la clssica dita de tua res agitur, ho farem potser, amb aquells versos dun dels millors poetes romntics, Schiller, amb els que tanca els seu poema sobre els dus de Grcia: All que est destinat a viure eternament en els cants ha de morir, primer, en lexistncia.

19

You might also like