ESTUDIS

Rilke pensat per Heidegger

M ANUEL C ARBONELL

Linters de Heidegger per la poesia de Rilke ateny el punt ms elevat en lassaig Wozu Dichter? contingut a Holzwege.1 I, tanmateix, el moment inicial del debat amb aquesta poesia, que t lloc a la fi de lesmentat curs, aporta lesclat i la intensitat propis de la primera trobada. Com sestableix aquesta trobada? Quines sn les condicions que la fan possible i necessria? Qu cont la poesia de Rilke denvit urgent perqu el pensament de Heidegger se senti emps a respondre-hi? Per qu cal tenir a la vista encara aquesta resposta, quan sembla ser all que s ms allunyat de la sensibilitat imperant? La resposta que Heidegger dna a la poesia de Rilke lestableix dins el marc dun dels termes fonamentals, per no dir el terme suprem, de la seva filosofia. Aquest terme s Unverborgenheit, mot que cerca reproduir amb el mxim de fidelitat el sentit original del mot grec altheia, tradicionalment tradut per veritat. Aquest neologisme heideggeri lhe assajat de recrear2 amb un dequivalent dentrada tamb tan dur i desconcertant com aquell, i lhe donat per illatncia, s a dir, la negaci de la latncia, mot que, potser, entre daltres, t el mrit de remetre directament a larrel del mot grec, lthe. Al curs impartit durant el semestre hivernal de 1942-43 a la Universitat de Freiburg, dedicat a analitzar els supsits latents al fons dall que habitualment coneixem sota el nom de veritat, Heidegger segueix quatre directrius que el terme altheia forneix. Les dues primeres sorgeixen de la forma del mot i tenen a veure amb lmfasi que es doni o al prefix privatiu a- o al radical leth. Les altres dues direc-

NOTA. Les consideracions segents sn fruit de la traducci del curs que Heidegger impart durant el primer semestre del 1942 a la universitat de Freiburg i que, amb el ttol de Parmenides, ha estat publicat com a volum 54 de ledici completa [Gesamtausgabe] de lobra heideggeriana que realitza leditorial Vittorio Klostermann de Frankfurt. En certa manera, sn una anticipaci i alhora una mostra daquest text, que est a punt daparixer a Quaderns Crema. 1. M. HEIDEGGER, Gesamtausgabe, volum. 5. 2. M. HEIDEGGER, Fites, Qu s metafsica?, De lessncia de la veritat, Carta sobre el Humanisme, Lorigen de lobra dart, La qesti envers la tcnica, tr. Manuel Carbonell, Barcelona: Editorial Laia, 1989.

Els Marges 76, Primavera 2005

19

trius es deuen al contingut original del mot, sigui pel cant negatiu, desplegat a partir del seu antnim pseudos falsum fals, sigui pel positiu, proposat amb el seu sinnim a-pseudes verum a-pertum obert. Lltima directriu, doncs, desemboca en lanlisi de la noci de obert, i s al llarg daquesta anlisi que lexposici heideggeriana es troba amb la poesia de Rilke. En efecte, el terme de obert apareix tant a les Elegies de Duino com als Sonets a Orfeu, tot i que amb un sentit radicalment diferent del de Heidegger. s per aix que, en tractar la quarta indicaci de altheia en el sentit de obert, ha de comparar lun amb laltre, i, arran de comparar-los, comena la discussi amb la poesia de Rilke. En realitat, per, obert no s un mot que aparegui constantment a cada elegia, i all on apareix tampoc no ho fa amb la insistncia que sembla que hauria de justificar la importncia que Heidegger li dna. Per qu s tan important? Per qu Heidegger el pren com a punt de partida per a discutir la poesia de Rilke? On i com apareix prpiament? Respecte a qu sesmenta? Per respondre a aquestes preguntes, cal que prestem atenci al moment inicial de les Elegies de Duino, perqu s on saporten les bases conceptuals, els mots fonamentals, daquesta poesia. Wer, wenn ich schreie, hrte mich denn aus der Engel Ordnungen? und gesetzt selbst, es nhme einer mich pltzlich ans Herz: ich verginge von seinem strkeren Dasein. Denn das Schne ist nichts als des Schrecklichen Anfang, den wir noch gerade ertragen, und wir bewundern es so, weil es gelassen verschmht, uns zu zerstren. Ein jeder Engel ist schrecklich. Les dificultats de traduir aquests versos es poden constatar noms que es comparin les tres versions que en catal nhan fet Feliu Formosa, Joan Vinyoli i Manuel Balasch. I encara es fan ms paleses si sagafen unes quantes de les nombroses traduccions que se nhan fet en altres llenges com ara litali, el castell, el francs i langls. En una altra ocasi,3 vaig indicar-les i vaig proposar una pretraducci de la primera estrofa. Valgui aquesta ara com a punt de partida per a situar-nos en el lloc de la reflexi heideggeriana de la poesia de Rilke. Qui, si [jo / 0] [crids / cridava], [em sentiria / ?mescoltaria] llavors des dels [ordes / jerarquies / cohorts / rengs] // dels ngels? [0 / .] i [posat / suposat] i tot que em [prengus / maferrs / mestrenys] // un [dells/ 0] de sobte [a / al / en el / sobre el (seu)] cor [=?em corprengus]]: jo [transiria / mesvaniria] [pel / davant el] seu // [sser / existncia / presncia] [ms poders(a) / ms fort(a)]. Perqu el bell [no s
3. Traducci potica i tradici prpia. A propsit de tres versions al catal de la primera elegia de Duino de Rilke, Reduccions, nmero dedicat a la traducci potica, en premsa.

20

Els Marges 76

res ms / s no res // ms] // que [linici / el principi / lincipient / limminent] [dall que esglaia / de lesglaiador], [0 / inici...] que nosaltres encara [tot just / quasi] suportem, // i nosaltres [(el bell) ho ladmirem / ens nadmirem] [aix / tant], [perqu / ats que] [(el bell) indiferent / ser / tranquil / impassible] [desdenya / menysprea] // destruir-nos. Tot ngel [s esglaiador / colpeix desglai / esglaia]. Lanlisi daquesta estrofa treu a la llum que els punts que en fixen el permetre sn els mots Schrei, Schreck, pltzlich i bewundern. Ells originen i sostenen les relacions entre els protagonistes de lelegia: el poeta i nosaltres, duna banda, i lngel i el Bell, de laltra. En resum, aquests versos saboquen a dir la potncia de laparici de limprevisible, el fulgor que, com dun miracle (Wunder), esquina de cop lespessa grisor quotidiana. Per aix, en copsar que linstant del crit, Schrei, i el salt de ladmiraci, Wunder - Bewunderung, es condensen en alemany en el mot Schreck schrecklich,4 que troba lequivalent ms complet en catal en el mot esglai,5 comprenem que tota lestrofa convergeix a ressaltar el carcter sobtat (pltzlich) daix que eminentment i primordialment ens agafa i ens captura (fangen)6 i que Aristtil anomena el thmbos, lestupor,7 davant el bell per excellncia: laparici de la fsis, el pur emergir en la presncia. En tot cas, aqu no es diu qu s all que connecta lhome amb lngel de manera que tots dos puguin estar en relaci i que hi hagin destar, ni tampoc qu fa possible el contacte entre el Bell i nosaltres. Per, a ms, tamb resten a lombra encara els altres dos elements requerits per aquesta base comuna i que falten per completar els punts cardinals de les Elegies i, desprs, dels Sonets a Orfeu, a saber, lanimal i la planta. La condici de la connexi entre home, ngel, animal i planta, el fonament unitari que els aplega i que aix els mant en recproca oposici no apareixer clarament fins a la vuitena Elegia i llavors rebr el nom de obert. All que puguin ser tots quatre, home, ngel, animal i planta, en la mesura que cada un s ell mateix respecte als altres tres, s cada vegada en virtut daquest obert, s sempre grcies a aquest fons com anomenat obert. Quines sn les caracterstiques daquest fons? Don treu la fora peculiar que, enfront de tota la resta de coses, fa que sigui aquest fons el que decideixi els trets essencials dels quatre referents bsics de les Elegies de Rilke? I si aquest fons rep el nom de obert, qu, doncs, s lobert per a Rilke? Aqu s on sinicia la trobada entre pensador i poeta. Ms exactament, aquesta trobada es fa possible arran de la noci de obert sobre la qual ha de pensar Heidegger per qu la troba implcita en el sentit original de veritat, que s el que prpiament el
4. Der groe Duden, 7, Etymologie, Mannheim, 1963, p. 621-622. 5. J. COROMINES, Diccionari Etimolgic i Complementari de la Llengua Catalana, Vol. III, p. 583. 6. Per remetre a linici (Anfang) que s el Bell: das Schne ist nichts / als des Schrecklichen Anfang, Duden, 7, p. 155. 7. Stupeo: verbe exprimant un mouvement, un choc; vegeu. A. ERNOUT i A. MEILLET, Dictionnaire tymologique de la Langue Latine, Pars, 1979, p. 658; vegeu tamb S. SERRALLONGA, Del Llibre damic als Cants dAbelone, Reduccions, nm. 20, 1983.

Estudis

21

requereix. Per a Heidegger, la veritat s lobert. Dit ms prudentment, lmbit que es desplega amb la veritat s la dimensi primordial on pot sorgir i crixer qualsevol presncia, s a dir, qualsevol realitat. La veritat, doncs, s la condici de possibilitat de la manifestaci de tota cosa, i aix vol dir que la veritat s, en el fons, all que allibera les coses de lestat docultaci, s all que les arrenca de la latncia i les ofereix a la visi. Per perqu aix sigui aix, cal que la veritat mateixa sigui essencialment lliure ella mateixa. La veritat s la llibertat, dir Heidegger en lassaig titulat Wom Wesen der Wahrheit.8 Veritat i essncia es fonen llavors en una dinmica de recproca obertura a linterior de la qual la realitat de tota cosa es fa present entranthi, i aix lliurant-se a la visi, i es fa absent sortint-ne, i aix sostraient-se a la visi. Aix vol dir, per, que aquesta obertura (lobert de lsser) es dna noms en lhome, el qual aix s el servidor de lsser, o en paraules de Heidegger, el pastor de lsser, i no pas el subjecte metafsic que serigeix en amo i senyor de lsser, s a dir, en lagent absolut que ho converteix tot en objecte de la seva activitat i de la seva arbitrarietat en funci de la necessitat dincrementar ms i ms el seu poder. Per a Heidegger, aquesta imatge de lhome contemporani, dinspiraci nietzschiana, tanmateix, s la que Rilke contempla, a la seva manera, s clar. Succeeix, a ms, que en aquesta imatge sobresurt el carcter de vital, de la vida, i, per tant, tot all que t a veure amb la vida passa a primer pla.9 s comprensible, llavors, que amb aquesta imatge el pensament europeu es plantegi quin s lestatut propi de lhome en relaci amb el de la resta dssers vivents. Aquest plantejament tamb sel fa Rilke, el qual veu la relaci entre home i animal des del punt de vista del biologisme imperant a Europa ara fa cent anys. s precisament des daquesta perspectiva que la distinta essncia de lun i de laltre es fa palesa; per el perqu de la relaci home-animal resta obscur. El mrit de Rilke s haver trobat el punt que fixa la relaci entre home i animal, que no s pas el simple fet de viure, i, encara ms mrit, haver vist que aquesta relaci era primordial per entendre all que de nou i de mai no dit apareixia amb lhome contemporani. Aquest punt com a home i animal a partir del qual lun es diferencia de laltre Rilke lanomena obert. All on Rilke pensa prpiament com respecte a lobert la distinta essncia de lhome i de lanimal es mostra s la vuitena Elegia de Duino. I s el seu mateix comenament que Heidegger comenta i que diu:

8. M. HEIDEGGER, Fites, p. 118. 9. Llavors, per, sentn que, potenciant aquesta concepci vitalista, tamb shagi de promoure a primer pla i shi mantingui la seva antagnica negativa, el pessimisme-nihilisme. Si, cronolgicament parlant, aquest s anterior a aquella, aix no vol dir que, des del punt de vista de llur procedncia fonamental, no siguin dues manifestacions, aparentment oposades, del mateix fenomen. Ara b, mentre no sen reconegui lorigen com i la recproca copertinena, no es podr aferrar en tota la seva complexitat la peculiaritat daquest condicionant principal de la personalitat contempornia. Decadentisme i vitalisme sn, precisament en llur contraposici, el mateix. En la mesura que es perceben com a corrents culturals o esttics, daltra banda simplement antagnics, per, resta inaccessible llur fons. Semblantment, tant lessncia de la vida com el misteri de la mort passen a mans del mtode cognitiu de les cincies erigit en panacea universal, i tot all que escapa a la seva experimentalitat s rebutjat i sancionat com a digne de ser ignorat.

22

Els Marges 76

Mit allen Augen sieht die Kreatur das Offene. Nur unsre Augen sind wie umgekehrt und ganz um sie gestellt als Fallen, rings um ihren freien Ausgang. Was drauen ist, wir wissen aus des Tiers Antlitz allein;... Tot ulls, la criatura veu lobert. Noms els nostres ulls estan com girats i entorn seu (della) posats del tot com paranys, encerclant-li la lliure eixida. All que s a fora, ho sabem pel rostre de lanimal noms;... Heidegger emprn dentrada la interpretaci del mot Kreatur, que, en tot cas, Rilke no fa servir en el sentit bblic i cristi de tot sser fruit de la creaci de Du, i per tant amb inclusi de lhome, sin en el sentit restringit dels ssers vivents amb exclusi de lhome. Criatura equival a sser vivent privat de ra; s lirracional, a diferncia del racional. En aquesta diferncia, per, Rilke no hi veu una mancana ni una inferioritat, sin que capgira la relaci habitual entre racional i irracional, i aix en virtut dall que lun i laltre sn capaos de fer respecte a lobert. Qu s, doncs, lobert rilki, a partir del qual sestableix la diferncia essencial entre home i sser animat (planta i animal)? Tal com Rilke lexplica a un lector rus, el concepte de obert, que he intentat de proposar en aquesta elegia, sha dentendre en el sentit que el grau de conscincia de lanimal el situa en el mn sense que (a diferncia nostra) shagi de contraposar constantment al mn. Lnima s en el mn. En canvi, nosaltres estem davant dell, i aix en virtut de la forma i nivell particulars de la nostra conscincia. Amb el terme obert no sentn el cel, laire i lespai; tamb aquests sn, per a qui els observa i els considera, objectes i, per tant, opacs i closos. Lanimal, la flor, sn all que sn sense adonar-sen, i tenen davant seu i sobre seu aquella llibertat indescriptiblement oberta que potser t el seu equivalent en nosaltres (duna manera totalment momentnia) noms en els primers moments de lamor, quan lhome veu en laltre, en lamat, la prpia immensitat, i en lexaltaci cap a Du.10 Obert s lmbit illimitat en qu tot sser animat est immers, per no pas lhome, que hi est davant i enfront. Amb la intensificaci de la conscincia, lessncia de la qual consisteix en el pensament representatiu, apareix lestar i el contra-estar propis de lobjecte. Com ms alta s la conscincia, ms lsser conscient s excls
10. M. BETZ, Rilke in Frankreich. Erinnerungen Briefe Dokumente, 1938, p. 289. Citat per M. HEIDEGGER, Holzwege. Wozu Dichter?, Frankfurt: Klostermann, 1972, 5a edici, p. 263.

Estudis

23

del mn. Lobert per a Rilke s lespai en qu la criatura progressa illimitadament duna cosa a laltra. Ara b, aquesta progressi desenfrenada, remarca Heidegger, no arriba mai a lespai lliure de lessncia, dall que en essncia s cada cosa i el conjunt de totes les coses, la qual essncia precisament la criatura no pot veure mai, perqu la possibilitat de veure amb els ulls del coneixement s all que caracteritza lhome i que, doncs, aixeca una barrera infranquejable entre animal i home. Per el coneixement, per a Heidegger, no s la facultat del subjecte hum que li fa possible la relaci amb totes les coses, incloent-hi ell mateix, de manera que, grcies a aquesta facultat, pot acumular lexperincia que li permet imposar-se a tot all que lenvolta i que lafecta. El coneixement, pres en aquest sentit, que no cal dir que s el que generalment es considera com a veritable, s paradoxal, perqu per acostar lhome a les coses primer ha de separar lhome de les coses i lha tancar dins els lmits de les seves capacitats sensorials. A partir daquesta limitaci, i noms a partir de la necessitat de superar aquesta limitaci amb el coneixement acumulat a cpia dexperincia, lhome va ampliant el radi del mn conegut i el sotmet a la seva voluntat. Ara b, aquesta s la definici que de lessncia humana fa Nietzsche, definici que dalguna manera s tamb la base de la concepci que Rilke t de lexistncia. Lhome, doncs, viu i experimenta la seva existncia com a essencialment limitada. Lhome, per poder estar obert al mn, ha destar bsicament tancat al mn. Lhome est obert a si mateix perqu est primordialment tancat al mn. En canvi, lanimal i la planta estan ja dentrada oberts al mn i s per aix que estan absolutament tancats a ells mateixos. I tamb, en aquest joc dobrir-se i tancarse, lngel rilki, a laltre extrem, es caracteritza per estar eternament obert tant al mn com a si mateix. Tenim, doncs, tres graus dobertura: el de lngel, obert tant a la infinitud del mn com a la infinitud de si mateix; el de la criatura, obert a la infinitud del mn i tancat a la finitud de si mateix; i el de lhome, tancat a la infinitud del mn i abocat, s a dir, obert a la finitud de si mateix. No s potser una casualitat que aquesta disposici en tres mbits essencials, disposici que s la base de la poesia de Rilke, lhagi plasmada duna manera difana un pintor per al qual msica, pintura i poesia es donen en estreta interrelaci. Hi ha un poema compost per Paul Klee11 que t el mrit de posar davant els ulls aquesta triple estructura essencial. Prestar-li la merescuda atenci pot ajudar a albirar ms clarament i distinta all que Rilke t sempre a la vista. Zwei Berge gibt es / auf denen es hell ist und klar, den Berg der Tiere / und den Berg der Gtter. Dazwischen aber liegt / das dmmerige Tal der Menschen.

11. Cito de R. JAKOBSON, On the verbal art of William Blake and other poet-painters, Linguistic Inquiry, I (1970), 1, p. 3-23, reprodut a Questions de potique, Pars: Seuil, 1973, p. 394.

24

Els Marges 76

Wenn einer einmal / nach oben sieht, erfasst ihn ahnend / eine unstillbare Sehnsucht, Ihn, der weiss, / dass er nicht weiss nach ihnen, die nicht wissen, / dass sie nicht wissen und nach ihnen, / die wissen dass sie wissen. Dues muntanyes hi ha / on tot s clar i llumins, la muntanya dels animals / i la muntanya dels dus. Entremig, per, sestn / la crepuscular vall dels homes. Si mai un dells / mira cap a dalt, laferra, pressentint, / una insaciable nostlgia, a ell, que sap / que no sap, daquells que no saben / que no saben i daquells / que saben que saben. Aquest poema ajuda a veure com lobert rilki est en relaci directa amb el coneixement i la conscincia o, si es vol, amb la visi. Per al seu torn els ulls del coneixement estan en relaci amb la revelaci de les coses i, en conseqncia, remeten a lorigen de la filosofia occidental i a la direcci que aquesta filosofia pren a partir de laltheia, de la veritat com a no-latncia. Tornant a la vuitena Elegia: Tot ulls la criatura veu Lobert. Noms els nostres ulls ... no veuen lobert, i no el veuen immediatament. Lhome veu tan poc lobert que primer li cal lanimal per veurel. s el que diuen els versos cinqu i sis: All que s a fora, ho sabem pel rostre De lanimal noms... Amb la contraposici entre animal i home, entre sser vivent privat de ra i sser vivent dotat de ra, ens trobem dins una diferncia la primera formulaci de la qual sha de buscar en el mn grec. La caracteritzaci grega de lessncia de lhome el mostra com al vivent dotat de paraula. En canvi, lanimal s el vivent al qual li ha estat refusada la paraula. Per als grecs, i encara per a Plat i Aristtil, lessncia de la paraula i del llenguatge s la de fer pals lobert, s la de deixar aparixer all que apareix. A Grcia, lhome, i noms ell, s aquell sser vivent que, perqu t la paraula, penetra en lobert de la visi i veu lobert en el sentit dall que no es mant amagat. Podrem dir que, comparant els grecs amb nosaltres, nosaltres pensem al revs de com pensaven els grecs. Nosaltres pensem la visi en positiu, pensem primer que veiem el que es veu i ja no pensem que no veiem el que no es veu. Els grecs pensaven la visi en

Estudis

25

negatiu, pensaven primer que no veien el que no es veu i, precisament per aix, sadmiraven llavors que veiessin el que es veu. Pensaven el positiu en tant que el no negatiu. Nosaltres pensem el negatiu com el no positiu i, precisament per aix, estem abocats a latonia de lobvietat de veure el que es veu. Limportant per als grecs era el negatiu i la negaci del negatiu. Per a nosaltres noms compta el positiu i lafirmaci del positiu. Els grecs havien de prestar atenci al fet de sortir de lestat docultaci. I aix s el que diu la paraula grega per al que nosaltres anomenem natura: fsis. La fsis era el fet mateix de sortir de lestat dinvisible i de mantenir-se en lespai obert de la visi. Ara, all que arrenca de lestat dinvisibilitat, all que fa que una cosa esdevingui visible, per als grecs shavia revelat com a paraula, era la fora del lgos. La relaci entre presncia i paraula quedava instituda de tal manera que es podria enunciar aix: un fenomen (material o espiritual) s perceptible noms si hi ha la paraula que lassenyala. Aix no diu que una cosa, una realitat fsica o conceptual, no pugui ser ella mateixa, independentment de lhome, per s que afirma que perqu aquesta realitat aparegui com a realitat, s a dir, es faci present, esdevingui presncia, aix s, sinscrigui en el camp de la totalitat que anomenem mn, requereix que hi hagi un mbit de visibilitat dins el qual pugui entrar i aix esdevenir visible com all que aquesta realitat s; per aix vol dir ensems tamb com no essent all que aquesta realitat no s. Per exemple, un roure o una mirada, que en la mesura que sn vistos veritablement (i aix vol en la mesura que sn distingits) es perceben en la seva singularitat, apareixen com essent aquest roure i aquesta mirada i no pas cap dels altres roures ni cap de les altres mirades. Per aix s el que fa la paraula que els anomena. La paraula s all que singularitza tota presncia i la mant dins lespai obert que anomenem realitat, la caracterstica de la qual s el fet de ser visible, perceptible, intelligible, comprensible i, per tant, pensable, imaginable. La paraula s el fonament i la condici de lobert de la visi. Per aix, lanimal, lsser vivent privat de paraula, no veu aquest obert ni el pot veure mai amb cap ull, sigui quin sigui. El comenament de la vuitena Elegia de Rilke diu exactament el contrari. s aix com Rilke capgira la distinci entre home i animal en la relaci que mantenen amb lobert? Si Rilke pot capgirar aquesta distinci, s perqu pensa lhome en el sentit tradicional de la metafsica occidental, s a dir, el pensa com a animal rationale. Aix vol dir que lhome s definit com a animal que calcula i planifica (sentits originals de reor), que saplica a all que li apareix no pas com a all que deixa destar amagat i ocult en la latncia, sin com a all que ell mateix es posa davant seu i aix en fa objecte de la seva experincia. Lhome sha convertit en el subjecte absolut que posa davant seu les coses per tal dobservar-les i aix ordenar-les, de manera que en ordenar-les les domina i les subjuga a la seva voluntat. A la part final de lElegia, tot aix es diu ben clarament, amb la qual cosa es recalca que la interpretaci de lsser de lhome a partir de lsser de lanimal s el tema del poema:

26

Els Marges 76

Und wir: Zuschauer, immer, berall, Dem allen zugewandt und nie hinaus! Uns berfllts. Wir ordnens. Es zerfllt. Wir ordnens wieder und zerfallen selbst. I nosaltres: espectadors, sempre, arreu, Al tot girats i mai enll! Ens excedeix. Lordenem. Sesfondra. Lordenem de nou i ens esfondrem. El que aqu s bsic s i mai enll, s a dir, mai en lobert, lobert que la criatura veu tot ulls, mentre que nosaltres, el que hi ha enll i el que hi ha a fora ho podem saber pel rostre de lanimal noms. Lobert s pensat en funci de lespai. Com diuen uns altres versos, Wir haben nie, nicht einen einzigen Tag, Den reinen Raum vor uns, in den die Blumen Unendlich aufgehn... Nosaltres no tenim mai, ni un sol dia, el pur espai davant nostre, en qu les flors infinitament es desclouen i es dissolen. El pur espai, lobert, s ara linfinit. I perqu aquest obert s infinit, lsser animat, ara representat pel vegetal, shi pot confondre i shi pot fondre. Aix: desclosa i dissoluci (aufgehen) en linfinit, s possible perqu no hi ha res que a lsser animat, sigui animal o vegetal, bstia o flor, se li oposi en tant que objecte. Aquests versos apunten en negatiu a lenigma de lsser vivent i hi apunten aix perqu en quedem exclosos. Lanimal est referit al seu cicle de procurar-se aliment i reproduir-se. I hi est referit duna manera essencialment diferent de la manera com la pedra est referida al terreny sobre el qual reposa. En lesfera dels ssers vivents, caracteritzats per la planta i lanimal, destaca la mobilitat prpia de lagitaci, s a dir, de lexcitaci que els empeny a dependre sempre dall que els excita, sense que puguin mai veure el que aix s en ell mateix. Mai una pedra no podr, com tampoc no podr un avi, elevar-se exultant cap al sol i moures com lalosa, que, tanmateix, no veu lobert en el sentit de la visi que la paraula fa possible. Per precisament perqu lanimal i la planta no ultrapassen mai la circumferncia de lesfera de realitat que els s prpia, sin que shi mouen en total identificaci i fusi, nosaltres, espectadors daquesta mobilitat, la considerem lexemple ms alt de llibertat, nosaltres, per als quals el mn s una seqncia infinita detapes i dobjectes que la nostra voluntat vol ultrapassar i superar, i s aix que ens hem de trobar constantment presoners de linfinit.

Estudis

27

Heidegger permet que puguem tornar a llegir el comenament de la vuitena Elegia en condicions dentendre ms precisament el que hi ha a la base de la poesia de Rilke, lobert. La criatura, lsser vivent no hum, sacull a la limitaci de la seva esfera i aix queda exclosa de la dialctica de lobert i el tancat. En tant que exclosa, es troba recollida en la pura obertura de lmbit que li correspon per natura. En canvi, nosaltres, reclosos en la dialctica de lobert i el tancat, estem obligats a descloure all que cada vegada ens limita en tant que clos en si mateix, i per tant, per a nosaltres, amagat i ocult, all que habitualment anomenem el desconegut. Per aix s aix perqu no ens podem escapar mai de la paraula, del llenguatge. La paraula, alhora que ho posa tot a lobert de la visi, ens ho gira tot, nosaltres mateixos inclosos, cap a nosaltres mateixos, i aix la nostra relaci amb el mn s duna infinita i inabastable, insuperable limitaci. Per aix Rilke parla del nostre dest com dels ssers que han dacomplir la reconversi dall de qu shan apropiat com a visible en invisible.12 La reconversi dexterior en interior. Perqu en lhome no hi pot haver res que no sigui interior, ntim o, per dir-ho aix, espiritual. I aquesta reconversi, el cant, el poema, la paraula en la seva expressi ms pura, s el que la realitza al mxim. Les Elegies de Duino posen en paraules el procs dinterioritzaci dsser al mn. Per tamb diuen com aquest procs, per poder-se acomplir plenament, sha de mantenir constantment referit a lembranzida inicial que el posa en marxa, lembranzida de lesglai que laparici del bell provoca. El bell imprevist amb qu sobre i es desclou la primera Elegia duinesa ja havia estat vist, per, per Hlderlin en la seva essncia sempre impensable, i per tant necessriament final, fins al punt dhaver-lo dalludir Rilke, als versos amb qu es tanca i es conclou lhimne Die Wanderung, La migraci:

Die Dienerinnen des Himmels Sind aber wunderbar, Wie alles Gttlichgeborne. Zum Traume wirds ihm, will es Einer Beschleichen und straft den, der Ihm gleichen will mit Gewalt; Oft berraschet es einen, Der eben kaum es gedacht hat.

12. Ara, noms en la mesura que hi hagi invisible, hi pot haver visible. (Si sempre es veis tot, llavors mai no es veuria res). En lmbit de la tradici basada en la presncia en tant que manifestaci i aparici, en lmbit, doncs, del pensament fet possible per laltheia en tant que illatncia, s a dir, en tant que all que per si mateix es revela i emergeix fora de la latncia, doncs, gens en tant que descobriment!, la condici de tota experincia vital (sensorial i intellectual, resumida en la visualitat) s limprevisible.

28

Els Marges 76

Les Serventes del Cel sn, per, meravelloses, com tot el que s destirp divina. En somni es muda, a qui vol sotjar-ho, i pena qui ho vol igualar per fora; sovint, per, sorprn qui a penes gosava pensar-ho.13

13. F. HLDERLIN, Himnes, tr. Manuel Carbonell, Barcelona: Quaderns Crema, 1981, p. 62-63.

Estudis

29